<?xml version='1.0' encoding='UTF-8'?><?xml-stylesheet href="http://www.blogger.com/styles/atom.css" type="text/css"?><feed xmlns='http://www.w3.org/2005/Atom' xmlns:openSearch='http://a9.com/-/spec/opensearchrss/1.0/' xmlns:georss='http://www.georss.org/georss' xmlns:gd='http://schemas.google.com/g/2005' xmlns:thr='http://purl.org/syndication/thread/1.0'><id>tag:blogger.com,1999:blog-4551723212919686499</id><updated>2012-02-03T12:22:28.823+01:00</updated><title type='text'>David M. Rivas</title><subtitle type='html'></subtitle><link rel='http://schemas.google.com/g/2005#feed' type='application/atom+xml' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/feeds/posts/default'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default?max-results=100'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/'/><link rel='hub' href='http://pubsubhubbub.appspot.com/'/><link rel='next' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default?start-index=101&amp;max-results=100'/><author><name>David M. Rivas</name><uri>http://www.blogger.com/profile/08336637697995468785</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><generator version='7.00' uri='http://www.blogger.com'>Blogger</generator><openSearch:totalResults>144</openSearch:totalResults><openSearch:startIndex>1</openSearch:startIndex><openSearch:itemsPerPage>100</openSearch:itemsPerPage><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-4551723212919686499.post-7347195312959229264</id><published>2012-02-02T16:44:00.001+01:00</published><updated>2012-02-02T16:45:04.989+01:00</updated><title type='text'>“Los gobiernos han venido favoreciendo prácticas que atentan contra el propio estado”. “En Asturias existe un pacto entre PSOE y PP”</title><content type='html'>&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://4.bp.blogspot.com/-oh_D351YGIM/TyqvSJ8vI7I/AAAAAAAAASw/dJrOkTa1arw/s1600/Arga%C3%B1osu+(01).jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"&gt;&lt;img border="0" height="320" src="http://4.bp.blogspot.com/-oh_D351YGIM/TyqvSJ8vI7I/AAAAAAAAASw/dJrOkTa1arw/s320/Arga%C3%B1osu+(01).jpg" width="240" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;Pedro Callejón: Seguimos con las entrevistas a nuestros profesores sobre la crisis y hoy hablamos con David M. Rivas, titular de estructura económica y uno de los referentes de las posiciones radicales de esta universidad. &lt;span style="mso-spacerun: yes;"&gt;&amp;nbsp;&lt;/span&gt;La charla la hemos realizado en dos veces, la primera en su despacho de la facultad y la segunda través de internet porque él ya había regresado a su casa, en una pequeña aldea de Asturias. Lo hicimos así porque cuando estaba a punto de salir la primera versión se convocaron elecciones anticipadas en Asturias y nos interesaba su opinión. Y es que en el radicalismo de Rivas es dificil saber donde encontrar al liberal, al socialista o al anarquista, pero también ha sido uno de los principales dirigentes del nacionalismo asturiano, aunque ahora esté un tanto al margen de las cosas. Hablamos de un país, Asturias (o Asturies), que es injustamente olvidado y que tan importante fue para la izquierda hasta los años setenta del siglo XX. Hoy es mucho menos importante, ¿verdad?.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;David M. Rivas: Sí, es verdad. Asturias es hoy una comunidad marginal. Y lo preocupante no es que sea marginal en el conjunto del reino sino que los asturianos se sienten marginales y, además, lo aceptan como algo natural. Creen que son unos inmerecidos subsidiados porque eso les hizo creer el PSOE durante su largo tiempo de gobierno, con la connivencia del PCE primero y de Izquierda Unida después, unos subordinados que daban en ocasiones en bufones. Y, por puntualizar, no estoy al margen de nada. Sigo trabajando, escribiendo y participando en las mismas cosas que antes. Es más, creo que cada día tengo las cosas más claras acerca de la callada opresión que, como país, sufre Asturias. Otra cosa distinta es que no practico política partidista, aunque echo una mano siempre que los más cercanos me lo piden. Por lo que respecta a lo ideológico acabo siendo una mezcla de todo, pero me siento más cómodo en el liberalismo clásico y en el anarquismo. La dialéctica materialista es una mala lectura de la modernidad y una defensa de la brutalidad totalitaria. Hegel y su “racionalidad”, su “estado absoluto”, es una herencia envenenada. Me parece una metafisica de alta costura. Es la escolástica vestida por Dior.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;a name='more'&gt;&lt;/a&gt;&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;P.C.: En eso se parece usted a su maestro Sampedro, que cada día es más crítico con el sistema y muy crítico con, valga la redundancia, el pensamiento crítico. Sobre el marxismo decía algo parecido en una entrevista de hace un&lt;span style="mso-spacerun: yes;"&gt;&amp;nbsp; &lt;/span&gt;par de semanas. Pero vamos a dejar este asunto, aunque a usted le gusta mucho, con razón, evidentemente. ¿Es posible ajustar la economía española sin destrozar el estado de bienestar?.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;D.M.R.: Lo primero que hay que decir es que en España no hay, estrictamente hablando, un estado del bienestar. No es cierto eso de que viviéramos por encima de nuestras posibilidades, como dice el PP. La relación entre impuestos y servicios es de las más dispares de Europa. Desde los años setenta pagamos mucho más de lo que recibimos. Quien vivió por encima de sus posibilidades es esa gente que se enriqueció o permitió enriquecimientos obscenos bajo el paraguas del PP en Valencia y Baleares o del PSOE en Asturias y Andalucía. Camps, Matas, Riopedre, Chaves…, esos son los que deberían responder, pero no lo harán. Estarán bien resguardados, lo mismo por el partido de cada uno que por el del otro. Esto es un régimen.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;P.C.: Le preguntaba otra cosa.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;D.M.R.: Es verdad, discúlpeme. Yo creo que lo más importante en este ajuste es la discriminación a favor de las rentas del capital y en contra de las del trabajo. Ya lo hizo el PSOE. El PP no hace nada nuevo. En política fiscal Rajoy sigue las directrices de Rodríguez Zapatero. La cruda realidad es que vemos cómo las rentas del trabajo llegan a gravarse por encima del cincuenta por ciento mientras que los depósitos en un banco andan por debajo del treinta. El reino cobra más al que produce que al que acumula. Es verdad que España siempre fue así, desde que Castilla se impuso al resto de las naciones, con su catolicismo y su odio al trabajo y, sobre todo, a la investigación y a la ciencia. Es el paradigma de la picaresca, la corrupción y la hipocresía. Es una sociedad enferma desde los orígenes y yo creo que no tiene solución, salvo una implosión que la aniquile.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;P.C.: Le sale a usted la vena.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;D.M.R.: Tal vez, pero no creo que sea una descripción errónea.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;P.C.: ¿Podría ser la “tasa Tobin” una solución?.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;D.M.R.: Es una parte de la solución. Dicen algunos expertos que eso supondría cuatro mil millones de euros para las arcas públicas. Puede ser. Pero podría tener una muy superior capacidad recaudatoria, incluso con un tipo inferior. De hecho, con una simple tasa del 0,05 por ciento la Unión Europea recaudaría 200.000 millones de euros, que es una barbaridad. Y lo más sorprendente es que, después de que los gobiernos del PSOE siempre se negaron incluso a discutir la aplicación de esta tasa, como le exigían sus aliados de IU, ERC y BNG, ahora resulta que el gobierno de Rajoy está dispuesto a abrir el debate y, además, pretende hacerlo pronto. Por lo menos, eso es lo que los portavoces del PP han dicho hace una semana.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;P.C.: Usted siempre criticó el impuesto de sociedades.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;D.M.R.: Pues si usted leyó mis críticas es que lo mira todo, porque poco escribo sobre estas cuestiones. Me halaga. Yo no soy experto en política fiscal. Soy muy prudente y no me gusta hablar de aquello de lo que sé poco. Pero sí critico la baja fiscalidad. Cuando el tipo nominal de este impuesto se pusiera en un 34 por ciento (que sería de los más bajos en el contexto de los países desarrollados) nos llevaría a obtener algo más de 10.000 millones de euros, lejos de lo que actualmente se recauda.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;P.C.: Pero el impuesto de sociedades es bastante más alto que la media europea.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;D.M.R.: Es cierto y no olvido que, por ejemplo, el impuesto español es más del doble que el irlandés. Por cierto, mire usted cómo anda Irlanda. Pero la realidad es que, entre exenciones y deducciones, no está por encima de un diez por ciento de la media europea. Y a eso hay que añadir las subvenciones. Además hacer comparaciones con la media europea, tras la última ampliación, no tiene sentido. La comparación debe hacerse con los países más avanzados y con un estado del bienestar más potente. Lo que se debería hacer es incrementar este impuesto a las grandes empresas con beneficios astronómicos, que actualmente pagan menos que las pequeñas empresas. Con sólo elevar el tipo del 30 al 34 por ciento, el erario se llevaría casi 12.000 millones de euros.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;P.C.: Nos queda hablar del impuesto de sucesiones.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;D.M.R.: El debate sobre este impuesto me parece una estupìdez. Es una pura demagogia con la que se ponen estupendos algunos políticos de la izquierda y algunos populistas. Los ricos, los que son ricos de verdad, no dejan nada en herencia a sus hijos. Lo que hacen es constituir sociedades mercantiles, fondos de inversión y cosas similares. Los ricos no tienen herencia. Sin embargo, la clase media sí deja a los hijos su piso o su explotación agrícola. Hay personas que tributan varios miles de euros por una herencia que vale muy poco. Pienso, por ejemplo, en propiedades rurales con escasísimo valor de mercado. Hace un par de años un amigo mío tuvo que pagar 6.000 euros por un par de “brañes” que sólo tendrían algún valor monetario si fueran incluídas en un parque nacional.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;P.C.: ¿Qué es “brañes”?.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;D.M.R.: La palabra “braña” tiene varias acepciones pero me refiero a pastos de altura, principalmente situados en la Asturias occidental. Es curioso que una persona culta como usted no sepa lo que es una “braña” y, en cambio, seguro que sabe qué es una “highland”. Pues se parecen mucho. De hecho, en alguna ocasión, recurrí a esa traducción, aunque sé que no es exacta. &lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;P.C.: En algunos sectores de la derecha ha habido muchas críticas al incremento del tipo del IRPF.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;D.M.R.: Me parece normal que eso lo planteen determinados sectores. Pero se olvida que durante la anterior gran crisis, la de los setenta, la UCD de Adolfo Suárez y Enrique Fuentes Quintana colocó el tipo máximo en el 66 por ciento, y hoy será del 56 en las autonomías más recaudadoras. Esta reforma es menos progresiva que la de entonces. Pero el problema real es que el IRPF grava sólamente los salarios. Todo el coste de esta crisis está recayendo sobre los asalariados, es decir, sobre los trabajadores por cuenta ajena y sobre los funcionarios. Muchos empresarios pagan menos por IRPF que sus trabajadores.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;P.C.: Si vamos sumando aún estamos lejos de los 40.000 millones que el gobierno considera como el mínimo para encauzar las cosas.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;D.M.R.: Primero hablaron de 12.000 y algunos dijimos que era un truco electoral y que el ajuste sería tres veces superior, pero nadie dio una cifra concreta porque la Unión Europea no tiene ninguna metodología de cálculo, es decir, que nadie sabe cómo el gobierno hizo esos números. 40.000, ¿y por qué no 35.000 o 50.000?. ¿Dónde están la metodología y el sistema de cálculo?. Yo creo que eso se le ocurrió a la canciller Merkel y a su ministro de economía después de una Oktoberfest en Munich y llamaron a Rajoy y éste hizo lo que siempre hacen los gobernantes españoles, cuadrarse. Pero, dando por bueno lo del cuarenta, que parece el número mágico de España, aún hay otras partidas del presupuesto que se podrían recortar: casa real, iglesia católica, ejército, organizaciones progres y organizaciones fachas, etcétera, por no hablar de los sindicatos, los partidos y las patronales. Por ejemplo, el gasto promocional de Madrid para volver a intentar ser sede olímpica equivale al recorte en educación que acometió el gobierno de Esperanza Aguirre.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;P.C.: ¿Tanto aprietan los mercados?.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;D.M.R.: Eso de “los mercados” es una jerga economicista para confundir a los ciudadanos. Usan el término “mercado” para explicar cualquier problema social. Una vez que todo es “mercado”, el siguiente paso es “racionalizar”, “flexibilizar”, “ajustar” y todos esos verbos tramposos. Eso es lo que están haciendo con los servicios públicos como la sanidad o la educación. Primero los reducen a “mercados” y luego les aplican la lógica mercantil. Pero, no se engañe, la economía no es una ciencia. La economía es un conjunto de instrumentos de cierta sofisticación para la lucha ideológica por el poder. Y esto nos lleva a algo que seguramente quedó sin relevancia en una de las primeras cuestiones que abordamos. Los anarquistas en esto estuvieron mucho más finos que los marxistas. Bakunin o Kropotkin no cayeron en la dependencia de Smith y de Ricardo, situación en la que sí se vieron Marx y Engels, dejando a sus fieles la herencia del pensamiento clásico, ese al que llaman “liberal” y al que tanta tirria le profesan. Contradicciones en la base ideológica, como ve cualquier estudioso sin anteojeras.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;P.C.: ¿Hay alguna cuestión más que añadir o que a mí, que soy un tanto profano, se me escapa?.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;D.M.R.: Sí. Hay una cosa en la que raramente se repara. Desde mediados de los noventa el erario dejó de recaudar más de 20.000 millones de euros como consecuencia de los incentivos fiscales que tienen los planes privados de pensiones. La rentabilidad de estos planes es nula, a veces negativa, pero nunca se han tocado por parte del gobierno. Y estamos hablando de gobiernos socialdemócratas y de gobiernos conservadores, porque tanto da. El negocio es el de los bancos y a la oligarquía le da igual qué hermano gobierne de esa familia PPSOE. De hecho, casi ninguno de esos fondos de pensión tienen una rentabilidad superior a la de la deuda pública, con lo que los gobiernos han venido favoreciendo prácticas que atentan contra el propio estado y hasta contra la cacareada “racionalidad” del mercado. Daño al estado y daño a los principios liberales, fíjese bien, todo en uno. Además, esas desgravaciones son terriblemente regresivas porque benefician a la gente de rentas altas y se convierten en una transferencia de renta desde el sector público a las empresas gestoras de los fondos.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;P.C.: Frente a todo esto no hay resistencia ni movilización.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;D.M.R.: Parece que muy poca. En eso todos tenemos una parte de responsabilidad pero los mayores responsables son los partidos de la izquierda y los sindicatos. El PSOE, Izquierda Unida (PCE antes), CCOO y UGT jugaron a administrar el asunto. Además, por cierto, lo hicieron muy mal. Para llevar la gerencia de este negociado es mejor dejar hacer a los dueños, que llevan siglos haciéndolo, y no ejercer de mayordomos. La izquierda española, en su línea tradicional desde la santa transición, desmovilizó todo lo desmovilizable y adoró al becerro de oro de una forma innoble. Todavía recuerdo al ministro Solchaga, hipotéticamente un socialista, enorgullecerse de que en España era posible enriquecerse rápidamente con mayor facilidad que en ningún otro país de Europa. Todo está institucionalizado, no hay hueco a la libre iniciativa. Hasta las movilizaciones más espontáneas acaban sumidas en los programas electorales de esta izquierda atrabiliaria e iletrada, o eso es lo que se pretende.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;P.C.: ¿No ve solución?.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;D.M.R.: Soy muy pesimista. Sólo tengo, como le decía antes, una cierta esperanza en la implosión: que caiga la monarquía, que Cataluña se separe, que Marinaleda se declare soberana, que se reinstaure la inquisición, que los musulmanes reivindiquen desde Gibraltar al Esla, que los asturianos pidan ser protectorado británico, que Canarias se integre en Venezuela, que el Real Madrid baje a Segunda B. Es que aquí es mentira hasta la liga de fútbol, una liga financieramente trucada en la que sólo juegan dos equipos por el título. Pero luego andan con la engañifa de que es la mejor del mundo. En fin, que se acabe este cuento que inventó un matrimonio en el siglo XV, ordenaron los afrancesados del XVIII y racionalizaron los pedantes y tristes pseudofilósofos del 98.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;P.C.: Es usted un profesor muy racionalista y ahora lo noto como una persona cabreada. ¿De verdad piensa eso?.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;D.M.R.: Sería discutible eso del “racionalismo” pero vamos a darlo por bueno. Y por supuesto que estoy cabreado, o indignado, para estar al día. Y pienso eso, claro que lo pienso. La cátedra o el conocimiento científico no debe impedir la afloración de las ideas más sencillas, aunque algunos las puedan tildar de “primitivas” o “viscerales”. Puede que haya en esto algo pasional, pero le aseguro que lo tengo muy meditado. España es lo que es y tiene poca solución. Repase su historia y luego, sinceramente, dígame lo que ve. Es un fraude histórico desde el inicio, una farsa urdida por cuatro familias y la iglesia. Una de las pocas reflexiones inteligentes que conozco de la derecha española es una de Cánovas. Se discutía la constitución y había un problema, el de decidir quién era “español”. Habían perdido las últimas colonias y, claro, había “españoles” que ahora eran “filipinos”, “cubanos”, “argentinos” y de muchas otras condiciones. El debate fue obtuso hasta lo indecible. Y Cánovas, en un gesto digno y humorístico dijo: pongamos que “español” es aquel que no puede ser otra cosa. Y ahí se sigue.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;P.C.: Voy a cambiar de tema y volver a hablar de Asturias, reconociendo que le pregunto a ciegas porque no tengo ni idea del asunto. El gobierno asturiano acaba de disolver el parlamento y convocar elecciones para marzo, después de poco más de medio año de gestión. Quisiera saber su opinión.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;D.M.R.: La convocatoria de elecciones era una salida muy probable aunque, la verdad, yo no la esperaba tan pronto. Pero siempre sospeché que el gobierno tuvo como horizonte esta anticipación desde el principio. Ahora me doy cuenta de que convocar para el 25 de marzo era un buen as en la manga. El presidente Álvarez-Cascos, al que acusaban de inacción y de autismo, ha demostrado unos excelentes reflejos, en consonancia con su carácter de perro viejo, tal vez aquel famoso dóberman, de la política. El PSOE tiene pendiente en Asturias su congreso para el mes de marzo y el PP parece que pretendía celebrar el suyo en abril o mayo. El gobierno cogió a los dos con el pie cambiado, con luchas intestinas y con líderes más que discutidos. Especialmente difícil tiene la papeleta el PSOE, con su batalla interna en todo el reino por la secretaría general, que no creo que la resuelva sin heridas sangrantes. Además, al coincidir nuestras elecciones con las andaluzas, Álvarez-Cascos obstaculiza el pacto no escrito entre el PP y el PSOE en Asturias para repartirse el poder, porque la guerra en Andalucía, celebrada al mismo tiempo, va a ser terrible. La estrategia de los dos partidos era la de ir a Andalucía a cerrar filas. ¿Van a salir ahora en los telediarios dándose besos en Asturias y navajazos en Andalucía?.&lt;span style="mso-spacerun: yes;"&gt;&amp;nbsp; &lt;/span&gt;Por otra parte, son las primeras elecciones asturianas que no coinciden con todas las “regiones de segunda clase” ni con las municipales. Eso puede parecer anecdótico pero no lo es. Es la primera vez que la palabra “autonomía” posee algún contenido.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;P.C.: Coincide entonces con el diagnóstico de Cascos sobre el complot entre el PSOE y el PP de Asturias.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;D.M.R.: Es que es evidente. En Asturias es conocido como el “pautu’l duernu”. La palabra “duernu” tiene en asturiano varias acepciones pero aquí se toma la que nos remite al recipiente donde comen los cerdos. Ahora bien, como aviso a los intelectualmente perezosos, coincidir en el diagnóstico no significa necesariamente coincidir en el tratamiento. El caso es que desde el principio, desde mayo, el pacto se puso en marcha. Funcionó muy bien en el parlamento y en el ayuntamiento de Oviedo, pero les falló en Gijón, donde el PP no se prestó, al menos completamente, a la estrategia. Eso desequilibró el pacto nacido en la época de la transición y obligó a los dirigentes de los dos partidos a cambiar su táctica.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;P.C.: No aprobar el presupuesto.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;D.M.R.: Así fue. Y que conste que prorrogar un presupuesto no representa un drama necesariamente. Se puede gobernar apoyándose en créditos extraordinarios, cosa que hizo el propio Álvarez Areces, presidente asturiano de un gobierno del PSOE. Todo depende. Hay decenas de países en el mundo desarrollado y democrático que se encuentran en esa situación. Pero cuando el PP, el aliado natural de FAC, el partido de Álvarez-Cascos, prefiere prorrogar un presupuesto aprobado por la coalición PSOE-IU contra el que votó un año atrás, el gobierno vio disipadas las pocas dudas que le podían quedar. Además, el presupuesto del 2011 aún era relativamente expansivo, mientras que ahora el gobierno español y el europeo, especialmente tras la reforma de la constitución que Rodríguez Zapatero impulsó, obligan a unos ajustes que Asturias no podría cumplir.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;P.C.: Pero usted decía estar en contra de esa política de ajustes.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;D.M.R.: Y lo estoy. Pero aquí no discutimos de la política económica a seguir, sino de las razones que llevaron al gobierno de Álvarez-Cascos a convocar elecciones. Describir una realidad y coincidir en esa descripción con determinado grupo político no significa necesariamente aceptar sus políticas concretas. Estamos en lo mismo que cuando hablábamos del diagnóstico y del tratamiento.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;P.C.: ¿Se atreve a aventurar un resultado?.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;D.M.R.: Creo que la suma de FAC y PP volverá a tener mayoría, pero tal vez se inviertan las proporciones. El PSOE seguirá su inevitable y merecido hundimiento e Izquierda Unida recuperará posiciones. Pero lo que sí creo es que el terremoto que FAC provocó el año pasado no es una mera anécdota, como pretenden contarnos los que siempre se creyeron dueños de la huerta, aunque el propio partido de Cascos se hundiera. Ahora que tan de moda está esa estupidez de que “tal cosa ha puesto a tal país en el mapa”, como si los pueblos necesitaran representaciones externas para existir, ¿qué podemos decir cuando Asturias abre por vez primera en la historia todos los telediarios y ocupa las primeras páginas de todos los periódicos?.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;P.C.: ¿Qué hará el nacionalismo asturiano?.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;D.M.R.: Aunque no me lo va a creer, eso sí que no lo sé. El nacionalismo de izquierda, que es una denominación innecesaria porque nunca ha existido un nacionalismo de derecha aunque sí un “asturianismo” tradicionalista más o menos identitario de raiz foralista y carlista, quedó por debajo de cero en las elecciones del pasado mayo. Nunca había sido demasiado fuerte electoralmente aunque muy visible socialmente, pero el torbellino de Álvarez-Cascos y su grupo también le afectó seriamente. Muchos viejos compañeros míos no piensan lo mismo pero yo sigo creyendo que los nacionalistas que votaron lo hicieron por FAC en su mayoría y unos cuantos por IU. De todos modos, haciendo de la necesidad virtud, también es cierto que Cascos puso la identidad asturiana en el centro del debate, cosa que aterra al PSOE, al PP y al sector más jacobino de IU, que en Asturias es muy importante. Me parece que es un buen momento para mover las fichas con valentía y decisión. La unidad, por la que tanto luchamos algunos con tan poco éxito, podría acelerarse. Esa sería la solución o, al menos, el inicio de un nuevo camino esperanzador. Si eso no sucede, pasará lo mismo que el año pasado: un grupo de resistentes alcanzará la mínima de su horquilla tradicional. El resto se quedará en casa o votará mayoritariamente a FAC y algunos a IU.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;P.C.: Muchas gracias, profesor. ¿Cómo está el tiempo en Asturias?.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;D.M.R.: Este país es muy diverso. En tan sólo diez millas te encuentras con situaciones completamente distintas. Pero en casa se nota ya un frío muy superior al de días atrás. Estamos a unos 450 metros de altura, aunque en la vertiente que cae hacia la costa, donde la mar dulcifica bastante. Hay indicadores indirectos muy interesantes, como el de las toneladas de leña que quemas en las chimeneas. El invierno anterior usamos en casa algo más de una tonelada, mientras que en el de hace dos años casi llegamos a las tres. Esta temporada, desde noviembre, no consumimos ni dos tercios de tonelada pero estos tres últimos días han hecho variar mucho la tendencia. No tardaremos mucho en vernos rodeados por la nieve.&lt;/span&gt;&lt;a href="javascript:print()"&gt;Imprimir&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/4551723212919686499-7347195312959229264?l=davidm-rivas.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/feeds/7347195312959229264/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2012/02/los-gobiernos-han-venido-favoreciendo.html#comment-form' title='2 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/7347195312959229264'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/7347195312959229264'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2012/02/los-gobiernos-han-venido-favoreciendo.html' title='“Los gobiernos han venido favoreciendo prácticas que atentan contra el propio estado”. “En Asturias existe un pacto entre PSOE y PP”'/><author><name>David M. Rivas</name><uri>http://www.blogger.com/profile/08336637697995468785</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://4.bp.blogspot.com/-oh_D351YGIM/TyqvSJ8vI7I/AAAAAAAAASw/dJrOkTa1arw/s72-c/Arga%C3%B1osu+(01).jpg' height='72' width='72'/><thr:total>2</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-4551723212919686499.post-327503896631077570</id><published>2012-01-23T20:28:00.002+01:00</published><updated>2012-01-23T20:32:55.367+01:00</updated><title type='text'>Julián Herrojo y Rubén Darío</title><content type='html'>&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://2.bp.blogspot.com/-bII07h6ZJgE/Tx21qjgeszI/AAAAAAAAASo/Dfqyc3FyaWs/s1600/Herrojp2.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"&gt;&lt;img border="0" height="240" src="http://2.bp.blogspot.com/-bII07h6ZJgE/Tx21qjgeszI/AAAAAAAAASo/Dfqyc3FyaWs/s320/Herrojp2.jpg" width="320" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;Güei teo l’honor de presentar a una persona muy singular que mos va falar de les rellaciones de Rubén Darío con Asturies. Pensándolo bien, de xuru que lo singular ye que yo presente a esti conferenciante. Nun ye habitual pa min facer los honores a un cura. Magar que con moderación, cuerre poles mios venes una heredá con un cuartu de catolicidá y tres cuartos d’anticlericalismu. Por si fore poco, de Rubén Darío sé más bien poco y de la so estancia n’Asturies supe hai un mes, precisamente cuando, con munchu gustu, solicité esta sala al Centru Asturianu de Madrid.&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;Julián Herrojo ye anguaño reutor de la Basílica’l Sacráu Corazón de Xixón, “la ilesiona” pa los playos. Y, como dicía, güei va falamos de la rellación de Rubén Darío con Asturies, una rellación derivada de los sos brañeos nel baxu Nalón, concretamente en L’Arena. Agora eso nun sedría mui importante porque tol mundiu viaxa a dalgún sitiu nel branu, pero entóncenes les vacancies duraben tres menses y poca yera la movilidá, colo que los “turistes” vivíen munches esperiencies cola xente llocal. Cuatro o cinco branos nun pueblu determináu suponíen doce o vente menses, día tres día. Y si yes un home como Rubén Darío, poeta y cultu, ye de suponer que dalgo interesante vas dicir d’esi pueblu y d’esa sociedá. Amái, si tenemos en cuenta que’l nicaragüense bebía hasta l’augua los floreros, nun sedría d’estrañar que conociere dafechamente los vezos de los asturianos (los paisanos sobromanera) de la dómina, observaos y compartíos nes llargues hores de chigre.&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;a name='more'&gt;&lt;/a&gt;&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;Nun conozo de Rubén Darío namás que lo que conoz cualisquier persona de cultura medio. ¡Home!, sé lo ellemental…&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;“Este era un rey que tenía&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;un palacio de diamantes,&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;una tienda hecha del día&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;y un rebaño de elefantes,&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;un kiosko de malaquita, un gran manto de tisú&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;y una gentil princesita,&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;tan bonita,&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;Margarita,&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;tan bonita como tú”.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;“¡Ya viene el cortejo!.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;¡Ya viene el cortejo!. Ya se oyen los claros clarines.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;¡La espada se anuncia con vivo reflejo;&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;ya viene, oro y hierro, el cortejo de los paladines!”&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;Y sé d’estes coses porque, por suerte y pesie al cotrosu franquismu, estudié enantes de la ESO –¡“eso”, que ye “eso”!- y nel Colexu de la Inmaculada de Xixón, xesuítico ello, lleíamos poesía y, nesi estudiu, a Rubén Darío. Nunca toviere muncho interés por esti poeta y, por eso, quedeme no simplayo. Y reconozo que por un cenciellu xacíu responsable lleí estos días al poeta, pa nun quedar como un mazcayón al delláu de Julián Herrojo y del vicepresidente d’esti centru, Valentín Martínez-Otero, home sensible y cultu.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;Entós, entrugaránse vustedes, ¿asantu de qué vengo a facer esa presentación?. Bona interrogante. En primer llugar…, bobu bobu nun soi y dalgo soi a interpretar de Rubén Darío y d’otres munches coses. Pero, la verdá de la bona, l’asuntu ye otra cosa. Julián Herrojo ye un bon amigu la mio familia, un collaciu candial del mio padre. Ya ye que pa min son mui importantes les llealtaes personales. Nesti sen, el mesmu fechu del afeutu que se tienen David Rivas –mio padre llámase como yo o más bien yo como elli- y Julián Herrojo ye pa min bastantina…&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;Pero vamos ver quién ye esti cura. Julián Herrojo ñaciera hai 53 años en San Xuan de Nieva, una collación que cuasi tol mundiu asitia nel conceyu d’Avilés pero que, la verdá, pertenez al conceyu de Gozón. Yera’l puertu onde embarcaben aquellos probes rapazos que llevaben al mataderu de Marruecos y a les sarracines de Cuba, pa engromecer l’arcón de los borbones. Quedara na nuesa tradición musical:&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;“Él diba embarcase en San Xuan de Nieva&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;y al dir embarcase besolu una neña.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;Diba’l probe mozu,&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;diba pa la guerra.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;Dexaba a la probe&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;morriendo de pena”.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;Entamara estudios de drechu na Universidá d’Uviéu en 1975 y tuvo amarráu al pupitre hasta 1979, pero les coses camudaron. La vocación relixosa apaecío con tola so xixa y dexó la universidá pa ingresar como monxu benitín nel monesteriu de Samos, en Llugo. Esti monesteriu toviere una importancia grande na nuesa historia. Ellí fora onde s’abellugara de rapaz Adefonso II tres l’asesinatu d’Adefonso I, el so padre. Más sero treslládase a Pravia cuando Silo I xubiere al tronu y ellí tuvo embaxo la proteición de la so poderosa tía, la raina Adosinda. En 1988, Herrojo, non el rei, abandonara la vida monacal ya integrárase na diócesis d’Uviéu, ingresando nel seminariu pa estudiar.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;Dicen que los cures de vocación seroña son los meyores. Yo nun soi quién pa opinar al rodiu de custión tala pero, si ye que ye verdá, tamos delantre un bon cura. Entrar nun monasteriu con ventidós años ye de paisanu con vocación seroña. Güei, avezaos como tamos a tener a los fíos en casa hasta los trenta y cinco años, ver tomar una decisión tan trescendental a un “neñu” de ventidós paez de cuentu fades. Pero, en fin, yo daba clase con esa edá y tuve a la mio primer fía –tener, lo que ye “tener”, fora cosa la madre- con venticuatro. Elli fora “padre” mui sero ya yo fora “padre” bien ceo. ¡Claro que “padres” de calterístiques estremaes!. Pero’l casu ye que &lt;span style="mso-spacerun: yes;"&gt;&amp;nbsp;&lt;/span&gt;daquella yera mui normal que munchos neños de families rurales con poca renta marcharan pal seminariu porque yera la única manera de poder estudiar, amás de quitar una boca en casa. La mayoría nun cantaben misa. Julián Herrojo nun pertenez a esa triba. Fora un cura vieyu y vocacional: un bon cura.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;Dempués llicenciose n’Estudios Eclesiásticos y fora Bachiller en Teoloxía na Universidá de Salamanca. Ente 1997 y 1999 realizó estudios de posgráu na Facultá de Ciencies Bíbliques y Arqueoloxía de Xerusalén, dependiente de la Universidá Antoniana de Roma. Apartir d’esto la so carrera intelectual fora engromeciendo. Dende 1998 ye miembru de la prestixosa revista n’español “Tierra santa” de Xerusalén ya ye collaborador de revistes de munchos países, tando tornáu a delles llingües, particularmente al árabe. El so trabayu más reconocíu ye’l llibru “Caná de Galilea y la so llocalización. Un desame críticu de les fontes”, espublizáu en París en 1999.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;Herrojo participó na llocalización de la ciudá de Caná (la de les bodes, unes bodes nes que dalgunos, yo ente ellos, creyen ver el casoriu de Xesús con Malena) y d’una tumba que se supón que ye la del profeta Xonás. A un tiempu, al so trabayu se-y debe la recuperación de dos docenes de topónimos bíblicos.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;Too esto llevolu a ingresar nel Institutu Español Bíblicu y Arqueolóxicu de Xerusalén y a qu’anguaño seya profesor de Xeografía Bíblica nel Institutu Bíblicu ya Oriental de Llión.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;Pero Herrojo tamién s’esmoleció pol so país. Ye un home de vasta cultura y d’enanches fronteres trespasaes. Tamos escontra un intelectual nel sen más estrictu ya escontra un home d’espíritu universal que, amás, entiende les llingües que falaben los profetes de l’antigüedá ya incluso, pa quien comparta esa creyencia, el mesmu fíu de Dios. Pero l’espertu n’estudios bíblicos y autoridá n’historia palestina ya israelina tamién fixo vida pente’l so mesmu pueblu, siendo párracu en Cangas del Narcea ya en Villaviciosa.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;Tamién realizó investigaciones sobre les tradiciones relixoses asturianes y pescanció en tola so importancia el papel que’l reinu d’Asturies toviera nel devenir de la historia europea y de la cristiandá. Asina, el so llibru “El cultu a san Xulián na formación del reinu asturianu” ye referencia obligada. Al empar, como ye fácile atalantar, ye un gran conocedor del arte asturianu, sabiendo qué piedra ye cuála piedra na ilesia de Santuyanu, la ilesia palatina que representara’l poder de los nuesos reis escontra los emires omeyas.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;Y, pa pesllar esti círculu simbólicu nel que lo propio enllaza colo universal y lo pequeño colo enorme, esti cura rural yera a un tiempu canónigu’l Santu Sepulcru de Xerusalén, lo que lu fae apaecer a los mios güeyos como si d’un templariu se tratare.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;D’otra banda, Herrojo siempres fora un gran llector. Los sos conocimientos de lliteratura son abondosos, especialmente de poesía. Dende mui mozu –ya esto ye lo que mos convoca- prestára-y la poesía de Rubén Darío y con esta conferencia quier poner orde y certidume nes noticies varies, diz que delles vegaes enquivocaes, al rodiu los brañeos del poeta modernista nicaragüense n’Asturies.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;Conozo un poco del conteníu de la charra y, pesie a que ye d’un llargor superior a la media d’eses conferencies que dan cuatro pincelaes pa pintar unos cuantos llugares comunes, asegúro-ys que van disfrutar con ello. Van ver descripciones mui bien feches de L’Arena y de San Esteban de Bocamar. Notarán nel pelleyu’l respingu d’un naufraxu. Conocerán les opiniones del mélicu llocal sobro l’alcoholismu, cosa mui llamativa. Desfilarán delantre vustedes los escritores de la dómina, particularmente Pérez d’Ayala. Ya, inclusive, sentirán la llingua asturiana dende la pluma de Rubén Darío, quien nun tuvo qu’arrenunciar a nada de la so visión modernista de la cultura nin al so cosmopolitismu –tamos falando d’un diplomáticu que viviera en munchos países- pa pescanciar a la xente d’esti país y la so cultura. &lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;a href="javascript:print()"&gt;Imprimir&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/4551723212919686499-327503896631077570?l=davidm-rivas.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/feeds/327503896631077570/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2012/01/julian-herrojo-y-ruben-dario.html#comment-form' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/327503896631077570'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/327503896631077570'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2012/01/julian-herrojo-y-ruben-dario.html' title='Julián Herrojo y Rubén Darío'/><author><name>David M. Rivas</name><uri>http://www.blogger.com/profile/08336637697995468785</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://2.bp.blogspot.com/-bII07h6ZJgE/Tx21qjgeszI/AAAAAAAAASo/Dfqyc3FyaWs/s72-c/Herrojp2.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-4551723212919686499.post-2941292661292023647</id><published>2012-01-13T23:04:00.002+01:00</published><updated>2012-01-13T23:05:35.897+01:00</updated><title type='text'>El suicidio de Europa</title><content type='html'>&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;"&gt;&lt;a href="http://4.bp.blogspot.com/-wklF7jKPsew/TxCqPy4TD-I/AAAAAAAAASQ/w1qv7cf0zS4/s1600/europa.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;a href="http://4.bp.blogspot.com/-wklF7jKPsew/TxCqPy4TD-I/AAAAAAAAASQ/w1qv7cf0zS4/s1600/europa.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"&gt;&lt;/a&gt;&lt;a href="http://4.bp.blogspot.com/-wklF7jKPsew/TxCqPy4TD-I/AAAAAAAAASQ/w1qv7cf0zS4/s1600/europa.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"&gt;&lt;img border="0" src="http://4.bp.blogspot.com/-wklF7jKPsew/TxCqPy4TD-I/AAAAAAAAASQ/w1qv7cf0zS4/s1600/europa.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;La historia del capitalismo es la historia de sus crisis. Sin embargo la economía ortodoxa, convencional, identificable con la escuela neoclásica, aunque esta apreciación no es del todo rigurosa en algunas ocasiones, se viene ocupando de estudiar recurrencias y equilibrios. De esta forma, el horizonte teórico y metodológico se empobrece y empequeñece, apareciendo sus debilidades cuando, precisamente, mayor necesidad se tiene de una interpretación correcta de los fenómenos que es, evidentemente, cuando surgen los problemas.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;La situación en la que nos encontramos en la actualidad es una de tantas en las que la ciencia económica no supo interpretar el curso de los acontecimientos hasta que estalló el tinglado. La burbuja financiera de los valores tecnológicos ya había avisado con cierta antelación pero no se quiso limitar un mercado desbocado y se continuó alimentando otras burbujas vinculadas al sector inmobiliario y a sus correlatos financieros, especialmente la red hipotecaria norteamericana.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;a name='more'&gt;&lt;/a&gt;&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;Pero los indicadores eran preocupantes y así lo hicieron ver determinados economistas de diversas corrientes de pensamiento. No sólo aparecieron esos peligrosos “agoreros de izquierda”, siempre dispuestos a aguar la fiesta del sistema económico, sino que analistas como Krugman o Stiglitz hicieron lo mismo. De nada sirvió. Los mercados continuaron su marcha hacia el desastre, aplicando la única lógica que los mueve: correr hacia adelante antes que modificar sus leyes o atemperar sus vicios. Paralelamente, los gobiernos, presos del pensamiento único economicista, con independencia de colores y banderías, o no quisieron ver la realidad –caso de España- o creyeron firmemente que la autorregulación sería automática.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;La crisis se ceba con especial virulencia sobre la Unión Europea, un club de ricos que hace tiempo que no sabe muy bien qué hacer y que se ha venido empeñando en seguir la peor política posible, la de desmontar, precisamente, todo aquello que caracteriza a la propia Europa y que, en general, reconocemos como estado de bienestar. De este modo, cada vez que la unión o un país concreto aplicaba una política para, por ejemplo, responder a la crisis de la deuda soberana, destruía tejido social y músculo democrático para, un poco más tarde, ver ataques más fuertes aún contra esa deuda soberana. Cada vez que la política ortodoxa al estilo de Merkel se ponía en marcha, las primas de riesgo se disparaban. De este modo, las políticas aplicadas acababan empeorando las cosas.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;Y, como decía, esas políticas han sido las mismas en todas partes, con independencia del color político de los gobernantes. De este modo, Portugal inició su calvario con la izquierda en el poder; ganó después la derecha y los problemas aumentaron. En Grecia ocurrió el fenómeno contrario y allí la izquierda entrante tampoco pudo resolver el problema. Italia mantuvo gobiernos de derecha y España gobiernos de izquierda y los dos países vieron su prima de riesgo cerca del bono basura.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;Lo peor que se puede hacer cuando los mercados se desbocan es alimentar su voracidad. Ya dejó escrito Keynes que los mercados pueden mantenerse irracionales mucho más tiempo del que dura nuestra solvencia. Habría sido necesaria una política de freno desde el poder público y, pese al tiempo perdido, aún se puede hacer algo. Pero para ello se requiere que la Unión Europea recupere su identidad y avance hacia políticas más integradas y no abandone el camino unificador. Es necesario que el Banco Central Europeo se comporte como lo que debe ser, un verdadero banco central, con capacidad de emisión y de intervención en el mercado. Pero el problema radica en que más que un banco se trata de una oficina de control de precios, conforme a la vieja obsesión del Deuchbank por la disciplina monetaria y el control de la inflación. Son viejas políticas de otro tiempo, por mucho afecto que les tenga Merkel, que se ve tentada por una “regermanización” de Europa que provoca acoso a otros países. Esta miopía perjudicará a medio plazo a la misma Alemania, la gran beneficiada del modelo de integración europeo, puesto que su principal cliente es, precisamente, la propia unión. Además, si España siguiese el camino de Irlanda, Grecia o Portugal, siendo como es una economía muy superior en tamaño, las tensiones sobre el euro harían tambalearse a la aparentemente potente Alemania. De hecho, la misma economía francesa ha pasado ya por notables episodios de inestabilidad, con acoso a su deuda soberana.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;No es superfluo recordar lo acordado en Londres en 1951. Alemania, que sin pagar todavía la deuda de la primera guerra mundial se veía obligada a pagar por la correspondiente a la segunda, hizo un angustioso llamamiento a la solidaridad de sus anteriores enemigos. Solicitó aplazar el pago de los intereses hasta su hipotética reunificación, además de pedir la condonación de una parte del principal. El país estaba al borde del colapso y la sombra del hambre empezaba a proyectarse. Alemania fue atendida, encarriló su economía e inició un crecimiento al que conocemos como “milagro alemán”. Pues bien, uno de los países más beligerantes a favor de Alemania no fue sino Grecia, que perdonó una deuda que, cosas de la traviesa historia, es equivalente a la que ahora Alemania exije a Grecia.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;Los mercados no son la fantasmagoría que parecen. Detrás de esa ficción están especuladores con comportamientos racionales, agentes que toman decisiones calculadas, no a lo loco, como parece que algunos quieren contar. Y en esas decisiones tienen un enorme peso las señales que emiten los gobiernos y los bancos centrales. Como en el caso de la Unión Europea la señal emitida es que no se va a hacer nada o, en otros casos, se va a cebar aún más a la banca privada, los mercados reaccionan atacando con mayor violencia. Si las señales emitidas fuesen de otra naturaleza, se cuidarían algunos agentes de que sus enormes ganancias no se tornasen en pérdidas delante de una dura y decidida política económica.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;No nos encontramos ante una crisis económica como tantas otras, sino ante la quiebra de un modelo social y político. La democracia y la soberanía ciudadana están en discusión y los gobiernos deciden reformar constituciones, cambiar radicalmente el modelo social de mercado –que pasa a ser solamente de mercado-, cuando no se constituyen sin celebrar elecciones. Ese estilo de desarrollo, propio de lo que antes llamaban “el genio europeo”, es lo que está quebrando. Y un paso atrás en esa vía puede hipotecar a Europa para muchos años o, incluso, ser irreversible. Cuando releemos la crisis de los años treinta y analizamos el comportamiento de los dirigentes –con Roosevelt a la cabeza- sonroja escuchar y leer a los políticos que nos tocaron en suerte en esta ocasión.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;No estamos ante una crisis económica mundial. Asia y América Latina arrojan ratios de crecimiento muy importantes. Si algo caracteriza a esta situación es que Europa, esos treinta estados desarrollados –veremos si no estamos hablando ya de historia económica-, se está hundiendo ante la inacción de sus gobiernos y de su banco central. Ni siquiera Estados Unidos, donde se inició el proceso, está sufriendo tanto. Y ello por dos razones: allí sí hay un banco central y China está dispuesta a sostener el dólar como garantía de futuro. Aunque China u otros países quisieran hacer lo mismo con el euro, se encontrarían con la paradoja de que es la propia Unión Europea quien se lo impediría.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;a href="javascript:print()"&gt;Imprimir&lt;/a&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/4551723212919686499-2941292661292023647?l=davidm-rivas.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/feeds/2941292661292023647/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2012/01/el-suicidio-de-europa.html#comment-form' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/2941292661292023647'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/2941292661292023647'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2012/01/el-suicidio-de-europa.html' title='El suicidio de Europa'/><author><name>David M. Rivas</name><uri>http://www.blogger.com/profile/08336637697995468785</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://4.bp.blogspot.com/-wklF7jKPsew/TxCqPy4TD-I/AAAAAAAAASQ/w1qv7cf0zS4/s72-c/europa.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-4551723212919686499.post-7756048335857081229</id><published>2012-01-08T14:06:00.000+01:00</published><updated>2012-01-08T14:06:58.218+01:00</updated><title type='text'>Cambiar nuestro modo de vida</title><content type='html'>&lt;div style="text-align: center;"&gt;&lt;img src="http://www.jorgecolomardetectives.com/wp-content/uploads/2011/05/indignados_sol.jpg" /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Times, &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;, serif;"&gt;  &lt;/span&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Times, &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;, serif;"&gt; &lt;span style="font-size: small;"&gt;  &lt;/span&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;Hay un olor a cambios profundos pero no parece muy claro qué camino se va a tomar, aunque existen fenómenos y tendencias que nos aportan pistas. De un lado, la estructura económica mundial nada tiene que ver con la existente hay apenas quince o veinte años. Los países emergentes (China, India, Brasil y algunos otros) ya no lo son. Se han convertido en potencias económicas que disputan la supremacía a los anteriores. Todo indica que, en unos diez años, China alcanzará a los Estados Unidos, poniendo fin a la era americana. La Unión Europea se desangra en sus contradicciones y está tomando un peligroso camino de desmantelamiento de su modelo social e incluso rebajando la calidad de su democracia hacia niveles más que preocupantes.&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Times, &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;, serif;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;a name='more'&gt;&lt;/a&gt;&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Times, &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;, serif; font-size: small;"&gt;  &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Times, &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;, serif;"&gt;Paralelamente, la situación de los países más pobres también está cambiando. Incluso en la depauperada África comienzan a apreciarse cambios económicos y políticos, entre otras cosas por la apuesta de China en ese continente. América Latina consolida sus democracias, no sin problemas, y sólo Centroamérica parece atada a la pobreza. Nuevos movimientos agitan el mundo, desde las primaveras árabes hasta la nueva izquierda del cono sur. También los fundamentalismos religiosos hacen que la perspectiva sea tremendamente compleja.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Times, &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;, serif; font-size: small;"&gt;  &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Times, &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;, serif;"&gt;Y aparecieron los “indignados”. Como todo movimiento magmático, sin jerarquías –aunque con dirigentes políticos vocacionales que lo intentan- y muy joven, es una incógnita. La evolución que está siguiendo no es homogénea y aparece diferente según países y el peso de las distintas tradiciones ideológicas. Es difícil adivinar el camino pero hay una cierta apreciación de irreversibilidad. El movimiento está en marcha y, con altibajos y pasos adelante y atrás, no se detendrá y menos aún ante la perspectiva de recortes sociales y políticas lesivas para los más desfavorecidos.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Times, &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;, serif; font-size: small;"&gt;  &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Times, &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;, serif;"&gt;En todos los casos, los gobiernos, los partidos, los agentes económicos, se han hecho esta pregunta: “¿de dónde salieron estos?”. El pensamiento único imperante desde hace tres décadas, la caída de los modelos de planificación socialista, la hibernación de la izquierda clásica occidental, hizo olvidar que el cambio es un proceso permanente y que, en distintas capas paralelas, se están produciendo mutaciones sociales. No es la primera vez ni será la última. Los aristócratas franceses no comprendieron que la burguesía iba en serio hasta que rodaron cabezas en la plaza de la Concordia; la corte zarista tampoco quiso ver que los comunistas iban en serio hasta que no los tuvieron en el Palacio de Invierno. También entonces dijeron: “¿de dónde salieron estos?”. Y es que, permanentemente, miles de personas están en todas partes creando e imaginando, el paso previo para iniciar un cambio. ¿Qué de dónde salen estos?: pues de la sociedad, ¿de dónde si no?.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Times, &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;, serif; font-size: small;"&gt;  &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Times, &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;, serif;"&gt;También aparecen cambios en el horizonte doméstico. El nuevo gobierno de España ha planteado ya su esbozo de política. Rajoy recalcó en el debate de investidura que iba a ser claro… y recordaba a Tip y Coll con aquello tan suyo de “seremos claros y llamaremos al pan flus y al vino froilo”. Pero, como luminosamente escribiera Malraux, “la verdad de un hombre está, sobre todo, en lo que oculta”.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Times, &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;, serif; font-size: small;"&gt;  &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Times, &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;, serif;"&gt;Lo que se oculta es un espíritu obediente. El discurso presidencial se dirige a Angela Merkel y a la eurocracia financiera. Por eso no hay claridad, porque Rajoy desconoce las claves. El criterio de que el déficit estructural no supere el 0,5 por ciento del PIB en términos nominales no viene acompañado de ninguna metodología. No se sabe cómo se determinó ni por qué no es el 0,4 o el 0,7, ni tampoco cuál es el ratio deuda/PIB que pondría en marcha los mecanismos de corrección. El gobierno español no sabe qué va a hacer porque está a la espera de órdenes de Berlín, pero sabe bien que todo va a ser más duro de lo confesado y que los 16.500 millones de euros de ajuste en el 2012 seguramente se triplicarán. &lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Times, &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;, serif; font-size: small;"&gt;  &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Times, &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;, serif;"&gt;No obstante, pese a lo perentorio del momento, no podemos olvidarnos del reto más importante, el de la crisis ecológica. El fracaso de la cumbre de Durban es un mal presagio. Además, cuando los problemas económicos crecen, la miopía economicista se quita la lente y desenfoca el problema, revisando a la baja las políticas ambientales. La crisis económica de Europa, el brutal crecimiento de las nuevas potencias, el hambre de regiones enteras donde la tierra se erosiona hasta lo indecible, todo ello contribuye a un mal panorama. Pero no hay más remedio que ponerse a la obra y cambiar nuestro modo de vida. De lo contrario nos arriesgamos a que el modelo económico se lleve por delante, no sólo el bienestar, sino a nuestra propia especie.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Times, &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;, serif; font-size: small;"&gt;  &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Times, &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;, serif;"&gt;Se dice frecuentemente que los factores productivos son tres, la tierra, el trabajo y el capital, a los que a veces se les añade un difuso espíritu empresarial. Pero la realidad es que los factores son dos: planeta y tiempo. Los humanos somos fruto de la naturaleza y de la historia y toda nuestra producción viene de ahí, desde la fórmula más sencilla de hacer el pan hasta el acelerador de partículas más sofisticado. &lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;a href="javascript:print()"&gt;&lt;span style="font-family: Times, &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;, serif;"&gt;Imprimir&lt;/span&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/4551723212919686499-7756048335857081229?l=davidm-rivas.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/feeds/7756048335857081229/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2012/01/cambiar-nuestro-modo-de-vida.html#comment-form' title='7 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/7756048335857081229'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/7756048335857081229'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2012/01/cambiar-nuestro-modo-de-vida.html' title='Cambiar nuestro modo de vida'/><author><name>David M. Rivas</name><uri>http://www.blogger.com/profile/08336637697995468785</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><thr:total>7</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-4551723212919686499.post-6340963298935261095</id><published>2012-01-03T22:30:00.000+01:00</published><updated>2012-01-03T22:30:13.984+01:00</updated><title type='text'>Los reis magos</title><content type='html'>&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://1.bp.blogspot.com/-kBJipKaTppY/TwNzDKjf6jI/AAAAAAAAASI/rCtwgK99qlg/s1600/reis.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"&gt;&lt;img border="0" height="307" src="http://1.bp.blogspot.com/-kBJipKaTppY/TwNzDKjf6jI/AAAAAAAAASI/rCtwgK99qlg/s400/reis.jpg" width="400" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;La lleenda de los reis magos ye, ensin duldia dala, una de les más enraigonaes na tradición popular cristiana, especialmente nos países de base católica porque los protestantes optaran por santa Claus, conocíu tamién como Papá Noel.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Por embargo, la historia los magos pertenez al ámbitu de los evanxelios apócrifos, consideraos falsos pola ilesia. Nos evanxelios canónicos, los “llegales” por falar asina, namái qu’hai una minúscula referencia nel conocíu como “asigún Mateo”. Ye por eso polo que los lluteranos nun los festexen, porque nun son relevantes nos sos testos sacraos. Tampoco mos fala d’ellos Santiago de Varezze na so “Lleenda áurea”. Pero, pesie a la so inconsistencia historiográfica, la tradición ye tan potente que la mayoría los católicos creénla perafitadamente.&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;a name='more'&gt;&lt;/a&gt;&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Unos magos –que fueren reis nun figura en parte denguna- observaron un prodixu nel cielu. Una estrella –güei falaríamos d’ello como d’un cometa- fíxolos ponese en marcha haza l’occidente hasta alcontrar en Belén de David, na rexón de Xudá, a un recién ñacíu nel que reconocieran al verdaderu fíu de Dios. Tampoco se sabe cuántos yeren los magos, pero una tradición bastante moderna dizmos que yeran tres y que representaben a les tres races entóncenes conocíes, la blanca, la roxa y la negra, símbolos respectivamente de les etnies caucásica, irania ya etiope. Que se llamaren Melchor, Gaspar y Baltasar tampoco nun arrepostia a denguna realidá documental.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Tampoco queda claro nos testos cuálos fueran los presentes que-y llevaran al neñu, pero la tradición faemos creyer que-y ufrieran oru, inciensu y mirra. Lleváran-y oru como tributu a un rei, inciensu como adoración a un dios y mirra como regalu a un home. Continúa la tradición diciendo que predicaran la nueva relixón na India, onde fueron martirizaos pa, finando, ser decapitaos. Y tóo acaba coles sos cabeces guardaes na catedral de Coloña, n’Alemaña.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Si adicamos pa ello con procuru, la historia nun vien tener xacíu llóxicu aparente, pero, ensin duldia, tamos escontra una de les más guapes lleendes de toles qu’encadarmen la tradición popular cristiana. Amái, esta historia de los reis magos ye mui fegadal porque mos avera a les ilusiones de la neñeza, a la nueche más máxica de toles que pasamos cuando yéramos neños.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;El día de reis ye tradicional l’aguilandu, especialmente nel nuesu occidente interior. Asina se canta:&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;“Ya’l día de reis,&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;primera fiesta l’añu,&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;vamos tolos probes&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;pidir l’aguilandu”.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Llama l’atención el fechu de que la canción popular considera esti día como’l primer festivu l’añu, cuando yá dexamos pertrás el día d’añu nuevu. Ya ye que, como ye mui habitual, alcontrámosmos escontra un crucie tradiciones. El día de reis puede considerase entamu o acabu d’un ciclu si lo pescanciamos como caberu día de les fiestes solsticiales, tal y como lo cellebra la tradición cristiana de raigañu católicu, na que colos reis terminen les navidaes. Pero nun podemos escaecer que los cristianos ortodoxos del este européu cellebren nesti día la mesma navidá. Y, p’acabar, los aguilandos son tamién propios del antroxu, momentu nel qu’entraba l’añu na tradición republicana romana, ensin escaecer que tamién sonlo de la nueche los muertos, onde los neños van pidiendo peles cases al glayíu de “trucu o tratu”. Y ye que nesi “samain” entamaba l’añu celta.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Toul mundiu considera que la nueche de reis ye la nueche los neños, na que les ilusiones se faen realidá, pero hai que falar d’ello pa matizalo. Eso de que los neños arreciban regalos ye, na tradición cristiana, abondo recién. Yá viéramos como la lleenda los reis magos namái que pertenez a lo canónico mui de refilón, con una llínia malamente trazada nos evanxelios oficiales. Eso llévamos, dafechamente, al fechu de qu’esta fiesta nun fora mui importante pa la ilesia y, de toes toes, nada encomparable a lo qu’anguaño paez tan encamentao. De fechu, demientres llargues dómines, los obispos fixeren tolo posible por desenraigonar pente les xentes el vezu de facer regalos esa nueche, porque yera una costume pagano. Pero, como la tradición yera perpoderosa, la ilesia optara por cristianizala, magar que pa ello nun toviere otra que recurrir a los evanxelios apócrifos. &lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;a href="javascript:print()"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Imprimir&lt;/span&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/4551723212919686499-6340963298935261095?l=davidm-rivas.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/feeds/6340963298935261095/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2012/01/los-reis-magos.html#comment-form' title='1 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/6340963298935261095'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/6340963298935261095'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2012/01/los-reis-magos.html' title='Los reis magos'/><author><name>David M. Rivas</name><uri>http://www.blogger.com/profile/08336637697995468785</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://1.bp.blogspot.com/-kBJipKaTppY/TwNzDKjf6jI/AAAAAAAAASI/rCtwgK99qlg/s72-c/reis.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>1</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-4551723212919686499.post-8255890115955311373</id><published>2011-12-23T10:40:00.000+01:00</published><updated>2011-12-23T10:40:12.644+01:00</updated><title type='text'>Una llaceria de política ambiental</title><content type='html'>&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://1.bp.blogspot.com/-1kBXahix51c/TvRMaAppmEI/AAAAAAAAAR8/a6OOh8UlNfo/s1600/salmon.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"&gt;&lt;img border="0" height="320" src="http://1.bp.blogspot.com/-1kBXahix51c/TvRMaAppmEI/AAAAAAAAAR8/a6OOh8UlNfo/s320/salmon.jpg" width="215" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;  &lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Cuando’l nuevu gobiernu de FAC plantegó la so oposición a la incineradora de Serín (conceyu de Xixón), pesie a que les soluciones que proponía –dos complexos más pequeños, uno pal oriente ya otru pal occidente- tamién yeran discutibles, paecía ser un indicador de qu’había, a lo menos, un mayor ciñu pa cola nuesa medioesfarrapada naturaleza. Amás, de les pallabres del conseyeru yera fácile pa cualisquier decatase de la razón que dalgunos llevábamos cuando afirmábamos qu’esa incineradora, con esi tamañu, namás podría ser una inversión rentable si quemaben nella residuos d’otros llaos. Tamién sospechábamos de qu’esa decisión taba lligada, por más qu’enxamás se sopelexara, a un enantu d’El Musel col envís de facer con ello un puertu puercu. Esi, sigo camentando yo, yera’l proyeutu’l PSOE.&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;a name='more'&gt;&lt;/a&gt;&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;  &lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Pero, dempués de seyes menses de nuevu gobiernu, na naturaleza y nel ambiente asturianos afitárase’l desgobiernu. Vamos dir per partes y poner atención a les seyes decisiones principales que tomara l’alministración d’Álvarez-Cascos nesti ínterin. &lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;  &lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;La política pa col gallu montés, el nuesu guapu faisán, un auténticu despropósitu embaxo les alministraciones de PSOE-IU, resulta que sigui siendo la mesma. Siguin col métodu de treslladar exemplares, poné-ys un tresmisor y soltalos nel mesmu sitiu… o notru. Eso yá provocó la muerte por estrés, una circunstancia especialmente perxudicial pal gallu, nalguna ocasión con anterioridá. Lo mesmo podemos dicir d’esa política “cosmopaleta” –¡a ver si va ser qu’estes bisarmes van tar namás que nel PSOE o nel PCE!- de mover a los faisanes cuando “molesten” a los turistes. Tamién pasó hai dos o tres años y tamién morriera l’animal. Y tamos falando d’una especie en pelligru d’estinción.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;  &lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Nos Estaos Uníos, cuando nun parque un osu fiere a una persona, namás hai compensación si’l plantígrau entró n’espacios acutaos pa visitantes. Pero si l’accidente asocediera, por exemplu, porque’l turista baxa del coche nuna fastera natural, non namás que nun arrecibe un dólar sinon que s’alfrenta a una querella de la fiscalía. Tánto como-yos presten les normes nortiamericanes a dalgunos, nun taría demás que fueren como los yanquis, un pocoñín menos “cosmopaletos”. Y, si por un casu fuera, dalgún “cosmopaletu” mos saliere “antiimperialista”, que sepia que la llei ye la mesma n’Uruguai pa colos lleones marinos, en Bolivia pa colos xaguares, en Venezuela pa colos cocodrilos ya en Guatemala pa coles sierpes de la viesca nublinosa.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;  &lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Ya too esto por nun falar del ermu nel que tresmutaran una fastera de cantaderos y zones de cría cuando “iguaron” con escavadores de tipu araña les tierres de Xenestosu, nel conceyu de Cangas del Narcea, o de les pistes que percuerren tarrenes asemeyaos. Nun quixere pensar qu’hai una “solidaridá retrospectiva” con Manuel Fraga, ún de los grandes esterminadores de gallos monteses n’Asturies.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;  &lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Siguiendo pel nuesu occidente, paez ser que van autorizar mines de carbón nes tierres de La Penubiña. Yo eso de “Les Ubiñes” enxamás lo sintiera, y “Las Ubiñas”, que ye como lo diríen los paisanos, tampoco. ¿Hai munches “ubiñes”?.&lt;span style="mso-spacerun: yes;"&gt;&amp;nbsp; &lt;/span&gt;Pero igual toi enquivocáu porque ente filólogos y políticos ando mui despistáu dende van años, como cuasi tol mundiu sabe. Pero –vaigamos al asuntu- el casu ye que pretenden sacar carbón nun espaciu natural protexíu. ¡Allabao, allabao…!. Por cierto, qu’el reinu d’España yá toviere qu’alfrentase a una sanción de la Unión Europea por una operación mui asemeyada nel conceyu de L.laciana, ya eso que la proteición del tarrentoriu nun yera nin aprosimao a lo de “Les Ubiñes”.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;  &lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;De lo del llobu, otra estupideza allegando a la criminalidá, yá falara nesti mesmu espaciu hai unos menses, xustamente dempués del trunfu de FAC y de nun prestame’l fedorín que salía de les declaraciones al rodiu l’asuntu. Voi falar d’ello con un poco más llargor. Facer del llobu una especie cinexética sedría tener una inorancia tan escomanada que namás que la llocura o’l porgüeyu más inconfesable ye a desplicar. En primer llugar, el llobu ye l’únicu predador de los xabalinos, que son los principales enemigos del gallu montés y, amái, los culpiables de les mayores perdes que les especies xabaces provoquen nel sector agropecuariu. El gochu montés provoca ente siete y diez vegaes más perdes que’l llobu. Lo que pasa ye que’l xabaril ye mui “democráticu” y reparte les perdes ente cientos de persones, mientres que’l llobu perxudica a dos o tres d’una miente mui grave. Amás, el gobiernu asturianu nin sabía nin sabe cuántos llobos hai, colo qu’autorizar matar cincuenta –paezme qu’eso ye lo qu’aprebara recién- ye una irresponsabilidá.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;  &lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Por si fuera poco, los estudios –yá dende los “clásicos” de Grande del Brío- siñalen que’l llobu asturianu tién una alimentación básicamente silvestre, cosa fácilemente de ver adicando pa los sos cagayones, porque los cánidos nun los intierren como faen otros carnívoros, cosa que sabe cualisquier que tea un perru. Por cierto, que cuntar morzones ye la meyor forma de saber cuántos llobos hai. Nun ye una metodoloxía mui complicada, magar, eso sí, que ye abegosa: ye más “llimpio” sentir histories ya cuentos nos despachos qu’arrrecostinar con paxos de mierda.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;  &lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;D’otra banda, la caza de determinaos animales introduz una sellección evolutiva a la inversa de la que mos marca la naturaleza. ¿Quién va pagar unos miles d’euros por llevar pa casa la cabeza d’una lloba vieya o d’un sitín enfermu?. El que paga quier un machu bien armáu de dentamen, con llargos y afilaos caniles, colo que taríamos reduciendo la población de los xenéticamente más potentes. ¿Qué pasa si se mata al “machu alfa” d’una manada?. Esto tampoco lo piensa’l nuesu gobiernu, que multiplica euros por exemplar como si los llobos fueren zapatos de Loewe.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;  &lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Pero tamién pertrás d’esta ocurrencia hai un programa de aminorgación de gastu públicu que pue tener unos efeutos tarrecibles, non namás que pa la conservación del llobu, sinon que tamién pa les esplotaciones ganaderes. Pretende’l gobiernu que, al ser el llobu especie cinexética, seyan les sociedaes de cazadores les qu’apechuguen coles compensaciones por perdes na cabaña ganadera. Pero lo que toul mundiu sabe ye qu’eses sociedaes nun tan mui boyantes precisamente, colo que ye bien previsible que les compensaciones se retrasen muncho más de lo que lo faen güei, amás de que los pleitos xudiciales diben ser muncho más frecuentes ente ganaderos y cazadores que los escosos qu’anguaño se planteguen ente los ganaderos y l’alministración. Y, pa finar, introdúcese la idega de que’l problema pasa a ser cosa d’alcuerdos ente entidaes privaes: el ganaderu propietariu de les oveyes ya’l cazador propietatariu de los llobos. Esta ye la conocía na economía marxinalista como “teoría de la negociación”, heredera’l “teorema de Coase” y que tantes aberraciones provocare cuando fora aplicada a los recursos naturales. Esto alcuéntrase en cualisquier manual de primero d’economía, como de xuru que saben los miembros d’un gobiernu tan téunicu y profesional. &lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;  &lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;El casu’l salmón yera el que más “morbo” causaba, por razones evidentes. En viendo lo dicho hasta equí, nun defraudó la normativa que pretenden implantar. El casu ye que namás qu’una asociación de pescadores de toa Asturies defiende solución tala. Dicen que ye l’asociación más cercana al presidente Álvarez-Cascos, pero yo nun lo sé. Amás, de toles coses de les que toi falando, de la que sé menos ye d’esta’l salmón. Voi llimitame a dicir qu’una especie en pelligru d’estinción, como ye ésta, nun pué ser xestionada –dicen los manuales de la UICN- como pretende’l gobiernu de FAC.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;  &lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Lo último ya esperemos que seya lo cabero, ye lo de Mántaras, nel conceyu de Tapia. Contra toa racionalidá, contra les corporaciones municipales, contra les asociaciones vecinales, contra los estudios académicos (nunca espublizamos unu fechu nel doctoráu de desendolcu cantenible n’Autónoma de Madrid pola tapiega Irene Fernández embaxo la mio direición, y bien que m’esmolez agora), el gobiernu autoriza les prospecciones pa la mina d’oru. Ya yá entamamos con que la empresa punxérase a trabayar al día siguiente de la concesión, cosa técnicamente imposible. Son necesarios ente vente y cuarenta díes… sacantes de que te digan de dalguna forma –lo qu’agora se llama “modelu Urdangarín”- que te lo van autorizar pase lo que pase y digan los informes lo que digan. Yá pasara col PSOE, un partíu tan amigu l’oru que nun desentonaríe na xenial “La lleenda la ciudá ensin nome”… “I was born…”. De fechu, la primer concesión emplegola la empresa pa perforar 450 más pallá de l’apautada … ¡Caro!, la oficial taba na mesma caxa l’autovía… Namái que cabe esperar que, conforme a lo declarao, l’ayuntamientu de Tapia deniegue les llicencies, pa lo que paez que tien capacidá llegal.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;  &lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Dexé l’osu pal final. En L.larón (conceyu de Cangas del Narcea), nel Parque Natural de les Fontes del Narcea, na muga colos conceyos d’Ibias y de Degaña, baltaran carbayos centenarios en ventitrés hectáries. Tamos nel centru oseru más importante d’Asturies xunto col conceyu de Somiedu y na llende con Muniel.los, declarao reserva de la biosfera pola UNESCO. A un tiempu, Asturies ta cobrando de la Unión Europea por llantar esi mesmu carbayu pa proteición del osu, al traviés del Fondu de Desendolcu Rural. ¿Vendrán sanciones por esta irresponsabilidá?.&lt;span style="mso-spacerun: yes;"&gt;&amp;nbsp; &lt;/span&gt;Nin los carbayos nueos dan comida a los osos nin tampoco los sos árboles asociaos, porque nun xerminen pola competencia’l poderosu “quercus”.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;  &lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Y, pa encima, tien tola pinta que’l nuesu gobiernu va aceutar mandar osos pal Pirinéu, onde los gobiernos nacionalistes nun tienen munchu aquelllo cola procedencia del nuesu “martín”. Pero, a los tres menses d’estancia, tarán nos folletos como “osos vascos (navarros)” ou “osos catalanes”. Ye que per aquelles tierres tampoco hai munchu “cosmopaletu”.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;  &lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Y menos mal que lo del AVE va quedar pa práu, un proyeutu que critica hasta Juan Velarde, ún de los economistes referentes pa la drecha asturiana y mui especialmente pa la llínia d’Álvarez-Cascos. Y termino nun falando de l’autovía’l Seya, auténtica risión ente los téunicos de Bruxelles cuando llegó la noticia hai siete años.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;  &lt;/span&gt;&lt;a href="javascript:print()"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Imprimir&lt;/span&gt;&lt;/a&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/4551723212919686499-8255890115955311373?l=davidm-rivas.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/feeds/8255890115955311373/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/12/una-llaceria-de-politica-ambiental.html#comment-form' title='5 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/8255890115955311373'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/8255890115955311373'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/12/una-llaceria-de-politica-ambiental.html' title='Una llaceria de política ambiental'/><author><name>David M. Rivas</name><uri>http://www.blogger.com/profile/08336637697995468785</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://1.bp.blogspot.com/-1kBXahix51c/TvRMaAppmEI/AAAAAAAAAR8/a6OOh8UlNfo/s72-c/salmon.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>5</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-4551723212919686499.post-3914108967288050345</id><published>2011-12-13T14:05:00.000+01:00</published><updated>2011-12-13T14:05:09.866+01:00</updated><title type='text'>El Principado prepara el presupuesto más bajo desde 2007 (José Ángel García)</title><content type='html'>&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;"&gt;&lt;a href="http://3.bp.blogspot.com/-QMh8c_eSUtg/TudNZDRNaFI/AAAAAAAAARk/Ez0asWmdQbc/s1600/elcomercio.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"&gt;&lt;img border="0" src="http://3.bp.blogspot.com/-QMh8c_eSUtg/TudNZDRNaFI/AAAAAAAAARk/Ez0asWmdQbc/s1600/elcomercio.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;¿&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;Qué debe hacer un gobierno como el de Asturias en el actual contexto?. La prioridad, según los expertos consultados, debe ser alcanzar un acuerdo presupuestario para evitar una prórroga que, para la mayoría, no traería buenas consecuencias para la región. A partir de ahí, nadie oculta que es necesario coger el toro por los cuernos y hablar de subir impuestos en lugar de cómo planteaba Foro antes de las elecciones. A pesar de que el margen que tiene una región como el Principado es pequeño, existe la opinión de que es necesario.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;a name='more'&gt;&lt;/a&gt;&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;  &lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;“Es una dinámica peligrosa decir una cosa y hacer otra”, advierte Roberto Fernández Llera, sobre el planteamiento expuesto por el gobierno de hacer inicialmente una rebaja de impuestos. A juicio de este profesor de hacienda pública de la Universidad de Oviedo, Asturias debe subirlos y recuerda que puede hacerlo. La otra alternativa, apunta, sería un recorte del gasto, “y se está demostrando que eso no sirve para reducir el déficit y provoca efectos indeseados en términos de empleo”.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;  &lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;Miguel de la Fuente, decano del Colegio de Economistas de Asturias, pide que las cuentas respeten los tres pilares del bienestar. A partir de ahí, reconoce que el gobierno seguramente tendrá que recurrir a la vía impositiva. En este sentido, cree que el primer paso lo dará Rajoy, que tocará el IVA. “Eso nos ayudaría porque es un tributo que genera una recaudación importante”, asegura. El consumo, sostiene, no se resintiría, tal y como ocurrió cuando tomó el mismo camino el ejecutivo de Zapatero. “En fiscalidad –añade- estamos por debajo de los países de nuestro entorno, que ya han tomado decisiones de este tipo”. Rajoy tendrá, en su opinión, que hacer ajustes y recortar aún más el gasto. “No hay mucho margen”, comenta. Reclama celeridad al ejecutivo de Cascos, “porque no nos podemos permitir quedarnos sin cuentas”.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;  &lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;La prórroga, sin embargo, no resultaría un problema. Al menos, así lo cree David M. Rivas. Este profesor titular de estructura económica de la Universidad Autónoma de Madrid recuerda que otros países han aplazado sus presupuestos y no ha ocurrido nada. Considera, no obstante, que lo más preocupante es que el gobierno asturiano esté “desorientado” y la oposición haga cosas “innecesarias”. “Es un sumatorio terrible”, resume Rivas, que lamenta que sea la gente más débil la que tenga que pagar los rigores de la actual coyuntura. Propone, en cambio, que haya una mayor presión fiscal. “Hay que subir los impuestos, pero de manera equitativa; que pague más quien más tenga”, subraya.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;  &lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; font-size: 14pt; line-height: 115%;"&gt;Jesús Sanmartín, presidente del Registro de Economistas Asesores Fiscales, va un poco más allá en sus reflexiones. Si bien pide al gobierno que acierte a la hora de gastar el dinero de las arcas públicas, considera que es igual de necesario que todos los sectores (particulares, empresarios…) pongan algo de su parte para salir adelante en la actual situación. “El presupuesto es el que es y tiene el impacto que tiene. Pero creo que todos tenemos que hacer una mejor gestión en el día a día”, plantea. Recuerda que las administraciones tienen en la actualidad una “limitación de gasto”. A su juicio, la solución de la crisis es “compartir la responsabilidad” entre todos.&lt;span style="mso-spacerun: yes;"&gt;&amp;nbsp;&amp;nbsp; &lt;/span&gt;&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;  &lt;a href="javascript:print()"&gt;Imprimir&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/4551723212919686499-3914108967288050345?l=davidm-rivas.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/feeds/3914108967288050345/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/12/el-principado-prepara-el-presupuesto.html#comment-form' title='3 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/3914108967288050345'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/3914108967288050345'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/12/el-principado-prepara-el-presupuesto.html' title='El Principado prepara el presupuesto más bajo desde 2007 (José Ángel García)'/><author><name>David M. Rivas</name><uri>http://www.blogger.com/profile/08336637697995468785</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://3.bp.blogspot.com/-QMh8c_eSUtg/TudNZDRNaFI/AAAAAAAAARk/Ez0asWmdQbc/s72-c/elcomercio.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>3</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-4551723212919686499.post-8742523767890944518</id><published>2011-12-09T16:36:00.002+01:00</published><updated>2011-12-09T16:37:56.617+01:00</updated><title type='text'>El tren de la bruja</title><content type='html'>&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;"&gt;&lt;a href="http://4.bp.blogspot.com/-LL7oiO48xYI/TuIqsGX6PlI/AAAAAAAAARc/9O-fYODE9H4/s1600/tren+bruja.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"&gt;&lt;img border="0" src="http://4.bp.blogspot.com/-LL7oiO48xYI/TuIqsGX6PlI/AAAAAAAAARc/9O-fYODE9H4/s1600/tren+bruja.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Soy usuario habitual del servicio alvia de Renfe-Adif entre Asturias y Madrid, puesto que, por motivos de trabajo, durante cuatro o cinco meses realizo un viaje de ida y vuelta prácticamente cada semana. Utilizo el tren por muchas razones. Es el modo de transporte más cómodo y más respetuoso con el medio ambiente. Además, su precio no es mucho más elevado que el del transporte por carretera y la duración del viaje –pese al terrible tramo Pola de Lena-León- tampoco es excesiva, siendo, de otro lado, mucho más regular. Pero parece mentira que en la segunda década del siglo XXI se tenga que padecer una serie de molestias que serían evitadas con muy poco esfuerzo y escaso gasto.&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Empieza el viaje, si salimos de Madrid, con una cola extraordinaria a causa de la obligación de pasar el equipaje por un escaner. Ese escaner también existe en Valladolid, pero no en Gijón ni en Oviedo y tampoco en León o Palencia. Esto quiere decir que sólamente hay una preocupación por la seguridad del tramo de alta velocidad Valladolid-Madrid. Conclusión: a la administración ferroviaria le preocupa más la seguridad de la infraestructura que la de los viajeros. De haber un atentado, por ejemplo, mientras se lleve por delante a los ciudadanos que hacemos el tramo Gijón-Valladolid, da lo mismo. Lo importante es que no destruya la vía Valladolid-Madrid o que no dé mala imagen a la alta velocidad española.&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;a name='more'&gt;&lt;/a&gt;&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Inexplicablemente, no hay conexión a internet, cosa que ya ofrecen hasta las líneas de autobuses regionales (las de Madrid-Toledo o Madrid-Segovia, por ejemplo) y que sí ofrece la empresa de transporte por carretera que realiza el servicio entre Asturias y Madrid. Es más, hace unos días la empresa municipal de transportes de Gijón inició la instalación de “wi-fi” en sus líneas.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;  &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Pero no sólo no existe ese servicio en un tren que es en parte de alta velocidad y que recorre hasta quinientos kilómetros (o casi mil si es el que sigue hasta Alicante), sino que tampoco hay conexiones eléctricas. De este modo, es muy frecuente que los retretes estén ocupados durante todo el trayecto porque solamente en esos espacios se puede recargar el teléfono o el ordenador portátil. Eso, evidentemente, constituye otra molestia para el viajero que tiene necesidad de usar ese servicio para contingencias fisiológicas.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;  &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Pero no para ahí la cosa. El asunto de la cafetería es de auténtica astracanada. A eso de la una-dos del mediodía y de las ocho-nueve de la noche ser atendido es epopeya titánica, dado que solamente hay una persona al frente del servicio, la misma que lo hace el resto del trayecto, cuando los usuarios son pocos y solicitan consumiciones mucho más sencillas.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;  &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;De otra parte, la cafetería carga sus bodegas y frigoríficos en Madrid y no repone los productos hasta volver a salir de Madrid. Esto significa que, con frecuencia, si salimos de Gijón, en León ya no haya vino, en Sahagún no haya cerveza, en Palencia no haya cola, en Valladolid no haya bocadillos, etcétera. Este extremo lo tengo comentado con los empleados del tren –ya tengo casi amistad con unos cuantos- y me dicen que lo han denunciado muchas veces pero que da lo mismo.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;  &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Y cuando vas a pagar también puedes llevarte una desagradable sorpresa. Ignoro la razón –no creo que sea tecnológica- pero el caso es que no aceptan tarjetas de débito, sino solamente de crédito. El papelón incómodo que es habitual ver hacer a algunos viajeros no tiene desperdicio. &lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;  &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; line-height: 115%;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;En fin, que sigo utilizando el tren casi por convicción. Esto es como el tren de la bruja de “les romeríes de prau”: te dan escobazos, te ríes y vuelves a montar.&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: &amp;quot;Times New Roman&amp;quot;,&amp;quot;serif&amp;quot;; line-height: 115%;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;a href="javascript:print()"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Imprimir&lt;/span&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/4551723212919686499-8742523767890944518?l=davidm-rivas.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/feeds/8742523767890944518/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/12/el-tren-de-la-bruja.html#comment-form' title='1 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/8742523767890944518'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/8742523767890944518'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/12/el-tren-de-la-bruja.html' title='El tren de la bruja'/><author><name>David M. Rivas</name><uri>http://www.blogger.com/profile/08336637697995468785</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://4.bp.blogspot.com/-LL7oiO48xYI/TuIqsGX6PlI/AAAAAAAAARc/9O-fYODE9H4/s72-c/tren+bruja.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>1</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-4551723212919686499.post-7685835819110889949</id><published>2011-12-01T11:17:00.004+01:00</published><updated>2011-12-01T11:20:54.380+01:00</updated><title type='text'>San Andrés</title><content type='html'>&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://3.bp.blogspot.com/-DQuzZDqay_Y/TtdT03grqlI/AAAAAAAAARU/5MbKW_AP1Gc/s1600/san_andres2%255B1%255D.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; cssfloat: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"&gt;&lt;img border="0" dda="true" src="http://3.bp.blogspot.com/-DQuzZDqay_Y/TtdT03grqlI/AAAAAAAAARU/5MbKW_AP1Gc/s1600/san_andres2%255B1%255D.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;El trenta de payares cellebramos san Andrés, una de les fiestes principales del ciclu serondiegu. San Andrés ye un de los primeros discípulos de Xesús y, polo tanto, ñatural de la provincia romana de Palestina, lo que mos alfrenta a una primera peculiaridá: el so mesmu nome. “Andrés”, venga d’”anthropos” o d’”andros” (“home” o “varón”), sedría d’aniciu griegu, lo que yá mos avisa del so posible calter simbólicu ya igual non históricu, magar de qu’a veces el personax míticu sobroponse a una persona que fuera real.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Los evanxelios canónicos preséntenmos a Andrés como hermanu de Simón, más sero Pedro, y apaez per primera vegada na mar de Galilea cuando Xesús xube a la barca de los dos hermanos y, después d’alar les redes con perbona nasada, convídalos a ser “pescadores d’homes”. Poco más sabemos d’Andrés hasta que, muertu yá Xesús, tien que marchar d’Escitia, onde taba predicando, pa dir a Etiopía n’aída de Mateo, qu’esperaba la muerte na cárcele y colos güeyos arrancaos. A esti país aportara Andrés col sofitu d’un ánxelu y devolvió-y los güeyos al so collaciu. Esto enfadara sobremanera a los etiopes, qu’arrastraran a Andrés peles cais. L’apóstole, perdiendo sangre a golfaraes, diba rezando polos que lu torturaben, cosa que los llevó a convirtise al cristianismu.&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;a name='more'&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;La mayor parte de les histories de san Andrés son d’esta triba y toes elles proceden d’evanxelios apócrifos y de lliendes mui propies d’una relixón qu’entamaba espardir sobro la base de cuentos cenciellos al empar millagrosos y moralizantes. Por embargo, los llibros que falen de los fechos de los apóstoles, más averaos a una historia creyible, poco dicen d’Andrés.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Inclusive la so muerte ye un episodio confusu. Asigún una tradición fora crucificáu cabeza pa baxo, lo que tamién cuenten del so hermanu Pedro, cosa imposible porque esa posición nun lleva a la muerte sacantes que seya por sede y fame. Pero asigún otra tradición fora crucificáu nuna cruz en aspa, tampoco una forma de matar quitando que fuera espeyelláu o estayáu, cosa poco romana pero abondosa pente les xentes semites. La iconografía clásica úfremos les dos versiones pero lo cierto ye que la perconocía “cruz de san Andrés” tien forma d’aspa. Trátae de la cruz del blasón de los borbones d’España y de los estuardos d’Escocia, pero tamién ye’l símbolu de los altos capítulos de la masonería más antiga.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Per otra banda nel camín que va haza Compostela pel interior d’Asturies tovieran muncha importancia unes piedres perabondoses nos conceyos suroccidentales, les quiastolites, que, al franceles pela metada, amuesen l’aspa de san Andrés. Ye la nomada “sampedra” y mercábase en munchos sitios pero particularmente nel santuariu de Pastur, nel conceyu d’Eilao. Yera común ente los pelegrinos llevales nel bolsu o colgaes al pescuezu. Dicíase qu’abellugaben de les víbores, de les tormentes, de los movimientos sísmicos y de les enantaciones.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Na tradición popular san Andrés ye un santu sanador bárbaru. Ye un de los pocos que nun ta especializáu, de manera que pueden pidíse-y remedios pa cualesquier triba malures. Eso sí, nun ye habitual encamentase a san Andrés cuando les gafures afleuten a los animales. ¿”Andros” o “anthropos” otra vuelta?.&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Con san Andrés tamos camín del final del ciclu serondiegu. L’iviernu, anque tovía queden unos cuantos díes pal solsticiu, entama asomar y la ñeve, qu’apaez polo xeneral a principios de payares va espardiéndose a finales d’esti mes. Por eso dizse que&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;“el día tolos santos&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;la ñueve pelos altos,&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;el día san Andrés&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;a la puerte lo verés”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Nestes feches únense dos ellementos de suma importancia na vida tradicional campesina y na propia cultura asturiana. Per un llau, ya se pañaron les castañes, y, pel otru, entama la dómina la fermentación de la sidre.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;La castaña ta rellacionada cola fertilidá y la bayura, y, de fechu, fora alimentu básicu demientres sieclos, prácticamente hasta que’l maizu veníu de les Amériques permitió un gran engromecimientu de les colleches, lo que provocó ameyoramientos n’alimentación humana y, riba tóo, poder caltener una mayor cabanada. Pela so parte, la sidre yera la bébora fundamental de la población asturiana, a lo menos, dende’l sieclu II enantia Cristo, cuando Estrabón escribiera d’estos asuntos.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Nel campu asturianu yera tradicional aidar a los vecinos a mayar y a meter nos toneles la sidre obtenío. Cuando estes operaciones del llagar finalizaben facíase un magüestu –del verbu “magostar”, asar castañes- nel que participaben tolos que trabayaren y tamién les sos families. Estes castañes diben acompangaes de sidre dulce. Esta ye una de les tradiciones que meyor se caltuvieron, porque, pesie a la cris de l’agricultura tradicional, siguin siendo munches les families que producen la so sidre pa en casa y cellebren el so propiu magüestu colos amigos que-ys echen un gabitu nos llabores.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Pero tamién yera tradicional realizar grandes magüestos collectivos, nos que participaben tolos vecinos d’una aldega o una collación, vezu que ta recuperándose en munchos llugares. &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Toes estes custiones dexen a san Andrés como un personax o como un arquetipo dignu de ser analizáu con munchu procuru&lt;/span&gt;. &lt;br /&gt;&lt;a href="javascript:print()"&gt;Imprimir&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/4551723212919686499-7685835819110889949?l=davidm-rivas.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/feeds/7685835819110889949/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/12/el-trenta-de-payares-cellebramos-san.html#comment-form' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/7685835819110889949'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/7685835819110889949'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/12/el-trenta-de-payares-cellebramos-san.html' title='San Andrés'/><author><name>David M. Rivas</name><uri>http://www.blogger.com/profile/08336637697995468785</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://3.bp.blogspot.com/-DQuzZDqay_Y/TtdT03grqlI/AAAAAAAAARU/5MbKW_AP1Gc/s72-c/san_andres2%255B1%255D.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-4551723212919686499.post-1669558076890817159</id><published>2011-11-23T19:43:00.002+01:00</published><updated>2011-11-23T19:45:52.589+01:00</updated><title type='text'>Un diputáu y 1.100 espartanos</title><content type='html'>&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://1.bp.blogspot.com/-5eHlFrmbyFE/Ts0-0SoP0iI/AAAAAAAAARM/CYlfy56cAvM/s1600/termopilas%255B1%255D.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; cssfloat: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"&gt;&lt;img border="0" hda="true" src="http://1.bp.blogspot.com/-5eHlFrmbyFE/Ts0-0SoP0iI/AAAAAAAAARM/CYlfy56cAvM/s1600/termopilas%255B1%255D.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Los votantes potenciales del asturianismu, enantes d’apaecer FAC nel panorama políticu, sumaben unos 20.000. Al rodiu los 14.000 sedríen los que votaríen, como lo fixeron en dos ocasiones, al PAS; otros 3.000 vendríen repartiéndose ente los grupos nacionalistes d’esquierda (AA, IAS, UNA); ya otros 3.000 podríen sumase con votantes más o menos asturianistes de centru-drecha y d’esquierda que nun voten o voten otres opciones, IU por exemplu, y que podríen averase a les urnes a votar una coalición amplia o una opción asturianista unitaria, perdiendo asina la sensación de tar tirando’l votu, cosa que consideraben seguro cuando había tres o cuatro candidatures. Inclusive con una bona llista, fecha con xacíu ya ensin tensiones, el númberu de votos podría sobropasar aquella cifra de 20.000.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Resulta que’l pasáu 20 de payares namái hebo –sigo ensin considerar a FAC pel momentu- una candidatura asturianista, estrictamente nacionalista, como yera la propuesta d’Andecha Astur. Pues el casu ye que collechó la roína cifra de 1.100 votos. Esta mesma organización sacara nes ellecciones anteriores 1.300 votos, ya eso qu’entócenes concurría Unidá y PAS, esto ye, que yeren tres a repartir, ensin escaecer tampoco’l puñaín de votos que BPA llevare a la macona d’IU. La primera conclusión ye clara: Andecha Astur caltién namás que’l bloque duru los sos votantes, esos 1.000-1.500 qu’enxamás cambien la so decisión y que yá quedaran na metada o menos de la metada de lo consiguío nes nacionales de 1999 y de 2003. Inclusive podemos pensar que tamién perdiera una parte d’esi bloque firme porque, teniendo en cuenta qu’AA siempres algama dalgunos votos de xente mozo que vota per primera vegada, esa cayía de 200 votos faese más significativa aínda. &lt;/span&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Analizar estos resultaos sedría una perda tiempu pa un analista académicu o pa un periodista que publica nun mediu de difusión convencional. Pero a mín interésame porque conozo lo suficiente les interioridaes d’Andecha –sabía más d’ello hai un par d’años, tamién ye verdá- y veo estos movimientos más como un exerciciu de socioloxía de grupos pequeños que como socioloxía ellectoral.&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;a name='more'&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Por embargo, sí que ye interesante analizar en términos políticos la segunda conclusión a la que podemos aportar en viendo los resultaos del pasáu domengu. Esos 1.100 votos indiquen que nin tansiquier un ellector de les otres opciones asturianes votó a la única candidatura que s’afitaba nel so mesmu espectru políticu. Esta circunstancia sí que ye mui significativa. Los votantes de PAS, IAS ya UNA diéran-y la espalda a Andecha Astur. Yo nun esperaba un descomanáu sofitu a esta candidatura, pero suponía que los votos andaríen na rodolada los 2.500 como mínimo. Ye posible que la griesca que’l nacionalismu d’esquierdes vien careciendo dende’l 2006 desalendare a munchos vieyos votantes. L’episodiu tan comentáu y apasionadamente debatíu del artículu –inoportunu pal mio tastu- que Rober Holgado espublizó en plena campaña, nel que removía otra vuelta los pleitos poles siegles, fora un bon exemplu d’una situación envelenada y, na mio opinión, difícilemente resoluble. Tamién una llista como la presentada, que nun yera una llista mui renovada precisamente, provocó ciertu refugu en dalgunos sectores. Pero, de toles formes, nin les antipatíes personales nin les guerres que desangraran a Andecha Astur xustifiquen que, por exemplu, de los 12.000-14.000 votantes del PAS nin tan siquier ún tomara la decisión de votar a Arturu Bermeyu y los sos compañeros.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;¿Aú marcharan esos votos?, ¿ónde apararon esos 15.000 votos, como mínimo?. Esi ye l’analís políticu, estrictamente falando, qu’hai facer ya esta ye la circunstancia que les direcciones nacionalistes tienen de valorar, ensin cayer na primera conclusión que yo tocara tres párrafos más atrás y nun perdese peles caleyes del embeleguismu o la descalificación. Ye posible que los votantes notros comicios d’UNA o d’IAS quedaran abellugaos n’abstención o qu’empobinaran los sos sofitos a opciones como IU o Equo. Pela so parte, esa metada de votantes de la mesma Andecha que lleva yá dos convocatories faciendo otra cosa pudo tamién abstenese o votar IU. Pero teo pa mi qu’un númberu significativu d’ellos arribó al puertu de FAC. Nun teo datos nin información pero, como dicía, conozo bastante bien cómo furrula esti yá non tan mozu movimientu y, amás, llevo unos cuantos años trabayando nel analís social. Y, dende lluéu, FAC arrecibiera masivamente los votos qu’enantes diben al PAS, sacantes una minoría abstencionista. Eso quier dicir que los votos asturianistes-nacionalistes contribueron a que la cayía de FAC con respectu a les ellecciones de mayu fora un terciu más pequeña de lo que pudiere ser.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Y agora sí que toca falar de FAC, non precisamente pol so programa o polos sos candidatos, sinón pola percepción que d’esti partíu tien l’asturianismu en xeneral ya una parte más o menos enancha del mesmu nacionalismu d’esquierdes. Porque esa ye la clave na que tenemos qu’analizar les coses los que siempres apostamos pol nacionalismu-asturianismu y que llevamos cinco años dando pasos p’atrás y que viéramos como’l pasáu mes de mayu quedamos derrotaos en tolos frentes ya en toles retaguardies. FAC ta convirtiéndose nel referente principal, por nun dicir l’únicu, del asturianismu o, por si los puristes lo prefieren, de lo más apaecío al asturianismu. Esta ye una realidá tan evidente que negala dende una ideoloxización erma y descomanada, ye como querer derogar la llei de la gravedá porque mos cai mal Newton.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Amás, por el contrario los analises del PP, del PSOE y de los sos columnistes y analistes de cabecera, FAC nun careció una derrota’l 20 de payares. Lo que sí que-y pasara ye que’l so presidente tuvo que facer un exerciciu d’humildosidá política que nun-y debiere prestar un res. En seyes menses los asturianos votaron tres vegaes y fixéranlo de forma distinta en caúna d’elles. Nes nacionales diéran-y la confianza a FAC, nes municipales el PSOE nun arrasó pero caltuvo’l tipu y conservó los sos principales baluartes, sacantes la perda l’emblemáticu conceyu de Xixón, nel que, pesie a tóo, fuera’l partíu más votáu; y nes españoles, siguiendo la corriente del conxuntu’l reinu, votaron al PP. La razón ye cenciella: por primera vegada nun asistimos al bipartidismu imperfectu de PP contra PSOE-IU, sinon qu’apaez una organización d’ambitu asturianu y con una supuesta capacidá pa ganar y gobernar. Y dieron-y’l gobiernu asturianu a FAC y a Álvarez-Cascos.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Pero nes llexislatives españoles cambiaron el votu. La opción del PP paeciéra-yos más fiable, amás de que tóos persabíen que los diputaos de FAC diben sofitar la investidura de Rajoy. D’otra banda, la decisión de FAC de presentase na provincia de Madrid nun fora pescanciada por bastantes de los sos votantes de mayu, que quieren un partíu asturianu que nun ande con esperimentos raros y que nun tienen como asuntu principal la denuncia del Tratáu d’Utrecht pa que la casa de Borbón recupere un Xibraltar qu’entregó pa mantenese nel tronu. Con tóo y con ello, escontra la polarización PSOE-PP y la posición mui recuperada d’IU, FAC sacó un diputáu, convirtiéndose nel primer partíu asturianu que va entrar nel palaciu de la Carrera de San Jerónimo. Ya eso fuera posible porque parte del furacu abiertu nel ellectoráu vino a atapalu el votu asturianista. Con esto la percepción de que Sostres lleva’l mandatu “autonomista” faese más fuerte y, d’otru lláu, los dirixentes de FAC son conscientes –si ye que nun lo yeran entá- de la importancia del ellectoráu nacionalista, güérfanu d’organización dende va un tiempo o igual dende los anicios seminales.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Y agora, ¿qué facer?, ¿qué posición tomar o tomamos?, ¿qué faen los que ven A FAC como un referente asturianista pero considérenlu demasíao de dreches?, ¿qué faen los nacionalistes qu’aceuten que FAC ye rexonalista pero, lóxicamente, españolista?. Nun son entrugues fáciles p’arrepostiar.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Lo primero ye ser conscientes de que’l movimientu asturianista, no especial l’estrictamente nacionalista, si nun ta muertu ta dando les boquiaes. El vientu la historia nun sufló en popa nos últimos trenta y cinco años y nun tien traces de qu’entame a facelo agora. Inclusive’l texíu asociativu, que tanta fuercia tuvo, especialmente el de revindicación llingúística, ta agora embaxo mínimos, esfarrapáu pola incomprensión y la cabezonería d’unos, sí, pero riba tóo polos porgüeyos de los que s’instalaron comodonos na coartada de la creación artística y académica personal o grupal mientres asistíen impasibles, cuando non aidando con enfotu, a la represión y a la criminalización de les señes y finxos identitarios.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Ye necesario repensalo tóo. Hai díes que camiento que tamos entrando nuna edá media, onde namás que mos queda abellugamos nes abadíes y nos monesterios pa salvaguardar la cultura que seyamos quien a rescatar de les manes de los bárbaros. Vienen dómines de trabayu en grupos que poco o nada tean que ver coles cadarmes que nunca fuimos a poner de pie y a daprendeles a caminar. Eses coses yá tan faciéndose, seliquino, ensin munchu ruíu. Hai dalgunes esperiencies y dalgunos proxectos mui “tresversales”, en fata pallabra de la xíriga política pa querer significar llínies d’acción tresdisciplinares y plurales ideolóxivamente.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Polo que cinca a lo estrictamente político, evidentemente, caún puede y debe facer lo que-y pete. Naide ta obligáu a militar nun partíu y, anque paeza raro y mal visto nel nuesu mundín, tampoco naide ta obligáu a permanecer nun mesmu sitiu porque esi ye’l so llugar “natural”. Quien piense que FAC ye la única solución que dé’l pasu y dexe de tener miéu a que los conocíos lu llamen “facha”; y quien camiente que, por exemplu, IU ye la otra solución posible, que faiga lo propio sin llerza a que lu apelliden de “comunista español”. Y los que quieran permanecer nel ámbitu’l nacionalismu d’esquierdes que lo faigan de la mesma forma, ensin medrana a que los califiquen de “talibanes”. Pero, faigamos lo que faigamos, tenemos de ser conscientes de que mientres lo vieyo nun muerra lo nuevo nun va nacer. Dempués de cuasi cuarenta años y nunes ellecciones con namás qu’una candidatura nacionalista sáquense 1.100 votos y con 1.100 persones, yo una d’elles, por mui heroico que lo veamos, nun vamos defender dengún pasu de les Termópiles.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;a href="javascript:print()"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Imprimir&lt;/span&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/4551723212919686499-1669558076890817159?l=davidm-rivas.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/feeds/1669558076890817159/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/11/un-diputau-y-1100-espartanos.html#comment-form' title='15 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/1669558076890817159'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/1669558076890817159'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/11/un-diputau-y-1100-espartanos.html' title='Un diputáu y 1.100 espartanos'/><author><name>David M. Rivas</name><uri>http://www.blogger.com/profile/08336637697995468785</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://1.bp.blogspot.com/-5eHlFrmbyFE/Ts0-0SoP0iI/AAAAAAAAARM/CYlfy56cAvM/s72-c/termopilas%255B1%255D.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>15</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-4551723212919686499.post-4865005591222252509</id><published>2011-11-16T10:18:00.001+01:00</published><updated>2011-11-16T10:20:18.108+01:00</updated><title type='text'>González-Río: un vecín ilustre de la valle de Pion y Candanal</title><content type='html'>&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://1.bp.blogspot.com/-V9F1EHFC2DM/TsN_6YxlsNI/AAAAAAAAARE/AvGA-6VZ26A/s1600/rios6%255B1%255D.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; cssfloat: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"&gt;&lt;img border="0" hda="true" src="http://1.bp.blogspot.com/-V9F1EHFC2DM/TsN_6YxlsNI/AAAAAAAAARE/AvGA-6VZ26A/s1600/rios6%255B1%255D.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;La guerra civil y la victoria de los “nacionales” supunxo un mescabu tarrecible na memoria individual y collectiva. Homes y muyeres qu’anguaño deberíen tar nel panteón ilustre de los pueblos son, cenciellamente, escaecíos, tanto que tal paez que nun esistieran. En collaciones como la mía la xente desconoz que toviera hai cuatro díes o un sieclu vecinos que significaron muncho na historia d’Asturies. Pero, pasín a pasu, seliquino, vienen aportando la xusticia y la reparación. &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Ya ye qu’una de les figures más importantes, actives y representatives de la política y de la francmasonería asturianes de la segunda metada’l sieclu XIX fora’l pionesu Juan González-Río, qu’apaez nuna bona parte de documentos como Juan Ríos. Esti home ñaciera en Pion (conceyu de Villaviciosa) a finales de 1823 y ye bautizáu el 3 de xineru de 1824 na vecina collación de Candanal, llugar onde yera párracu un hermanu’l so padre. La so familia nun yera ñatural de denguna de les dos parroquies y nun sabemos por qué o pa qué llegaran a eses tierres, anque podría ser que la so familia aprofitara la desamortización que, con llicencia papal, fixera Godoy unos años enantes y qu’afleutó, pente otros, al monesteriu de Valediós, con posesiones na valle l’España. El so padre, Fernando González-Río yera de Dorias, nel conceyu de Salas, mentanto que la so madre, Rosalía Meana, yera de Baldornón, nel conceyu de Xixón. Los güelos matenros tamién yeran de Xixón, de la parroquia de Fano, mentanto que los patenros yeran ñaturales de Muñás, nel conceyu de Valdés.&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;a name='more'&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Tratábase d’una familia de posibles, podríamos decir que rica, polo qu’al neñu dan-y bien ceo una formación y, de xuru que pola influencia’l so tíu cura, acaba por decidir entamar estudios de drechu, carrera que completará en poco tiempu. Sobro l’actividá na valle l’España d’esti abogáu dizmos bastante José María de Labra nun artículu espublizáu en setiembre de 1884 nel periódicu madrilanu “El Porvenir”. Escribe Labra que Juan González-Río “contribuyera al esporpolle del cultivu de mazana y de producción de sidre, siendo, al empar, ún de los primeros mazaneros d’esta zona”. Eso quier dicir que, amái del so llabor como abogáu, caltuvo una cantidá importante de tierres, lo que sopelexa la bona situación económica familiar. Ye posible que fora’l propietariu del primer llagar “modernu” –podríamos llamalu “industrial”- de la valle, que taba asitiáu cerquina’l molín de La Riera, na collación de Pion, nel que se mayaba mazana procedente de la primer pumarada llantada con criterios agronómicos “científicos”, na bárcena’rigu en Roces, na vecina Candanal.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;González-Río toviera una vida abondo axitada, dedicáu d’un móu entusiasta a l’abogacía y a la política. De mozu afiliárase al Partido Progresista del xeneral Prim y de Sagasta, que, como González-Río diba selo más sero, yeran masones. Pero la so consagración política produzse cola “gloriosa”, la revolución lliberal de 1868. N’Uviéu y a 30 de setiembre, en plena revolución, González-Río ye ún de los seyes firmantes –en xunción a los que diben ser ministros, Pedregal y Ruiz Gómez, y al que diba ser gobernador civil, González Alegre- del manifiestu de la Xunta Provisional de Gobiernu d’Asturies. El testu d’esi manifiestu dizmos a les clares cómo’l relativamente moderáu pionesu diba arrimándose al pensamientu radical. Acababa asina: “En cortes constituentes que sedrán ellexíes al traviés del sufraxu universal, darase al pueblu’l gobiernu que meyor-y convenga. La llibertá xubiramos al rangu d’una gran nación. Asturianos: ¡abaxo los borbones!, ¡viva la llibertá!, ¡viva la soberanía nacional!”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Dempués de firmar esti sopelexu, González-Río entra formar parte del comité directivu del Partido Radical y, nes ellecciones d’ochobre, sal diputáu con 2.688 votos, siendo el cuartu candidatu más votáu n’Asturies, y acaba formando parte de la Xunta Permanente de Gobiernu. Un añu dempués, en 1869, apaez como segundu comandante del Batallón de Voluntarios de la Llibertá, pasando al poco tiempu a ser el so xefe. Entós ya ta residiendo n’Uviéu, nel númberu 16 de la cai Rúa.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Si 1868 fora un añu decisivu na vida de González-Río, nun va ser 1872 menos importante. Ye entóncenes cuando ye nomáu secretariu de l’Audiencia de Madrid, polo que tién qu’afinxar la so residencia na capital española.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Ye tamién nesti añu cuando ingresa na masonería, concretamente’l 5 de febreru, onde adopta como nome simbólicu el de “Riego”, custión mui en consonancia cola so trayectoria política y col so orixe asturianu. Hai una gran controversia al rodiu de ónde se iniciara como francmasón. Dellos autores afirmen que la ceremonia fixérase na lloxa Luz Ovetense, pero nel estudiu que Víctor Guerra asoleyara sobro los masones de la nomada agora “Comarca de la Sidre”, esti autor diz qu’esa lloxa nun toviera carta de constitución hasta’l 6 d’abril de 1874, polo que malamiente podía tar dando graos nel 1872. D’otru lláu, tampoco apaez el so nome notres lloxes asturianes de la dómina. Por eso ye polo que lo más probable ye que’l abogáu pionesu entrara na orde’l compás y la escuadra nalguna lloxa de Madrid.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;En 1877, Juan Ríos, como yá lu llamen los sos correlixonarios políticos y los sos hermanos masones, asiste como convidáu al pieslle –“baltar columnes” se diz na xerga masónica- de la lloxa Luz Ovetense y a la instalación d’otra que tinía como nome Nueva Luz. A esta lloxa va tar yá siempres afiliáu y algama la “veneratura” –que sedría la “xefatura” en términos masónicos- en 1878, 1880 y 1881. Sedrá precisamente nesta lloxa uvieína na que van iniciase los sos fíos, Manuel col nome simbólicu de “Cicerón” y Arcadio col de “Rossi”. Esta lloxa va tener muncha actividá social, llegando a caltener un periódicu como yera “La Verdad”, muérganu d’espresión que chocaba col duru conservadurismu de la capital asturiana. D’otra banda, nel 1878, González-Río ostenta’l cargu de Soberanu Gran Inspector, el gráu 33, el cimeru del ritu escocés antigu y aceptáu de la francmasonería.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;González-Río sigue evolucionando políticamente y llega a un republicanismu mui combativu. D’esta miente va tar na llista de la candidatura d’Unión Democrática al ayuntamientu d’Uviéu, un partíu que cuntaba col aliendu del mesmu Clarín. Sal ellexíu conceyal, dándose la circunstancia de que tamién ta nel so grupu otru conocíu abogáu masón, Pancracio Álvarez Llana. El grupu republicanu que dirixe González-Río caltién una constante oposición al alcalde Longoria Carvajal y, riba tóo, contra’l gobernador civil que lu punxera na siya y que, escontra les crítiques d’aquel grupu tién d’intervenir con un escritu que rezaba “De apercibimiento y amonestación a la mayoría”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Una de les más sonaes trafulques toviera llugar na seronda de 1879. Yera davezu homenaxar a los milicianos uvieínos que morrieran nel desarme de les tropes carlistes el 19 d’ochobre de 1836, biltu de l’actual “fiesta’l desarme” de la capital. Dende 1845 cellebrábase un actu relixosu na ilesia de San Isidoro, na que s’alcuentra’l panteón d’aquellos milicianos. Lo que plantega González-Río ye que se faiga namás una ceremonia civil y que les perres que-y cuesten a la corporación los oficios católicos se-ys entreguen a los descendientes de los muertos. La engarradiella fora d’órdagu a la grande.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;El masón y políticu maliayés muerre nel 10 de setiembre de 1884 a eso les cinco y media la tardi. Al respective, Paloma Uría, nun artículu espublizáu en 1984 na revista “Astura”, desplica que l’intierru civil que describe Clarín en “La regenta” nun ye otru que’l de González-Río. Fora un intierru con una retafila de rasgos: “l’anticlericalismu de los amigos del muertu, la negativa de los cures a dar cristiana sepultura a los que muerren fuera de la ilesia; el calter de manifestación progresista y anticlerical, l’asistencia de públicu abondo, siendo mui importante la presencia de los obreros”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;El 25 d’agostu de 1888, la masonería uvieína rínde-y un homenax al ilustre maliayés. Embaxo los auspicios del Gran Oriente Nacional y con francmasones procedentes de les lloxes Nueva Luz y Caballeros de la Luz instálase la lloxa Juan González-Río, que toviera una abondosa actividá humanitaria y graves choques col obispu Martínez Vigil y, más sero, col so sobrín Maximiliano Arboleya, deán de la catedral.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;La lloxa Juan González-Río convirtiérase nuna de les más prestixoses de la masonería asturiana d’entoncies, non namái que poles sos obres y pol so tamañu –llegara cuntiar con ochentaisiete miembros-, sinón tamién pola calidá de los sos componentes. Asina, destaquen los dos fíos de González-Río (Manuel y Arcadio), el zapateru Juan Nepomuceno Martínez (ún de los fundadores de l’agrupación socialista d’Uviéu), Eulalia Menéndez Vizcaíno (que tinía’l gráu de Mayestra Elexía de los Nueve del ritu escocés), Braulio Vigón (historiador y folclorista, miembru del grupu asturianista La Quintana) o los abogaos Álvarez de la Escosura y Benigno Bances.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Como cabera curiosidá, hai que notar que la tumba de González-Río, nel cimenteriu de San Salvador, n’Uviéu, ye una de les poques que conserva un epitafiu masónicu, qu’escapara de la decisión personal de Franco d’arramplar con cualisquier vestixu de la orde, inclusive nos camposantos. Namás queden resclavos asemeyaos nes tumbes de Rosario d’Acuña y de Villar Valdés –que fora “mayestru” del mio güelu Manolo Infante- nel cimenteriu Ciares, nel conceyu de Xixón, y na d’Antuña Ordiales, en Carbayín, nel conceyu de Siero.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;a href="javascript:print()"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Imprimir&lt;/span&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/4551723212919686499-4865005591222252509?l=davidm-rivas.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/feeds/4865005591222252509/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/11/gonzalez-rio-un-vecin-ilustre-de-la.html#comment-form' title='4 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/4865005591222252509'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/4865005591222252509'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/11/gonzalez-rio-un-vecin-ilustre-de-la.html' title='González-Río: un vecín ilustre de la valle de Pion y Candanal'/><author><name>David M. Rivas</name><uri>http://www.blogger.com/profile/08336637697995468785</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://1.bp.blogspot.com/-V9F1EHFC2DM/TsN_6YxlsNI/AAAAAAAAARE/AvGA-6VZ26A/s72-c/rios6%255B1%255D.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>4</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-4551723212919686499.post-4291834370191915128</id><published>2011-11-10T22:45:00.001+01:00</published><updated>2011-11-10T22:46:06.715+01:00</updated><title type='text'>El samartín</title><content type='html'>&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://4.bp.blogspot.com/-8t0MBKWZlMo/TrxF3M0mI5I/AAAAAAAAAQ8/tiIZsn2gtdw/s1600/samartin3%255B1%255D.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; cssfloat: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"&gt;&lt;img border="0" nda="true" src="http://4.bp.blogspot.com/-8t0MBKWZlMo/TrxF3M0mI5I/AAAAAAAAAQ8/tiIZsn2gtdw/s1600/samartin3%255B1%255D.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;L’once de payares ye una data perimportante ente les fiestes tradicionales d’Asturies y non namás que d’Asturies, cuando cellebramos a Samartín. Trátase d’una de les figures más veneraes en tola Europa altomedieval, con capielles y santuarios espardíos pelos tarrentorios de los primeros reinos cristianos de la dómina, especialmente n’actual Francia. Por embargo, dellos pué que tean arrequexando anteriores cultos a Marte, el dios romanu la guerra con un nome peraveráu a Martín, que, pela so banda, pué que sustitueran a divinidaes más antigues gales, de calter guerrreru. De fechu, Samartín, enantes de ser obispu, fora militar nos exércitos del emperador Xulián. Como vemos, ye congruente pensar en dalgo más que nuna coincidencia. De toles formes, sía o non un nome figuráu o arquetípicu, sí ye verdá que tamos delantre d’un home qu’esistiere daveres.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;La tradición atribuí al santu una montonera prodixos pero de xuru que les histories más espardíes son dos de los sos primeros años. Martín, ñacíu en Sebaria y criyáu en Pavía, ingresara nel exércitu cuando’l so padre, un tribunu militar, fora xubiláu por un decretu de Costantín qu’obligaba a qu’un fíu relevare al so padre. Tando yá na milicia, alcontrárase con un probe n’Amiens que taba dafechamente desnudu y que pidía dalgo ropa. Martín desenvainó la espada y tarazó en dos la so capa, dándo-y una de les metaes al méndigu. Los sos xefes xulgaran aquello como un actu d’indisciplina y condergáranlu a permanecer desnudu y amarráu a un árbole dementres díes. Una d’eses nueches apaiciéra-y delantre Cristo, arrodiáu d’ánxeles y vistíu col cachu capa que Martín-y diera al méndigu. Entóncenes el tiempu camudara ya’l temperu fixérase amorosiegu pa que’l arrogante soldáu nun pasare fríu. D’ehí vien la creyencia nel “branín de Samartín”, un tiempu abondo caliente pa la dómina que ye y que suel tar domináu pol aire les castañes.&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;a name='more'&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;La segunda lleenda asitia al santu nel exércitu romanu escontra un poderosu continxente de bárbaros qu’invadiera la Galia. Martín, apellidándose como soldáu de Cristo, tomara’l determín de nun combatir, dalgo que l’emperador Xulián considero preba de miéu. P’amosar qu’actuaba asina por cristianu y non por medranosu, el santu avanzó solu y desarmáu, embaxo un estandarte con una cruz, y trespasó les files enemigues. Al poco los bárbaros rindiéranse ensin condiciones.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Fora entóncenes cuando Samartín dexó la vida castrense y, tres ser ordenáu en Poitiers por san Hilario, viaxó per munches rexones faciendo prodixos y llibrando inclusive en delles ocasiones d’una muerte segura, como cuando, cruciando los Alpes, viérase asaltáu por una banda criminales. Resucitó muertos, exorcizó endemoniaos, curó enfermos de gravedá y, tamién, dedicárase a quemar los templos paganos y a aprofitar les sos vieyes creyencies pal espardimientu’l cristianismu.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Morriera haza l’añu 395, siendo emperadores Arcadio ya Honorio, y lo mesmo Poitiers, onde se fixera monxu, como Tours, onde fora obispu, anduvieron en griesca polos sos farrumeros. Al final, los de Tours garraron el calabre pa pela nueche, sacáronlu per una ventana y, vadiando’l rigu Loira, interráronlu na so ciudá.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Tamién cuenten que Samartín domesticó un osu, faciendo que baillara. De fechu, la raíz “art” significa “osu”, raíz presente en “Martín” y n’”Arturu”. Ye más, nes agora castigaes tierres d’El Valledor, nel conceyu d’Ayande, al osu llámenlu “Martín”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Les fiestes de Samartín asítiense nos díes centrales de payares, zarrando’l ciclu los muertos y abriendo’l ciclu’l gochu y les castañes, que va acabar al final del mes con san Andrés.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;La relación ente’l sacrificiu’l gochu y la festividá de Samartín ye tala que los asturianos llamenlu “samartín”. D’esta miente, anque la palabra “samartín” tien un sinificáu xenéricu, les sos connotaciones siempres mos remiten al gochu, dexando pa otros animales o pa les masacres ente humanos otres pallabres como “matancíu”, “sarracina” y dalgunes más. Por eso, un refrán perespardíu per toa Asturies recuerda que “a tou gochín-y llega’l samartín”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;El samartín taba mui ritualizao y gociaba d’un ríxidu protocolu. Dende dos selmanes enantes al sacrificiu el gochu yera cebáu namás que con castañes y venticuatro hores enantes del mesmu quitábase-y la comida. La castaña ye una fonte grande de caloríes, amái de ser mui astrinxente. Con esa dieta y col ayunu demientres un día, asegurábense los coradores que l’animal nun pasaba fame pero que, a una mesma vegada, tendría les tripes llimpies nel momentu de ser abiertu en canal.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Tamién había un repartu llabores ente homes y muyeres. L’home mataba, pelaba, colgaba, abría, desvisceraba y descuartizaba al animal. El principal llabor de les muyeres yera recoyer el sangre, llimpiar les tripes, picar la cebolla ya’l gordo pa, col sangre, facer les morcielles, embutir los chorizos, etcétera.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Por último, a los neños mandábenlos a les caseríes d’alreol p’avisar de que yá taba fechu en casa’l samartín y llevar, dempués, la preba’l gochu, un cachín de carne. Un par de díes más sero los vecinos quedaben convidaos a sopes de fégadu o adobu, asigún les zones. Y pa dempués, pa cuando otra casería facía’l so samartín, la familia cuerrespondía colos vecinos de la mesma manera.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;La importancia de les fiestes de Samartín, que, como vemos, constituyíen rituales de cuerrespondencia, fora aminorgando cola seliquina desapaición de la sociedá tradicional. El gochu yera ún de los pegoyos básicos de la familia campesina porque d’elli aprovechabenlo tóo, hasta’l sangre pa facer morcielles y los güesos pa caldos y potes. Güei yá nun tien esa importancia, puesto que la economía campesina ta integrada nel mercao, amás de que les families yá nun son tan numeroses, lo que supón qu’alimentar gochos yá nun lo pueden facer coles sobres doméstiques, cola esllava, y, per otru llau, los consumidores de casa diben ser pocos. Anguaño, a la escontra de lo que pasaba hai namás que dos o tres décades, criar gochos pa en casa ye antieconómico y los que lo faen ye pa nun francer los vezos o pa sofitar la recuperación de la raza asturcelta, la castra autóctona asturiana, que tuvo nun tris de desapaecer.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Amái, les nueves reglamentaciones sanitaries ponen munchos pilancos al samartín en casa, mientres que la normativa de defensa de los animales obliga a una forma sacrificiu que, torgando la crueldá tradicional, fai inviable l’aprovechamientu completu l’animal. Por exemplu, matar el gochu d’un tiru rifle impide, nes condiciones d’una casería, maximizar el rendimientu’l sangre.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Sí podemos alcontrar criadores caseros nos chigres de delles aldegues, porque nesos casos sí que ye rentable: bonos productos naturales a precios que compensen el sobrocoste’l samartín conforme a la normativa actual y alimentación barato por cuntiar cola esllava d’un restorán. Equí sigui cumpliéndose’l ciclu alimenticiu tradicional: comida-gochu-comida. &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;a href="javascript:print()"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Imprimir&lt;/span&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/4551723212919686499-4291834370191915128?l=davidm-rivas.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/feeds/4291834370191915128/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/11/el-samartin.html#comment-form' title='3 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/4291834370191915128'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/4291834370191915128'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/11/el-samartin.html' title='El samartín'/><author><name>David M. Rivas</name><uri>http://www.blogger.com/profile/08336637697995468785</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://4.bp.blogspot.com/-8t0MBKWZlMo/TrxF3M0mI5I/AAAAAAAAAQ8/tiIZsn2gtdw/s72-c/samartin3%255B1%255D.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>3</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-4551723212919686499.post-5324051069330000288</id><published>2011-11-05T20:52:00.001+01:00</published><updated>2011-11-05T20:53:02.853+01:00</updated><title type='text'>Presentación del Conceyu d’Estudios Asturianos</title><content type='html'>&lt;table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: right; margin-left: 1em; text-align: right;"&gt;&lt;tbody&gt;&lt;tr&gt;&lt;td style="text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://2.bp.blogspot.com/-xgVq3ib4N_4/TrWTqmK8swI/AAAAAAAAAQ0/5DgVaZxUQX4/s1600/cea.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"&gt;&lt;img border="0" height="209" ida="true" src="http://2.bp.blogspot.com/-xgVq3ib4N_4/TrWTqmK8swI/AAAAAAAAAQ0/5DgVaZxUQX4/s320/cea.jpg" width="320" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/td&gt;&lt;/tr&gt;&lt;tr&gt;&lt;td class="tr-caption" style="text-align: center;"&gt;David Rivas (izquierda), A. Fanjul, D. Ruiz, Santiago Díaz, Bras Álvarez y Vega . &lt;br /&gt;&lt;br /&gt;luisma murias &lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;/td&gt;&lt;/tr&gt;&lt;/tbody&gt;&lt;/table&gt;﻿ &lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Munches gracies, señores, por asistir a la presentación pública del Conceyu d’Estudios Asturianos o tamién al renacíu Centro de Estudios Asturianos. Nun ye esta tardi precisamente la más afayaíza pa un eventu como esti, un vienres lluviosu y de xelón que tal paez que ye anuncia de la seronda más frío. Ye un placer pa min y pa los demás miembros del CEA cuntiar cola so presencia, evidentemente pol aspeutu cuantitativu pero, riba tóo, pol aspeutu cualitativu.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Enantes d’entamar cola presentación propiamente dicha pétame desplicá-ys una custión de calter llingüísticu. El presidente’l CEA ye persona asturfalante y tien l’enfotu d’emplegar l’asturiano precisamente nos ámbitos nos que lleva vedáu unes cuantes décades. ¿Qué meyor sitiu p’alzar la fala de Marirreguera que nesta Aula Magna de la vieya universidá asturiana?. El CEA tien ente los sos obxetivos la dignificación y l’esporpolle de la llingua asturiana y, dicímoslo claro, nagua pol estatus de cooficial que-y cuerresponde, como’l restu de les llingües del reinu. Nun podemos siguir con esa triba d’”apartheid”, inclusive claramente anticonstitucional. Pero’l CEA nun ye una institución monollingüe y nel so somatu caún emplega ya emplegará la llingua que-y pete. Les nueses publicaciones, charres ya intervenciones serán feches na llingua que más cómoda-y seya al autor o interviniente. Naide va ser obligáu a falar o escribir nuna llingua na que tea malagusto o que nun domine dafechamente. Pa nós la llingua asturiana ye bayura y padremoñu de tolos ciudadanos, hasta d’aquellos que nun la falen, y non una causa de conflictu, porque’l conflictu, d’esistir, prevóquenlu los que, con pretendíes superioridaes culturales, non namái arrrenieguen d’ella, sinon que tan, de fechu, prohibiéndola con persecuciones de toa triba. Nel CEA nun habrá conflictu y, como de xuru que veremos nel alderique de dempués, les dos llingües habituales n’Asturies convivirán perfechamente.&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;a name='more'&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Hai dos etapes na historia contemporánia d’Asturies particularmente rellumantes dende un puntu de vista cultural y científicu: la que va dende la cabera década’l sieclu XVIII hasta la segunda’l sieclu XIX y la de les dos primeres del sieclu XX. La primera cuerrespóndese cola ilustración, la dómina de los Ibáñez, Campillo, Xovellanos, Flórez Estrada, Canga-Argüelles, Campumanes y tantos otros. La segunda ye la propia del llamáu “Grupu d’Uviéu”, el socialismu de cátedra, la Estensión Universitaria, el krausismu.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;La ilustración asturiana representó una de les más altes cotes de pensamientu de la Europa d’entóncenes, magar de les dificultaes qu’el país tinía no que cinca a comunicaciones. Maxinen vustedes per un momentu cómo seríen los caminos del conceyu de Somiedu a finales del sieclu XVIII. Abasta con recordase de cómo yeren hasta hai malapenes trenta años. Pos bien, naquelles condiciones, un fidalgu de La Pola, Flórez Estrada, dedicaba les nueches a tornar al español la obra d’Adam Smith. Ya eso significaba que los homes ricos –non mui ricos sinon acomodaos- dedicaben los sos escedentes a mandar a los fíos a estudiar a Inglaterra. Nun los mandaben a Salamanca a estudiar teoloxía, moral y retórica, sinon a Llondres, pa formase na nueva ciencia que diba ser fundamental pa camudar un mundiu qu’amoriaba, la ciencia económica.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;El segundu momentu volve ser un espoxigue importante cultural y científicu. Los homes del “Grupu d’Uviéu” tan al altor de los más prestixosos teóricos del so tiempu. Si Inglaterra marcó’l camín de los ilustraos, nesta ocasión va ser, fundamentalmente, Alemaña, col so enorme pesu n’historia, drechu, socioloxía ya una nueva ciencia tamién sistémica como la economía, la ecoloxía. Nun ye por nada que les dos tean la mesma raíz: “oikos-logos” y “oikos-nomos”, l’estudiu de la casa y l’alministración de la casa.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Pero, a una mesma vegada, Xovellanos plantegaba la necesidá d’una academia pal estudiu l’asturiano, mentres que Flórez Estrada preside una Xunta Xeneral que declara la soberanía d’Asturies y llega a una alcordada col Reinu Uníu, declarando la guerra a Francia y reclutando un exércitu, llamamientu al que homes y conceyos responden unánimemente. Paralelamente, dos sieclos dempués, la vida cultural de la universidá asturiana ta atravesada pol trabayu del grupu La Quintana, el primer grupu “asturianista”, tal y como debemos entender esti términu si somos rigurosos.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Hai nos dos momentos más lluminosos de la nuesa historia contemporánia una marcha paralela. D’un lláu, tan los nuesos intelectuales na vanguardia’l conocimientu, pero, d’otru, amuesen un gran respetu polo propio, procuren investigaciones sobro la propia casa y traten d’estructurar un país llamáu Asturies.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Nesti contestu cultural y políticu naz el Centro de Estudios Asturianos. Entama a falase d’ello en 1918, cuando’l naturalista, arquéologu, botánicu y munches coses más que lu faen home “renacentista” Ricardo Duque d’Estrada, octavu conde de La Vega’l Seya, trata de convencer a otres personalidaes de la cultura asturiana de la necesiá d’un centru d’esi tipu. Arrecibe’l sofitu d’Aurelio de Llano, del marqués de La Rodriga y, mui especialmente, del principal historiador de la dómina, Juan Uría Ríu. Pónense en marcha y la cosa va cuayando.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;El CEA constituise a finales de 1920 nel paraninfu de la Universidá d’Uviéu, esto ye, pente estos muros, xustamente a la mandrecha de la puerte principal, pela qu’entráramos dende la cai San Francisco. La naguración oficial faese unos menses dempués, el 20 de setiembre de 1921. Eso quier dicir que tamos equí noventa años dempués. Y pa siguir cola maxa de les dates reondes y tentando un pocoñín a esi binomiu casualidá-causalidá que produz lo qu’Unamuno llamara “intrahistoria”, resulta qu’en setiempre de 1941, hai setenta años, finaba’l primer impulsor, el conde de La Vega’l Seya.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Pa esi conceyu de setiembre de 1921, los fundadores convoquen “a los asturianos de cerebru y de corazón, persuadidos de que los pueblos nun deben morrer, y qu’Asturies necesítalos”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Un centenar d’asturianos “de cerebru y corazón” acuden a la llamada. El primeru d’ellos va ser el rector de la Universidá d’Uviéu, Fermín Canella, que sedrá nomáu presidente d’honor. Pero hai otros munchos, ente, por citar los más conocíos, podemos remembrar a Aurelio de Llano, Juan Uría, Nicolás Soria, José Serrano, Víctor Hevia, Benito Álvarez Buylla, Leopoldo Alas Argüelles, Manuel Rico Avello, Julián Clavería o Ramón de las Alas Pumariño.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Los obxetivos del CEA son munchos ya estremaos. Como cuerresponde a la dómina, les disciplines científiques tienen vital importancia. Si tenemos en cuenta que la universidá asturiana taba mui bien asitiada nes disciplines humanístiques y xurídiques, nun ye d’estrañar qu’al CEA s’averaren persones interesaes nes disciplines más cercanes a la naturaleza. Pero los miembros del conceyu tiníen mires más amplies ya escriben que la so misión ye “contribuyir na midía les nueses fuercies al conocimientu les estremaes manifestaciones de la vida asturiana, de la historia’l país, el so suelu, les sos posibilidaes industriales, la so psicoloxía”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Y viníen a ameter qu’el so trabayu yera “un verdaderu llabor asturianu, y hasta asturianista”. Nesi “hasta asturianista” ta la vocación del grupu de trabayar na construcción d’un país, mui clariquino cuando dicen que “poner en claro lo que fuéramos ayeri y comparalo colo que somos güei, ye la única manera de poder saber lo qu’igual podremos ser mañana”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Dempués d’un trabayu granible y de la espublización d’un cartafueyu que tuvo un gran impactu na sociedá, non namás que nes élites universitaries, la guerra civil punxo dramáticu fin al Centro de Estudios Asturianos. Dalgunos de los sos miembros nun sobrovivieron a la contienda, na que unos militaron nun bandu ya otros nel otru, amosando otra vuelta’l pluralismu ideolóxicu de los mesmos, un pluralismu tolerante que non siempres resistió la violencia cola que la historia emburriaba a Asturies.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Quiciavis la muerte más emblemática fora la de Leopoldo Alas Argüelles, afusiláu polos franquistes na cárcele modelu d’Uviéu, un crime inxustificable cola persona moderada y antisectaria que fora’l rector de la universidá asturiana. Dalguién dixo una vegada –nun me recuerdo quién pero quedome na memoria- que taben afusilando nel cuerpu’l fíu a la memoria’l padre. La reacción uvieína mataba col rector toles idegues nacíes del “Grupu d’Uviéu”, aquelllos socialistes de cátedra y lliberales al empar qu’enllenaran la culta vida de l’Asturies de la dómina. Por eso nun ye cosa anecdótica qu’Alas Argüelles fore revindicáu años dempués pol mesmu secretariu xeneral del Movimiento Nacional, el partíu únicu nel franquismu. Yera l’asturianu Torcuato Fernández-Miranda, el so discípulu. Esti xeitu d’un falanxista haza’l so mayestru republicanu amuesa cuálu yere l’espíritu d’aquelllos homes del Centro de Estudios Asturianos y de la universidá.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Ya yé que la guerra civil fora una guerra ideolóxica, una guerra relixosa, una guerra pente’l centralismu y la descentralización, pero tamién fuera una guerra de clases. La clas obrera fora la gran derrotada, pagando mui caro en sangre. Pero tamién fore derrotada la escosa burguesía lliberal, lo poco que quedaba dempués de la restauración, el directoriu de Primo de Rivera ya’l bieniu negru de la república. Amás n’Asturies fore particularmente importante una de les consecuencies de la revolución de 1934: esa aminorgada burguesía lliberal espavoriose y camudó en reaccionaria, cuando non direutamente en faxistizada, coles esceiciones que podamos alcontrar.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Quiero cuntá-ys una anécdota d’hai tres o cuatro años. Tábamos d’escursión peles tierrres de Somiedu Pepe Alba, equí presente, ya yo, acompangando a Ramón Tamames, que nun conocía’l conceyu. Una de les visites que fixéramos fora a la central hidroeléctrica de La Malva. Aquello ye una obra colosal, con aquelles turbines y aquelles canales que vienen d’arribona’l monte pa dá-y cayía al augua. Eses canales, pa que se dean cuenta, fixéranse na pura roca y, como aquel que diz, a güelpe de fesoria y de cartuchu. El casu ye qu’hai una llábana na entrada la sala turbines onde tan los nomes de los propietarios y los técnicos de la central. Tamames, ún de los meyores conocedores de la historia económica d’España, entrugó: ¿qué fue d’esta burguesía emprendedora de l’Asturies ilustrada ya industriosa?. Alba ya yo, anque arrepostiamos y desplicamos les nueses idegues, mirámosmos con un sentíu de vergoña nacional.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Esa Asturies morriera nos años trenta. Acabada la guerra, Franco pretendió inclusive suprimir la Universidá d’Uviéu y treslladala a Santander. El nuevu rector, Álvarez Gendín, franquista como paez evidente, consiguió la permanencia pero a un preciu mui altu. Les purgues foran descomanaes y planificárase la entrada de catedráticos y profesores foriatos y adictos al réxime, escolásticos nuna gran parte, que supunxeron un pasu atrás con respeutu al tiempu d’Álvarez Buylla y Canella y, paralelamente, un abandonu de la preocupación por Asturies. Tamién, d’una mesma forma, nel añu 1945 fúndase l’Instituto de Estudios Asturianos (IDEA) como presuntu sucesor del CEA. La política nel IDEA (anguaño RIDEA) fora la mesma que la universitaria, quedando los estudios asturianos nuna triba de folclorismu ya erudición de campanariu mui na llínia de la visión qu’el franquismu tinía de “la diversidad de las tierras y los hombres de España”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Asina desapaeció’l conocimientu vanguardista, pasando d’un europeísmu granible a un casticismu carpetovetónicu ermu. Y tamién desapaeció l’amor a Asturies. Cuntia Juan Velarde, del que fui discente nel mio doctoráu n’economía, que, con motivu’l tercer centenariu la universidá, una moza “de traces campesines” llevantose pente’l públicu y, franciendo’l ríxidu protocolu académicu, glayó: “¡viva la nuesa universidá!”. Ya ye qu’aquellos homes del Centro de Estudios Asturianos y, en xeneral, de la universidá asturiana consiguieren una lligazón ente les élites culturales ya’l pueblu llanu. Esa situación nunca más diba dase.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Güei, noventa años dempués, nuevos asturianos “de cerebru y corazón” vamos intentar, tamién “na midía les nueses fuercies”, trabayar nesi paralelismu: un conocimientu universal ya un esmolecimientu poles coses llariegues. Dicía Ramón y Cajal que la ciencia nun tien patria pero que los científicos sí la tienen. Na hora presente, toos, inclusive la persona más aisllada, somos ciudadanos del mundiu, unes vegaes por vocación, otres por necesidá ya otres por obligación. Pero toos –voi ser más discretu y dicir que la inmensa mayoría- tamién sabemos de qué parte’l mundiu somos.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Los tiempos del vieyu CEA y los del CEA redivivu, si somos a ello ya yo camiento que sí, son mui estremaos. Les técniques son mui distintes y la metodoloxía científica tamién. Güei cualisquier estudiante d’economía sabe más de política fiscal que Flórez Estrada, como cualisquier estudiante de física sabe más que Newton. Por exemplu, a naide se-y pasa pel calletre prauticar la etnografía d’Aurelio de Llano o la xeografía económica de Bellmunt. Pero sí podemos recoyer l’espíritu que los animó ya esi entusiasmu –que vien de “en theos”, “dios dentro”- col que trabayaron los antecesores d’esti proxectu que queremos entamar. Pruyimos por ser sidre nuevo en pipes vieyes.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Los obxetivos del Conceyu d’Estudios Asturianos son cenciellos y, a un tiempu, ambiciosos y queden resumíos en defender Asturies perriba tóo. Esto significa defender la cultura asturiana en toles sos manifestaciones, dende’l padremoñu material a la llingua, pa la que, como dixe nel entamu, queremos l’estatus d’oficialidá. Pa ello, como ye davezu, emplegaremos los métodos tradicionales de comunicación pero tamién, y mui especialmente, los nuevos recursos que la teunoloxía mos apurre. Eso podrá permitimos una rede de comunicación cola sociedá, nel envís de facer lo que tamién fixeron los nuesos predecesores. Y, por último, prestaríame facer una referencia a los asturianos esllarigaos. Pretendemos –dalgunos de los miembros fundadores tienen esa calterística- caltener relaciones colos estudiosos ya investigadores que tan lloñe y que, “nel so cerebru y nel so corazón” siguin fieles al so país y a la cultura de los sos paisanos.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Termino cola nómina de los 26 miembros que güei presenten esta asociación cultural. Quiero llamar l’atención de la pluralidá que sopelexa’l CEA: cuatro xeneraciones, dieciocho profesiones, doce conceyos de procedencia… Namás presentamos, pel momentu, un déficit no que cinca a la presencia femenina, por cuanto namái que tres muyeres formen parte d’esta llista de fundadores. A continuación doi los nomes, el conceyu de procedencia, la profesión ya’l llugar onde desenrollen el so llabor.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Obliga’l protocolu a que yo seya’l primer nome pa dar. Munchos de vustedes conócenme, la mayoría personalmente ya otros por referencies. Soi David M. Rivas, Villaviciosa, doctor n’economía, profesor, Universidad Autónoma de Madrid.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Los demás miembros de la Xunta Xestora, colos qu’entamé esta aventura, son: Bras R. Álvarez Prieto, Carreño, músicu, director, Banda de Gaites de Corvera; Alberto Álvarez Peña, Salas, etnógrafu; Alfonso Fanjul, Uviéu, arqueólogu; y José María Vega, Xixón, escritor.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Los ventiún miembros que colos anteriores funden el CEA son los que van darréu: José Alba, Salas, doctor n’economía, profesor, Universidá d’Uviéu; Antón Caamaño, Xixón, actor; Luis Collado, Nava, doctor n’economía, profesor, Universidad Autónoma de Madrid; Santiago Díaz García, Avilés, historiador; Antonio Fernández Álvarez, Miranda, doctor n’economía, profesor, Universidad Autónoma de Madrid; Javier Fernández Conde, Avilés, historiador, profesor, Universidá d’Uviéu; Ramón Fernández Fuentes, Cangues d’Onís, llicenciáu en lliteratura, profesor d’enseñanza media; Antón Fuertes, Cangas del Narcea, sociólogu, director d’estudios, Confederación de la Pequeña y Mediana Empresa; Fernándo García Balbín, Xixón, fotógrafu; Santiago García Castañón, Avilés, doctor en lliteratura, profesor, Western Carolina University; Manuel García Fernández, Avilés, abogáu; Simeón D. Guirusaga, Uviéu, llingüista, profesor, Mercy College of New York; Cándido S. Gude, Avilés, arquitectu, profesor, New Jersey College; Patricio Huerta, Xixón, estadísticu, director d’área, Instituto Nacional de Loterías del Estado; Carmen Lago, bióloga, investigadora de cambiu climáticu, Centro de Innovación, Medio Ambiente y Tecnología; Levi Pérez Carcedo, Uviéu, economista, profesor, Universidá d’Uviéu; Lluis Portal, Villaviciosa, etnógrafu; Aida Rivas, Villaviciosa, economista, investigadora de polítiques de xéneru, Universitat de Barcelona; Xustu Rodríguez Fernández, Tinéu, economista, profesor d’enseñanza media; David Ruiz, Uviéu, historiador, profesor, Universidá d’Uviéu; y Fe Santoveña, Llanes, antropóloga. &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Al CEA puede pertenecer cualisquier persona que tea amor por Asturies y que-y pruya trabayar por ella; los que quieran trabayar na busca de soluciones p’ameyorar la situación abegosa na que mos alcontramos; los que nun se conformen con tar de contino sol xugu’l statu quo dominante; los que busquen la dignificación y l’estudiu de los valores tradicionales del país. &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Gracies pola so atención ya una notina final. Enantes de salir de casa tuve echándo-y un vistazu al últimu númberu de “Les Noticies”. Ellí, como si fore un chispazu, lleo na columna de Xabiero Cayarga, ún de los meyores escritores n’asturiano, una fras lluminosa: “la ilustración vuelve a mostrase como premisa pa que la democracia nun acabe en teocracia”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;a href="javascript:print()"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Imprimir&lt;/span&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/4551723212919686499-5324051069330000288?l=davidm-rivas.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/feeds/5324051069330000288/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/11/presentacion-del-conceyu-destudios.html#comment-form' title='10 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/5324051069330000288'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/5324051069330000288'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/11/presentacion-del-conceyu-destudios.html' title='Presentación del Conceyu d’Estudios Asturianos'/><author><name>David M. Rivas</name><uri>http://www.blogger.com/profile/08336637697995468785</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://2.bp.blogspot.com/-xgVq3ib4N_4/TrWTqmK8swI/AAAAAAAAAQ0/5DgVaZxUQX4/s72-c/cea.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>10</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-4551723212919686499.post-3322080106573314250</id><published>2011-11-02T16:33:00.001+01:00</published><updated>2011-11-02T16:34:11.746+01:00</updated><title type='text'>Ye hora de facer presión</title><content type='html'>&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://2.bp.blogspot.com/-F9unNF6Znjk/TrFioavmseI/AAAAAAAAAQs/kG_DZY7b0ho/s1600/oficialida%255B1%255D.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; cssfloat: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"&gt;&lt;img border="0" ida="true" src="http://2.bp.blogspot.com/-F9unNF6Znjk/TrFioavmseI/AAAAAAAAAQs/kG_DZY7b0ho/s1600/oficialida%255B1%255D.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;La victoria de FAC el pasáu mes de mayu revolviera el piteru pero bien. Los equilibrios políticos, fosilizaos dende la transición, francieran como naide lo esperare unes selmanes enantes d’aquel domengu 22. Y tamién ximielgárase dafechamente esi mundín, más o menos grande asigún pensemos, que ye l’asturianismu. Los asturianistes, inclusive munchos nacionalistes d’esquierda, anden caleyando ente la esperanza y la desconfianza. De fechu, ye cuasimente que de risión ver como dalgunes señalaes personalidaes del movimientu dicen en privao lo que más lluéu nun s’atreven dicir en público. Hai un “casquismu” perestendíu, non por simpatizar con Álvarez-Cascos necesariamente, sinon pola hixene que supunxo esti cambéu na política asturiana.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Dende’l puntu vista cultural, figures como Emilio Marcos Vallaure al frente de la conseyería de cultura, o Carlos Rubiera na conceyalía en Xixón, o Xosé Nel Riesgo dirixendo la fundación de cultura xixoniega, suponen un saltu cualitativu de gran importancia, dempués de les décades de mescabu, despreciu ya escaezu pa col “etnos” del país.&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;a name='more'&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Pero ye, otra vuelta, la hora de la presión. Nun podemos dexar de lláu la reivindicación más vieya y fondera d’esti pueblu: la oficialidá de la llingua asturiana. Nun podemos siguir adicando pa esti gobiernu ya esperando que faiga daqué. Ye necesario desixir con tola xixa posible l’estatus d’oficial pal asturiano. Hai que volver a dicir lo mesmo que llevamos diciendo dende metanes los setenta: nun hai otru camín que la oficialidá. Persabemos qu’esi estatus nun salva la llingua mecánicamente, pero ensin esi estatus la so muerte ye un fechu a mediu plazu.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Voi poner un exemplu qu’igual dalgunos de los llectores qu’entren nesti espaciu nin tan siquier conocen, por custión d’edá. Nos años ochenta yera normal que, enantes d’allegar al aeropuertu de Santiago’l Monte, sintiéramos esta fras: “señores viaxeros, nunos minutos vamos aterrizar nel aeropuertu d’Asturies; pónganse los cinchos, apaguen los pitos, pongan tiesos los sos asientos y atiendan a les indicaciones de la tripulación; orbaya y la temperatura ye de nueve graos”. Güei, trenta años dempués, yá namás que sentimos español ya inglés en delles ocasiones. ¿Qué pasó?.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Pasaran munches coses y diba ser un exerciciu mui abegosu desplicar la complexidá, pero una custión evidente ye que nos últimos años la ciudadanía dexó de facer presión y, en parte, dexolo por poner la so confianza en determinaes persones o determinaos grupos políticos.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Cuando Amelia Valcárcel asumió la conseyería de cultura, munchos asturianistes y nacionalistes pensaron que la custión llingüística taba nes manes d’una “de les suyes”, anque tamos falando d’una militante del PSOE, el partíu más antiasturianu de tolos qu’esisten, polo menos hasta la fundación del neofaxista UPD. La presión baxó, la complacencia fixo que les movilizaciones aminorgasen. Avanzárase en dalgunes coses, caro, pero l’obxetivu la oficialidá quedó pa práu. Valcárcel marchó dexando l’estatus de la llingua nel mesmu sitiu que taba cuando llegara.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Más sero llegó Izquierda Unida al gobiernu, sofitando a Álvarez Areces. Otra vuelta un sector importante l’asturianismu pensó que agora, agora sí, taben nel executivu “los de so”. Esto supunxu otru frenazu a la movilización. La Xunta pola Defensa de la Llingua, otres formaciones más pequeñes y la mesma Academia de la Llingua Asturiana cedieran tarrén. El nomamientu como director de política llingüística de Ramón d’Andrés, otru de “los nuesos”, cebó la esperanza hasta’l puntu de creyer que la oficialidá taba doblando la esquina. Non namás nun s’algamare l’obxetivu sinon qu’entrose na dómina de más grande amarraza ente los asturianistes. Les engarradielles propies de los departamentos universitarios llegaron a la sociedá, qu’entamó ver aquello como un conflictu filolóxixu, exemplarizable na griesca Seminariu de Llingua Asturiana “versus” Academia de la Llingua Asturiana.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Por si fore poco, Izquierda Unida, na so esquizofrenia de gobernar en palaciu y manifestase na cai contra los actos de gobiernu, sacó de la manga’l Conceyu Abiertu pola Oficialidá (y l’autogobiernu), nel que la mesma Academia implicose hasta velo y dexalo. Otru choque nel asturianismu: los nacionalistes quedaron fuera d’esi aconceyamientu, metá por dignidá y metá pola so afición al autismu. Esta vuelta sí, esta sí, diba venir la oficialidá de la mano de Quico Valledor y Noemí Martín. Pero, evidentemente, tampoco fora d’esa.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Lo que llama l’atención d’esta dómina ye la cuasi unánime oposición de los defensores de la llingua a les úniques midíes que valieren pa dalgo, les qu’aprebara’l gobiernu de Marqués col sofitu’l PAS de Sánchez Vicente. Ye llamativo qu’a estos nun los consideraron como “de los nuesos” cuasi denguna de les organizaciones y aconceyamientos vivos nesos años. Puede entendese la perceguera de los grupos estrictamente nacionalistes (Andecha Astur, IAS), pero los demás, ¿por qué?.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;El capítulu caberu llega cola entrada de BPA nel gobiernu. Magar que Rafa Palacios asume competencies de cooperación internacional, cosa rara pa ser, teóricamente, el primer nacionalista que “toca poder”, vuelve la ilusión… y cede la presión. Con Consuelo Vega, otra “de les nueses”, en política llingüística, otra vuelta la oficialidá pa dientre cinco menses. Esi gobierno PSOE-IU-BPA-LV cayera en mayu d’esti añu y la situación ye la mesma. O pior, porque foran los años del inventáu conflictu de les tierres pente l’Eo ya’l Navia ya inclusive –un prestoxosu escritor fixo abondes incursiones- apaeciera un “castellano montañés” pellí peles Peñameyeres.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;La culpia de les persones responsables ye evidente, pero esi nun ye’l problema central. Teo la mio opinión bien formada de caún y de les sos polítiques, pero la custión ye otra. La custión ye que por afinidaes ideolóxiques o por porgüeyos económicos –que tamién lo hai- la sociedá dexó de presionar. La desmovilización fora cuasi total, quedando namás dellos “irredentos” que, en más de dos y de tres ocasiones, foran apellidaos de tóo sacantes de guapos.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Agora pue tar pasando dalgo asemeyao. Hai entusiasmu enforma coles posibilidaes de FAC, por muncho que lo digan cola boca pequeñuca los asturianistes d’esquierda. Confío muncho más n’Emilio Marcos Vallaure, Carlos Rubiera o Xosé Nel Riesga qu’en la tropa “cosmopaleta”. Pero nun m’engaño. Hai de retomar la presión. L’asturianismu cultural tien puxu y siempres lu tuvo. Agora hai de volver a amosalo.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;¡Oficialidá!. &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;a href="javascript:print()"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Imprimir&lt;/span&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/4551723212919686499-3322080106573314250?l=davidm-rivas.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/feeds/3322080106573314250/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/11/ye-hora-de-facer-presion.html#comment-form' title='13 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/3322080106573314250'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/3322080106573314250'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/11/ye-hora-de-facer-presion.html' title='Ye hora de facer presión'/><author><name>David M. Rivas</name><uri>http://www.blogger.com/profile/08336637697995468785</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://2.bp.blogspot.com/-F9unNF6Znjk/TrFioavmseI/AAAAAAAAAQs/kG_DZY7b0ho/s72-c/oficialida%255B1%255D.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>13</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-4551723212919686499.post-763087728219494060</id><published>2011-10-20T10:25:00.000+02:00</published><updated>2011-10-20T10:25:45.011+02:00</updated><title type='text'>Dalgo más que’l Niemeyer</title><content type='html'>&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://4.bp.blogspot.com/-tntxyrsSGng/Tp_a223gLrI/AAAAAAAAAQk/a34LawoLMZE/s1600/niemeyer%255B1%255D.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; cssfloat: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"&gt;&lt;img border="0" height="131" rda="true" src="http://4.bp.blogspot.com/-tntxyrsSGng/Tp_a223gLrI/AAAAAAAAAQk/a34LawoLMZE/s320/niemeyer%255B1%255D.jpg" width="320" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;El debate al rodiu’l Niemeyer nun tendría mayor importancia de la que tendría cualisquier discusión propia del cambiu tan fuerte que supunxeron les elecciones del 20 de mayu pasáu. Cuando un partíu lleva tantos años con un poder tan completu como’l PSOE llevaba nun país d’escosa tradición democrática y con práctiques corruptes como ye l’Asturies surdía de la transición, les redes clientelares y los mesmos aparatos orgánicos oponen una descomanada resistencia a los cambios. Diba ser de tou puntu esperable que la difícile oposición política d’un partíu avezáu a gobernar ensin falar con naide, ensín cultura parllamentaria, diba treslladase a otres trincheres nes que taría resistiendo una segunda llínia compuesta poles redes sociales y culturales. Esto ye, que’l nuevu gobiernu, sofitáu pa más complexidá por un partíu de reciente creación como ye FAC, diba vese alfrentáu con xente que, aparentando independencia política y namás que pruyiciu sociocultural, representaría precisamente los porgüeyos confesables ya inconfesables del partíu saliente. Amás, tres esi 20 de mayu, nun yera raro sentir ente la ciudadanía, dende les charrres de chigre a los debates nos medios que diben venir tiempos confusos porque, testualmente, “Avilés nun daba pa colocar a tantu cesante”. Ametiendo too esto, que la griesca diba llegar al Niemeyer nun yera más qu’una ilación perfácile de pescanciar.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Pero’l problema nun taba namás qu’equí. El problema real, el fonderu, ye la mesma política cultural de los gobiernos d’Álvarez Areces o, por meyor dicir, l’ausencia d’una verdadera política cultural. Los gobiernos del PSOE –acompangaos de los sos socios “ad hoc”- plantegaron p’Asturies una cultura impostada y “cosmopaleta” que namás naguaba por satisfacer los gustos y los rixos d’una minoría elitista –o eso creyíen- que pretendía dos coses paralelamente. Per un lláu cebar el so ego amosando ante una ciudadanía a la que desprecien qu’ellos sí que conocíen tolo importante de la vida cultural internacional. Y, per otru lláu, amosar delantre d’esos rellumantes convidaos qu’ellos yeran los que taben llevando a esta probe Asturies a la modernidá, sacándola de l’aldega que fiede a cucho.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;a name='more'&gt;&lt;/a&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Por eso tamién alcuñaron el fatu “lo dice todo el mundo”, esa campaña turística basada en que diez personalidaes d’esa “vanguardia cultural” pagada polos nuesos gobiernos y con estupendos viaxes entamaos polos nuesos “cosmopaletos”, cuntaben les maravíes d’esta tierra. Pero resulta qu’eses grandes personalidaes namás sabíen d’Asturies lo que-ys ufríen los sos nuevos amigos, a los que de xuru escaecerán cuantisque sepan que acabó’l carbón. Y decidieron vender una Asturies con espacios naturales y centros culturales elitistes: una tierra verde a la que venir a una representación teatral en compañía d’ocho amigos.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Pero como otra de les calterístiques de la política clientelar ye la de tener que contentar a varies families polítiques y andar con procuru pa nun cafiar al alcalde d’ellí y a l’alcaldesa d’equí, fora necesario dotar de centros culturales “elitistes” a Uviéu, Xixón y Avilés, y tampoco dar de lláu a Mieres y a la “nueva China” d’Asturies, l’emerxente conceyu de Siero. Total: al Xovellanos, el Campoamor, el Palacio Valdés ya’l Teodoro Cuesta, vinieron a sumase l’Auditoriu Príncipe Felipe, el Calatrava, la Llaboral, el Niemeyer y l’Auditoriu de La Pola. Esa infraestructura pa una población d’unes setecientes mil persones que, poniendo l’aguya’l compás en Posada de Llanera, viven nun radiu de veinte kilómetros.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;En términos proporcionales esa rede cultural vanguardista nun la tién nin Madrid nin Barcelona y, entá asina, l’asistencia a los espectáculos ye bastante minoritaria. Evidentemente que nun voi criticar una actividá pol fechu de que nun tea asistencies masives, ¡faltaría más!. Yo mesmu soi habitual de dalgunes coses mui poco conocíes. Ye necesario programar esta triba d’actividaes pero, pa que seya una política cultural que represente a una ciudá o a un país y pa que, consecuentemente, traiga bayura económica, ye necesario qu’esa cultura tea lligazón cola población, sinón nel ámbitu la creación, sí nel ámbitu’l reconocimientu. Esi fora l’ésitu’l Guggenheim de Bilbao: la producción cultural será vasca en mui poques ocasiones, pero la ciudá y tol área d’influenza –demográficamente más potente que l’Asturies central- viose representada pol muséu y, amás, naide se vio agredíu na so propia cultura pol despotismu de cuatro “cosmopaletos” encantaos de colleccionar semeyes con actores de Hollywood. Los xestores del Guggenheim, por exemplu, nunca tuvieron que recurrir a despreciar el chistu y la chapela pa que los reconocieren como una “élite cultural”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Agora paez que finó la fiesta. Ente la cris económica y les nueves directrices gubernamentales, paez que pinten bastos p’asigún que coses. La comparanza que’l conseyeru de cultura fixo ente los 95 miyones del Niemeyer y los 5 del arte que Xovellanos llamó con estricta precisión “asturianu”, únicu nel mundiu y declaráu patrimonio de la humanidá pola UNESCO, diz bastantina. Hora yera que la conseyería de cultura toviere nes manes de dalguién que siempres trabayó nesi ámbitu y trabayó muncho. Hora yera que, ensin arrenunciar a les más avanzaes tendencies estilístiques, aportara la xusta atención al arte de la nuesa monarquía, a los horros y a les paneres. Y a los museos etnográficos. ¡Si, ho!... esos de les gaites, les madreñes ya eses pites abeyando pela antoxana que tanto molestaben en Grandas de Salime. Esperemos, amái, que la llingua asturiana entre nesti paquete col honor ya’l reconocimientu que merez, porque tamién ye hora.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;L’otru día nuna carta abierta a Oscar Niemeyer, firmada por un xestor cultural asturianu “esiliáu” al que nun conozo pero que lleí con muncha atención, se-y pidía a Emilio Marcos Vallaure que nun diera marcha patrás. Modestamente, dende esti espaciu de non mui amplia difusión, yo aconséyo-y lo mesmo. Nun podemos siguir cola política cultural secuestrada, como mos lleva pasando dende hai décades. Dicía Churchill –nun nun voi ser orixinal con una cita tan conocía- que la diferencia ente un políticu ya un estadista taba en que’l primeru pensaba nes ellecciones vinientes ya’l segundu nes xeneraciones vinientes. Seya vusté, don Emilio, un poco menos políticu ya un poco más estadista.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Supongo que dalgunos siguirán col so discursu clásicu, esi que yá ensayaron, magar que con poco ésitu, cola Semana Negra: el recursu a que los que pensamos asina somos una banda de reaccionarios cuando non, estrictamente, faxistes. Entamaron apellidando d’estrema drecha al actual presidente, más sero yá lo yeren tolos de FAC, dempués tamién los independientes que trabayen col gobiernu y agora yá debemos ser fíos de Franco dos tercios de los asturianos.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Pos miren, señores “progresistes” de la cultura: voi dá-ys un conseyu. Amás va ser de baldre, cosa a la que de xuru que nun tan avezaos. Propongan pal Niemeyer una solución como la que se diera en Madrid al antigu edificiu de Tabacalera de la plaza d’Embaxadores. La titularidá ye pública pero la programación llévenla de forma autoxestionaria grupos d’artistes, actores, vecinos, xubilaos, músicos, escritores ya un llargu etcétera. Y nun s’esmolezan por si nun van les “élites” porque, la verdá, ye que nun falten. Woody Allen igual nun ta convidáu, pero pa payares, que yo sepa, va tar Chomsky. Si-yos falta esa foto tienen agora la ocasión. Y si se da’l casu de qu’ando per Madrid, nun se preocupen, que a los gintonic convídolos yo. &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;a href="javascript:print()"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Imprimir&lt;/span&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/4551723212919686499-763087728219494060?l=davidm-rivas.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/feeds/763087728219494060/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/10/dalgo-mas-quel-niemeyer.html#comment-form' title='28 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/763087728219494060'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/763087728219494060'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/10/dalgo-mas-quel-niemeyer.html' title='Dalgo más que’l Niemeyer'/><author><name>David M. Rivas</name><uri>http://www.blogger.com/profile/08336637697995468785</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://4.bp.blogspot.com/-tntxyrsSGng/Tp_a223gLrI/AAAAAAAAAQk/a34LawoLMZE/s72-c/niemeyer%255B1%255D.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>28</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-4551723212919686499.post-6146637613794334651</id><published>2011-09-28T22:04:00.002+02:00</published><updated>2011-09-28T22:06:39.019+02:00</updated><title type='text'>Marcha una radical</title><content type='html'>&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://3.bp.blogspot.com/--lJIu2qyA6w/ToN9vKWZlFI/AAAAAAAAAQg/8LvDpBvIZHk/s1600/cicciolina%255B1%255D.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; cssfloat: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"&gt;&lt;img border="0" kca="true" src="http://3.bp.blogspot.com/--lJIu2qyA6w/ToN9vKWZlFI/AAAAAAAAAQg/8LvDpBvIZHk/s1600/cicciolina%255B1%255D.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;En mui pocos medios trataron esta noticia dientro de la información política y, como muncho, apaeció nes páxines de “sociedá”, pero lo más normal ye que figurara neses últimes páxines de los periódicos, cola boda la duquesa d’Alba o’l peináu más reciente de David Beckham. El casu ye qu’abandona la vida pública Ilona Staller, nacía n’Ungría pero más conocía nos años setenta-ochenta como la más famosa “pornostar” y, a un mesmu tiempo, política d’Italia. Vaya, que se mos xubila Cicciolina.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Conocí a Cicciolina en 1989, cuando asistí al congresu de Boloña nel que’l Partito Radicale pasó a llamase Radical Party y dexó de ser un partíu italianu pa camudase a otru de calter tresnacional. Ellí tamién conociera a Emma Bonino y a la mayor parte de los pesos pesaos del partíu, sacantes de Marco Panella, al que conociera unos años enantes en Madrid. Ella llevaba dos años como diputada d’esti partíu n’Estrasburgu y la so presencia yera, precisamente, un de los debates más agrios del congresu.&lt;/span&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;a name='more'&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;La imax de Cicciolina, una imax que los radicales aprovecharan mui bien nes ellecciones de 1987, pol so mensax de tresgresión, rebeldía ya inconformismu, devenía agora nun problema. Los dirixentes del partíu pensaben –a min paezme que de manera enquivocada- que la figura d’aquella muyer yera pescanciable nel marcu italianu, tan peculiar ello, pero que nun yera mui presentable pa ingleses, alemanes ya otra xente “más serio”. El mesmu Panella defendiera na tribuna la idega de que la diputada “pornostar” cediera l’escañu nel parllamentu européu y saliera de la política.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;La trafulca taba servía. Hebo más de cincuenta intervenciones, la de mió ente elles. Yo defendiera la continuidá de Cicciolina nel parlamentu ya esto por dos motivos. En primer llugar, el so comportamientu políticu nun presentaba denguna mancha, quitando –qu’a lo meyor eso yera lo que molestaba- que gastaba’l más xenerosu escote de la cámara. Ya, en segundu llugar, paecíame una hipocresía que la mesma xente que la impulsare agora andaba cafiada. Un partíu que se definía como “volterianu” nun podía cayer nesa armadía autodiseñada. Pa min, poner nel patíbulu a la “erodiputada” significaba’l mesmu fracasu d’un proxeutu como’l radical, un proxeutu que aconceyaba en Boloña a una montonera persones que nun yéramos nin afiliaos nin italianos. Dempués de la intervención de Cicciolina pasárase a la votación. La diputada conservó l’escañu, por escosu marxe pero conservolu.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Pero ye que la historia de Ilona Staller nun naciera esi 1989 nin tampoco dos años enantes. Entrara na política en 1979, fundando la primer organización política ecoloxista d’Italia, que se presentara a les ellecciones embaxo’l nome de Lista del Sole. Algamaron representación pero ella nun consiguió escañu nel parllamentu de Roma. Siguió esbrexando al tiempu qu’ufría espeutáculos eróticos, como’l que tanto impautó nos espectadores de los primeros ochenta cuando apaeció nel programa de nuechevieya de Televisión Española.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;En 1987 ye’l Partito Radicale quien la llama pa proponé-y encabezar la llista a Estrasburgu. Ella aceuta y va entrar nel partíu acompangada de la mayoría de Lista del Sole. Fue una de les primeres diputaes que trató de facer una regulación contra los intereses nucleares de les grandes compañíes elléctriques. Plantegó tamién una llei contra’l maltratu animal, especialmente dura pa cola industria peletera y, poco más sero, llevó a la mesa de la cámara delles propuestes pa echá-y frenu al abusu a los neños. Tamos falando de tres propuestes que s’adelantaran vente años a les lleis más progresistes que diben aprebase n’Europa ya en dalgunos estaos miembros de la unión.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Pero la propuesta de la diputada Staller más trabayada fora la desixencia de que se llexislara contra los maltratos a les muyeres. Y fora importante porque la so propuesta diba más alló de les dulces recomendaciones qu’entóncenes taba faciendo la ONU ya otros organismos. Cicciolina presentó estudios, con cifres y detalles, plantegando les bases pa una llei europea qu’obligare a tolos países miembros. La so propuesta, sofitada por unos cuantos diputaos verdes, lliberales, radicales y socialdemócrates fora derrotada, pero quedó como base y furmientu de lo que se fixo dos décades dempués.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Y, p’acabar, Cicciolina retírase con una xubilación de 3.108 euros mensuales, la cifra más baxa que cobra un parlamentariu européu, pente otres coses porque nun participó en comisiones y grupos de trabayu pol fechu de que los consideraba inútiles o, cuando sí sopelexaba interés, pol fechu de carecer vetos sistemáticos.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;En 1830, cuando Delacroix pintó “Llibertá guiando al pueblu”, la teta llibertaria impresionó enforma a los próceres de Francia, que tardaron unos cuantos años en colgar la pintura nun sitiu afayadizu. Tamién la formación d’Europa cuntió cola so teta, la teta de la diputada Ilona Staller. &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;a href="javascript:print()"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Imprimir&lt;/span&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/4551723212919686499-6146637613794334651?l=davidm-rivas.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/feeds/6146637613794334651/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/09/marcha-una-radical.html#comment-form' title='2 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/6146637613794334651'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/6146637613794334651'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/09/marcha-una-radical.html' title='Marcha una radical'/><author><name>David M. Rivas</name><uri>http://www.blogger.com/profile/08336637697995468785</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://3.bp.blogspot.com/--lJIu2qyA6w/ToN9vKWZlFI/AAAAAAAAAQg/8LvDpBvIZHk/s72-c/cicciolina%255B1%255D.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>2</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-4551723212919686499.post-3776825399763791483</id><published>2011-09-20T21:47:00.000+02:00</published><updated>2011-09-20T21:47:49.325+02:00</updated><title type='text'>La última novela de Pilar Sánchez Vicente</title><content type='html'>&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://4.bp.blogspot.com/-z_ooIUFK1YE/TnjtznYxhpI/AAAAAAAAAQc/vxuDeoucRqk/s1600/qqqqqqqqqqq.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"&gt;&lt;img border="0" height="192" rba="true" src="http://4.bp.blogspot.com/-z_ooIUFK1YE/TnjtznYxhpI/AAAAAAAAAQc/vxuDeoucRqk/s320/qqqqqqqqqqq.jpg" width="320" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Dicía Schelling que “nel home alcontramos tola fuerza’l principiu escuru y tamién tol poder de la lluz”.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;“Operación Drácula” ye la última novela de Pilar Sánchez Vicente, que yá presentare nesti espaciu de L’Arribada l’anterior, “La diosa contra Roma”, tamién cometiendo la irresponsabilidá de pidime que-y fixere de mayestru ceremonies. Entóncenes, pa ilústrame sobro l’autora, tamién lleí la so novela anterior, “Gontrodo”. D’esta manera yo, que nun soi un críticu lliterariu sinon un bon llector qu’escribe dacuando envez, toi faciéndome, sinón especialista, si polo menos un conocedor de la so obra. Si dende van más de vente años sigo la obra de Sánchez Vicente, pero de Xuan Xosé, agora paez que soi estudiosu de la de Pilar. Pero temos tranquilos porque nun soi presentador dau a la erudición y procuraré facer les coses lo más amenes posible porque, la verdá, toi equí pola estima que-y teo a l’autora o, meyor dicho, pola estima qu’ella me tién a min.&lt;br /&gt;&lt;a name='more'&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Dizse na solapa’l llibru qu’esta ye la primer incursión de Pilar Sánchez Vicente na lliteratura negro. Nun voi negar cosa tala pero prestaríame matizalo. Hai tiempu que los xéneros lliterarios tan mui entemecíos, de mou y manera que ye abondo difícile, a lo menos pa min, facer un exerciciu de clasificación. Hai una tendencia nos últimos años de facer sinónimu de la “novela negro” cola “novela de misteriu” o cola “novela policiaco”, pero yo nun pienso asina. La “novela negro”, na mio opinión, ye un xéneru con una xeografía ya unes circunstancies sociales mui determinaes. Ye un xéneru típicamente norteamericanu y mui vinculáu a les circunstancies socioeconómiques de los años de la gran depresión, quiciavis dende un pocoñín enantes, y que termina la so dómina de gloria durante la guerra mundial y la posguerra. Ehí tan los grandes del xéneru, exemplarizables en Hammet o Thompson. Ye un xéneru más cercanu al vieyu realismu qu’a la lliteratura de misteriu que podemos llamar “clásico”. Evidentemente, nin Conan Doyle, nin Simenon, nin Agatha Christie, nin Chandler, nin Le Carré, etcétera, pertenecen a la “novela negro”.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Ye fácile pescanciar esti estremu si garramos un de los xéneros más de moda, l’históricu. Aparentemente esti ye un xéneru de perfácile clasificación y naide que llee una novela del mesmu duldia de lo que ta lleendo. Pero adiquemos pa la novela cola que se recuperara’l xéneru hai ventitantos años, “El nome la rosa” d’Umberto Eco. Trátase, evidentemente d’una obra histórica pero, ¿nun pertenez tamién al xéneru policiacu?, ¿y nun pertenez al xéneru esotéricu?. Ye más, ¿nun ye una novela con una carga política mui grande?. ¿Nun ye tamién una historia novelada’l pensamientu filosóficu y teolóxicu d’esos años de transición pente la edá media ya’l renacimientu?. ¿A qué xéneru pertenez entós “El nome la rosa”?.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Ye posible qu’“Operación Drácula” nun seya d’un xéneru claramente definíu pero, pesie a lo dicho enantes, podríamos situala mui cerca del xéneru estrictamente “negru”. L’actual depresión, les mafies internacionales, el mundiu de les drogues y de la prostitución, que ye precisamente’l contestu la novela, encadarmen paralelismos cola sociedá norteamericana d’aquel capitalismu xabaz y caóticu d’hai noventa años. Ya ye que la situación socioeconómica d’anguaño tien munches semeyances cola qu’había nos años de la depresión de los trenta, lo que tamién se traduz nunos comportamientos asemeyaos. En tolos momentos de cris espoxiguen los xéneros de terror –yá seyan zombis, yá seyan catástrofes, yá seyan asesinos en serie- lo mesmo na lliteratura que nel cine. Si la novela negro podemos vinculala a la depresión que siguiera al “crash” de 1929, los tiburones, los incendios de rascacielos o los naufraxos de trasatlánticos llenaron les llibreríes y los cines durante la cris de los setenta. Ye más, les histories típicamente ingleses d’asesinatos truculentos escribiéranse dementres la cris económica de los setenta’l XIX. Y agora ta pasando lo mesmo.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;La historia que Pilar Sánchez Vicente desendolca ye una historia policiaca pero, riba tóo, ye una historia d’una crueldá descomanada. Ye una historia real en bona midía pa la que l’autora contó con informaciones y confidencies de organizaciones humanitaries, d’instituciones y de dalgún qu’otru policía con nome y apellíos. Trata del brutal tráficu de muyeres por parte de les redes rumanes de prostitución, nuna historia que mos lleva pelos caminos de Madrid y Toleo, n’España, y de Bucarest y Tulcea, en Rumanía.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;La caracterización de los personaxes ye mui eficaz, custión de gran importancia nuna novela que s’estiende por poco más de doscientes páxines y que se desenrolla nun lapsus de tiempu tamién mui curtiu. La protagonista principal, Sara, una inspectora tan dulce como antipática asigún-y dé l’aire, ye l’exemplu de muyer que sabe lo que quier y que tién un pruyiciu fundamental, cuasi obsesivu na mio opinión: el de sacar les coses palantre con namái la so xixa, dependiendo lo menos posible d’otros y, particularmente, si esos “otros” son homes. Los contrapuntos de Sara van ser, sucesivamente, Antonio ya Ylenia. Elli ye un policía arquetípicu, machista y lligón pero que, nel fondu, siente por ella, non namás atracción, sinon tamién almiración. Ylenia ye tolo contrario, una muyer xoven cálida y confiada que llega a amosar una gran fuerza a midía que la historia va desendolcándose y la trama va enartándose más cada vuelta. Ylenia ye, pal mio tastu, el personax al que Pilar Sánchez Vicente-y saca meyor resultáu.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Ya equí podemos volver a la custón de los xéneros lliterarios. Si encomparamos “Operación Drácula” coles otres dos noveles escrites anteriormente, “Gontrodo” y “La diosa contra Roma”, podemos asitiar a Sánchez Vicente nun xéneru que podríamos calificar –voi arriesgame- de “femenín” o “feminista”. Les tres obres xiren alreol d’una muyer fuerte, con un aniciu, como poco, tintáu de misteriu y que tien d’alfrentase al so pasáu o al so futuru; una muyer que esbrexa, riba tóo, por saber quién ye y cuál ye’l so destín. Tamién nesta muyer, Sara, va apaiciendo una pulsión sexual qu’entama desvelase al llegar al últimu terciu la novela.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Pero, faciendo un paréntesis, lo primero que llama l’atención al que ve la portada d’esti llibru ye, evidentemente, el títulu. ¿Por qué “Operación Drácula”?. Nun ye esta una novela de vampiros, sacantes de que ye una historia que trata de cómo unos criminales ensín dengún tipu d’escuplos, chupen el sangre de cientos de muyeres a les que traten como ganao. La razón estriba en que Dracull ye’l ñomatu qu’emplega la figura central de “los malos”. Nes primeres llínies de la novela apaez yá Dracull prauticando un asesinatu macabru y llentu nel que llambe’l sangre de les víctimes al traviés de munches y pequeñes firíes. Nun ye d’estrañar que’l personax, un mafiosu rumanu, revindique pa elli l’apelativu de Dracull, “dragón” en rumano. Nun voi descubrir, evidentemente, qué personalidá s’abelluga embaxo esti “cuélebre” –eso sedría cuntar el desenllaz y nun voi facé-y esa putada a l’autora- pero’l so servidor y compliz, Viorel, ye un bon tresuntu de Reinfeld, el criáu del conde Drácula de la novela de Bram Stoker.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;De toles formes, el mitu de Drácula ta tan asumíu por tóos nos al traviés de la lliteratura y, sobremanera, del cine, que ye difícile escaecer la so iconografía cuando’l nome apaez una ya otra vegada na novela. Por embargo, el noble qu’inspirare a Stoker nun ye Vlad Dracull sinón el so fíu, Vlad Tapies, tamién llamáu “Vlad l’Empalador” pola afición que tinía a esti “deporte” que daprendiera en Turquía cuando toviera presu de los otomanos. Magar que lo mesmo Tapies que Dracull defendieron les fronteres orientales de la Europa cristiana escontra l’islam, polo que bien podíen tar güei canonizaos –nun creyamos que nun hai casos-, Stoker garró la figura’l fíu pa, ametiendo vieyes lleendes de Moldavia y Transilvania, producir ún de los más importantes mitos lliterarios.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;El mitu’l vampiru renaz una ya otra vuelta. Nun hai masque ver l’ésitu de la serie “Crepúsculu”, que tien en danza a millones d’adolescentes y mozos de tol mundiu. Pa los que somos yá dalgo mayulones, en cambio, la estética del vampiru ye la de Cristopher Lee o Bela Lugosi y ver a Tom Cruise nesti mester, independientemente de la calidá de la película, nun lo llegamos a atalantar con claridá: “¡esti nun ye’l mio vampiru!”. Y los más puristes, los que nun siguen a Stoker sinon a les tradiciones orales, siempres se van quedar cola estética de “Nosferatu”.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;En fín, que la novela de Pilar Sánchez Vicente nun ye, evidentemente, una historia vampírica pero si que ta enllena de tres idegues-fuerza mui propies del señor de les tiniebles: la fuerza’l sangre, la fuerza’l sexu y la fuerza l’amoralidá.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Con toos estos componentes, Sánchez Vicente construi un rellatu eficaz. Tamos escontra una obra de lliteratura popular, cosa que munchos enchipaos desprecien. Suelen ser los mesmos que consideren qu’un indicador de qu’un llibru ye malu ye que sía un “best seller”. Entá me recuerdo de determinaes critiques a autores como García Márquez ya’l yá mentáu Eco porque vendíen muncho. Eso sopelexa una idega de la cultura, non elitista como a ellos-yos presta pensar, sinon plana, probe ya ensin visión de futuru. Mui pocos llectores entamaron con Goethe o con Tolstoi, anque de tóo hai per eses caleyes de Lug. La lliteratura necesita autores pero, riba tóo, necesita llectores. ¿Aú taría la mayoría de llectores si non tuviere na biblioteca a Salgari, a Verne, a Walter Scott, a Stevenson, inclusive a Enid Blyton?. ¿Cuántos neños dexaron la llectura por querer obligalos a entamar pol ciegu de Tormes y pol caballeru andante de La Mancha. Lo importante de la lliteratura popular ye que seya bona lliteratura popular. Yo soi un gran llector d’esti tipu de lliteratura (histórica, negra, esotérica), especialmente nos viaxes. Cuando voi nun viax llargu, nun tren o nun avión que cruza l’Atlánticu, y veo a dalguién lleendo a Hegel, pongo por casu, allégame una dulda: o tien mañana un desamen o ye un bichu mui raru.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Ye esta una novela mui “cinematográfica”. Podría ser un guión. Dicir esto ye pa los autores, asigún los casos, una allabancia o una crítica. Normalmente los que tamos avezaos a lleer preferimos la novela a la película. Yo nun soi una esceición, pero hai noveles, sobro tóo si nun son mui llargues, que piden versión en pantalla y que ganen nesa versión. Una de les que meyor me recuerdo ye “Soldaos de Salamina”. La novela gustárame muncho pero la película muncho más. La novela de Sánchez Vicente lleva esi ritmu, de xuru que porque lleemos esti tipu d’historia con güeyos de cine o de serie televisiva, además de pola so aceleración de l’aición, na qu’en poco tiempu pasen munches coses.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Pilar Sánchez Vicente cumple perfechamente colos requisitos d’una novela como esta pa ser una bona novela. Lo primero, caltién l’interés dende l’entamu. Estes obres piden lleese d’un tirón ya “Operación Drácula” consigui esi obxetivu. Lluéu ta bien ambientada. Los llugares son ciertos y creyibles, tanto que yo reconociera un restaurante cerca de la madrilana Puerta del Sol pola ubicación aprosimada y pol menú. Concretamente, los calamares delataben… Y, d’otra banda, remana mui bien el contestu históricu. Les descripciones de los tugurios de Madrid y les rellaciones de les muyeres secuestraes, ente elles y colos sos esclavizadores, despliquen bien munches coses. Por cierto, que l’autora comentárame que conoz de primera mano histories y situaciones entá muncho peores que les que cuntia nel llibru. Tamién espón con gran realismu l’universu de les mafies en Rumanía, col tresfondu de la cayía’l réxime de Ceaucescu, los miembros de la Stasi al serviciu de los oligarques del tráficu humanu, la policía agusanada pola incompetencia, la falta medios y la corrupción. Nesti puntu avérase muncho a los episodios históricos, reales, cosa que non siempres alcontramos nesti tipu noveles, nes que, delles vegaes, la maxinación del autor esnala enforma alto. Siempres puede ún cuntiar nuna novela que Hitler tuvo un fíu secretu, pero non qu’Olanda invadió Alemaña.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;a href="javascript:print()"&gt;Imprimir&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/4551723212919686499-3776825399763791483?l=davidm-rivas.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/feeds/3776825399763791483/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/09/la-ultima-novela-de-pilar-sanchez.html#comment-form' title='3 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/3776825399763791483'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/3776825399763791483'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/09/la-ultima-novela-de-pilar-sanchez.html' title='La última novela de Pilar Sánchez Vicente'/><author><name>David M. Rivas</name><uri>http://www.blogger.com/profile/08336637697995468785</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://4.bp.blogspot.com/-z_ooIUFK1YE/TnjtznYxhpI/AAAAAAAAAQc/vxuDeoucRqk/s72-c/qqqqqqqqqqq.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>3</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-4551723212919686499.post-6616067220701289150</id><published>2011-09-07T10:30:00.000+02:00</published><updated>2011-09-07T10:30:25.091+02:00</updated><title type='text'>La Santina de Cuadonga</title><content type='html'>&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://4.bp.blogspot.com/-07nNWAvimqo/TmcrOa7BA9I/AAAAAAAAAQY/sB70iponNZw/s1600/santina%255B1%255D.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"&gt;&lt;img border="0" height="266" nba="true" src="http://4.bp.blogspot.com/-07nNWAvimqo/TmcrOa7BA9I/AAAAAAAAAQY/sB70iponNZw/s400/santina%255B1%255D.jpg" width="400" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;L’ocho setiembre ye’l nuesu “Día de la Patria”, por más que seya cosa discutía dende los entamos del réxime autonómicu. Naquella dómina la sociedá asturiana tuvo plantegase cuálu diba ser el día de la comunidá. Descartaes dalgunes propuestes perminoritaries de calter ermunamente partidista d’óptica d’esquierdes –llegara plantegase la data la proclamación de la comuna, n’ochobre de 1934- dos fueren les feches que se discutieran: el 25 de mayu ya’l 8 de setiembre.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&amp;nbsp;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;La primera unvíamos a la declaración de la Xunta Xeneral de 1808. Entóncenes, escontra la situación qu’el reinu d’España vivía tres l’abdicación de Carlos IV y la entronización de Xosé I col abellugu les bayonetes del so hermanu Napoleón, la Xunta Xeneral proclamó la soberanía d’Asturies, declaró la guerra a Francia, reclutó un exércitu ya unvió embaxadores a Llondres p’algamar un pautu con Inglaterra. El conde de Toreno crució la mar nel nome de la Xunta y, non namái que consiguió’l respaldu británicu, sinon que traxo a Asturies al duque de Wellington, que fora arrecibíu en Xixón pol alcalde de villa y conceyu.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&amp;nbsp;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;De xuru que’l 25 de mayu, en viendo los fechos, sedríe la fecha afayadiza pa la fiesta d’un país que recuperaba la so autonomía, anque mutiláu tarrentorialmente porque quedaba arrequexáu na borbónica y xacobina “provincia de Oviedo”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&amp;nbsp;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Pero’l pesu l’ochu setiembre yera mui grande. Pueden aducise delles razones pa que, a la fin, la Xunta Xeneral (nome históricu retomáu pa denomar al parllamentu asturianu) decidiere optar por esi día. En primer llugar, el 8 de setiembre ye’l día de la Virxe de Cuadonga, tradicionalmente festivu y tamién consideráu como “Día de Asturias” pola disuelta Diputación Provincial de Oviedo. En segundu llugar, el consensu col que se realizó la transición política fixo ser a los socialistes y a los comunistes más católicos que’l papa ya espavoriáranse de tomar decisiones que fueren ser apellidaes d’antirrelixoses. En tercer llugar, la diócesis uvieína apertó les tuerques hasta onde pudo, lo que yera bastantina naquellos años. Ya, en cuartu llugar, nun había ente los llexisladores –franquistes reconvertíos, socialistes y comunistes, nuna alcordada impensable enantia y dempués- nin un mínimu afoguín polos valores de la identidá política d’Asturies, colo que dexar de lláu’l 25 de mayu nun namái yera fácile sinon inclusive mui recomendable.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;a name='more'&gt;&lt;/a&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&amp;nbsp;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Podríamos dar por resueltu’l problema con estos apuntes breves, pero ye necesario ameter un ellementu más. El discutiniu de feches dábase, como paez evidente, ente aniciaos, ente persones conocedores de los pormenores históricos, políticos y sociales, pero taba lloñe de ser una custión popular. La mayoría de los asturianos nun entraba nel alderique, dando por sentao que’l “Día d’Asturies” yera’l 8 de setiembre. Pertrás d’esa opinión taba –y sigui tando- la gran identificación que’l pueblu asturianu tien cola Virxe de Cuadonga, cola so “Santina”, independientemente de les creyencies o non creyencies de caún:&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&amp;nbsp;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;“los nuestros padres los güeyos a ti volvieran&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;y una patria nos tos güeyos aldovinaran,&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;col to nome nos llabios por ti llucharan,&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;col to amor nes sos almes por ti vencieran”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&amp;nbsp;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Pa nun quedamos nun llugar común, podemos analizar la odisea que la Santina protagonizó durante la última guerra civil, momentu nel que se sopelexa claramente la so identificación como símbolu nacional inclusive pa los más encamentaos llaicistes. Pa que la Virxe nun careciera de la xixa descontrolada de dalgunes faiciones frentepopulistes, el mélicu d’Izquierda Republicana Luis Laredo y la so muyer Ángeles, una ferviente católica, escuenden la imax nun armariu del Hotel Pelayo, embaxo la custodia de mozos socialistes de Cangues d’Onís y a les ordes d’una neña de nome Marina, fía d’un mecánicu al que llamaben Xulio el de los Ingleses. Dempués, pa que nun cayere nes manes de los faxistes y, particulamente, de los tabores de marroquinos, el presidente Belarmino Tomás ordena treslladala a Xixón, onde residía’l Conseyu Soberanu. El conseyeru comunista Ambou firma un decretu nel que castiga cola pena capital al que profane la imax. La Santina llega a Xixón escoltada por milicia de la Federación Anarquista Ibérica (FAI) ya ye agospiada nel Atenéu Obreru, onde s’espón al públicu conforme a un vieyu proyeutu de Xovellanos. Más sero, cuando’l gobiernu asturianu capituló y afuxó pa Barcelona, la Santina salió nun barcu británicu nel cuello’l teóricu anarquista Eleuterio Quintanilla, que nun s’apartó d’aquel bultu en toul viax. El Conseyu Soberanu quería tener consigo esi símbolu de l’Asturies irredenta. Eso motivara l’apaición d’una canción inspirada notra perconocida.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&amp;nbsp;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Diz asina la tradicional:&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&amp;nbsp;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;“la Virxe de Cuadonga&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;ye pequeñina y galana&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;y anque baxara del cielu&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;nun hai pintor que la pintara”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&amp;nbsp;&lt;/span&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Y asina reza la de 1937:&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&amp;nbsp;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;“la Virxe de Cuadonga&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;ye pequeñina y galana&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;y marchó con Quintanilla&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;porque ye republicana”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&amp;nbsp;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;La Santina nun llegó a Barcelona y acabó na embaxada española en París. Cuando Franco ganó definitivamente la guerra dalgunes llegaciones diplomátiques carecieron d’espolios y robos, tanto por personal que necesitaba sobrovivir nel esiliu como por delincuentes aprovechaos. Escontra esta posibilidá, un comunista preséntase nel domiciliu d’un claretianu francés pa desplicá-y que la Virxe de Cuadonga ta na embaxada y qu’elli nun quier que-y pase dengún mal. Ente los dos deciden escondela nun falsu techu na caxa l’ascensor. Nel momentu que’l gobiernu faxista ye reconocíu por Francia, el cura preséntase al nueu embaxador y cúnta-y la historia. Y tirando’l falsu techu apaeció una caxa na qu’un comunista asturianu escribiera en lletres roxes “Santina”. Dientro taba la virxe con tolos ornamentos, tal y como saliere tres años enantes de la santa cueva.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&amp;nbsp;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;El nueu réxime aprovechó la circunstancia pa facer una pelegrinación cola imax hasta Cuadonga, pasando per media Asturies, falando de milagru: la Santina defendiérase del “terror roxu”. Nun yera, como vemos, cosa tala. La imax salvárase porque los asturianos tiénenla como símbolu, dalgunos por veneración y cultu, pero toos por una fondera indentificación.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&amp;nbsp;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;De fechu, un encamentáu republicanu como Casona, esiliáu n’Arxentina, estrena en 1964 un llargu poema nel teatru Colón, na ciudá de Bonos Aires, nel que nun s’entaramanga n’escribir lo siguiente:&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&amp;nbsp;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;“allá en los verdes prados,&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;allá entre las nieblas altas,&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;allá en los montes bravíos,&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;verdes de musgo y manzana,&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;allá en las duras Asturias&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;ha nacido la esperanza;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&amp;nbsp;&lt;/span&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;“allá en las verdes Asturias&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;se alzan tu cruz y tu espada”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&amp;nbsp;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Estes histories evidencien el sentimientu de los asturianos pa cola so Virxe. La lleenda cúntamos qu’a ella s’encomendara Pelayo cuando, abellugáu nel monte Auseva con un garapiellu de guerreros vadinienses, taba nel carel de la capitulación. El “princeps” clamió a la Santina ya ésta fixo’l milagru: los montes argayaron, los rigos esbardiáronse y les fleches de los moros xiraben no alto y diben clavase nos sos propios peitos. La masacre fora descomanada, los invasores afuxeron escorríos polos revitalizaos defensores ya’l reinu asturianu entamó la so historia. ¿Cómo, nel inconsciente collectivu, diba competir con esti sucesu de la nueche les dómines una “simple” declaración política d’una institución del sieclu XIX?.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&amp;nbsp;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Por eso, pesie a que’l 25 de mayu ye, ensin dulda denguna, la fecha más afayadiza pa cellebrar el día nacional, yera mui difícile –y sigui siéndolo- convencer a la ciudadanía, que, posiblemente, nun lo diba entender. Amái, munchos nacionalistes –básicamente la esquierda- cometieron l’erru de menospreciar el 8 de setiembre y, d’esta forma, el rellatu míticu fundacional d’una de les naciones más vieyes d’Europa quedó monopolizáu pola ilesia y pol españolismu más cotrosu. Por eso yo siempres comenté que, pente los aciertos qu’Andecha Astur tuvo dende un principiu –ya nun fora cosa mía porque yo apaecí más sero-, tuvo’l de cellebrar les dos feches, una como día nacional ya otra como día de la organización. &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&amp;nbsp;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;El mitu de la Virxe de Cuadonga ye una cristianización del cultu a la diosa madre y podemos decatanos con namás adicar pa la escenografía’l llugar mesmu nel que la lleenda afita los fechos. Trátase d’una deidá femenina abellugada nuna cueva, representación del úteru maternu de la tierra, onde ñaz un rigu, representación de la vida y la fertilidá. Ye más, esi rigu que ñaz col mesmu nome de Cuadonga, acaba convirtiéndose en Deva, el nome de la antiga diosa madre. La pallabra “deva” procede del sánscrito, la llingua sagrada del oriente, y d’ella deriven les pallabres “divino” y “divinidá”, y la mesma pallabra “dios”. Por si esto nun abastara, lo más probable ye que la Santina seya una virxe negra, como apaez nuna copia de la imax primitiva que ta nun pueblu de Burgos, en Castiella. Pero la imax actual ye del sieclu XVIII porque la otra amburó nun incendiu.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&amp;nbsp;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Ye mui probable qu’entóncenes, principios del sieclu VIII, les xentes d’aquella Asturies entá escosamente cristianizada tomaren la decisión de, escontra l’avance musulmán, aportar a la cueva de la madre na idega de defender el so santuariu o na de morrer nel so somatu. Lluéu la historia cuerrió per otros caminos y, de fechu, paez tar demostrao, que’l primer amarrexu nun se diera en Cuadonga sinon nos montes d’alfrente, concretamente nel Priena, mientres que la victoria definitiva algamola Pelayo nel llanu de les bárcenes del Güeña, cerca yá de Cangues. De fechu, la Virxe nun se-y apaeció al peleón rei. Lo que sucediera, diz la tadición, ye qu’una cruz rellumó nel cielu ya una voz repiló pente los gumiales: “in hoc signus vinces”. Ye la mesma lleenda que se cuenta del Pontem Milvius, onde Constantino, l’emperador cristianu, venciera al so rival Magencio. Esa cruz ya esa divisa son dende hai más de dos sieclos les armes d’Asturies, llevantaes pol exércitu asturianu, precisamente, un 25 de mayu, el de 1808. La continuidá histórica nun ye denguna casualidá. &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;a href="javascript:print()"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Imprimir&lt;/span&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/4551723212919686499-6616067220701289150?l=davidm-rivas.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/feeds/6616067220701289150/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/09/la-santina-de-cuadonga.html#comment-form' title='67 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/6616067220701289150'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/6616067220701289150'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/09/la-santina-de-cuadonga.html' title='La Santina de Cuadonga'/><author><name>David M. Rivas</name><uri>http://www.blogger.com/profile/08336637697995468785</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://4.bp.blogspot.com/-07nNWAvimqo/TmcrOa7BA9I/AAAAAAAAAQY/sB70iponNZw/s72-c/santina%255B1%255D.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>67</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-4551723212919686499.post-21743450664237547</id><published>2011-08-26T01:11:00.002+02:00</published><updated>2011-08-26T02:10:59.507+02:00</updated><title type='text'>“Los especuladores temen a las instituciones democráticas”</title><content type='html'>&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://1.bp.blogspot.com/-C1X0mXkmRuM/TlbWm525J-I/AAAAAAAAAPM/ZpuBaD9BS6M/s1600/473_Villaviciosa_%252808%2529%255B1%255D.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"&gt;&lt;img border="0" height="320" qaa="true" src="http://1.bp.blogspot.com/-C1X0mXkmRuM/TlbWm525J-I/AAAAAAAAAPM/ZpuBaD9BS6M/s320/473_Villaviciosa_%252808%2529%255B1%255D.jpg" width="240" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;María Puente: ¿Qué opina de la decisión de Rodríguez Zapatero, apoyada por Rajoy, de reformar la constitución para introducir un techo al déficit público?.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;David M. Rivas: Desde un punto de vista económico es un despropósito. En un mundo tan cambiante como el que vivimos, introducir tanta rigidez en la máxima norma del estado y atar tan fuertemente las manos de los que vienen detrás es un sinsentido. Y desde un punto de vista social es un atraso de años en una sociedad como la española, ya atrasada desde siempre. Poner un límite máximo a la capacidad de generar déficit sin poner un límite mínimo a los gastos en educación, sanidad, pensiones y servicios sociales es algo terrible. Se trata de un asalto al pequeño estado de bienestar que hemos alcanzado, uno de los más precarios de Europa.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;M.P.: Además pretenden hacer la reforma sin convocar un referéndum.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;D.M.R.: Yo no soy un experto en derecho constitucional pero poseo cierto sentido común. Un parlamento moribundo como éste y un gobierno muerto encabezado nominalmente por alguien que ya renunció a dirigirlo, no tiene legitimidad alguna para pretender reformar la constitución en dos semanas y a tres meses de unas elecciones. Además, si a esto unimos la movilización de la ciudadanía, especialmente los jóvenes, exigiendo democracia real y mostrando la indignación, una movilización que ha llenado durante semanas las plazas de todos los pueblos, su ilegitimidad aparece aún con mayor claridad. El gobierno socialista y su aliado popular nos hacen ver que organismos no democráticos como el Banco Central Europeo y el Fondo Monetario Internacional o determinados gobiernos extranjeros han de ser obedecidos de inmediato, mientras que la ciudadanía puede ser despreciada olímpicamente. La verdad es que, realmente, la decisión es más bien del Partido Popular con el apoyo de Rodríguez Zapatero, puesto que estamos ante la constitucionalización de uno de los principios más queridos por la derecha más dura, cuyo laboratorio de ideas radica en la FAES. Rajoy gana esta batalla porque, primero, impone su política, y, segundo, cuando gobierne y practique políticas antisociales siempre podrá ampararse en que es la constitución la que lo obliga, precisamente por la “reforma Zapatero”.&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;a name='more'&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;M.P.: El argumento que esgrimen es que se trata de una reforma no sustancial y que, por tanto, no es preceptivo el referéndum.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;D.M.R.: Sin ser un experto, como lo que le decía, no me parece que se trate de un asunto menor. Esta reforma va a condicionar todo el título correspondiente al modelo socioeconómico, aprovechando los límites que la democracia española tiene, una de las menos participativas de Europa. Además, el artículo primero de la constitución actual define a este reino como “un estado social y democrático de derecho”. Lo del “estado social” queda más que en entredicho. Por otra parte asombra ver cómo nunca han querido tocar la constitución, tratándola como un buen judío trataría al “Pentateuco”, alegando que era fruto de un gran consenso. Todo había de ser lento, pausado, hasta conseguir un nuevo consenso que no parecía llegar nunca. Y ahora ese libro sagrado se puede modificar sin consultar al pueblo y en cuatro días.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;M.P.: Aún cabe la posibilidad de que veinticinco diputados exijan un referéndum.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;D.M.R.: No se moleste en seguir el tema porque no los va a haber. Para eso tendríamos que sumar entre todos los diputados del PSOE y del PP unos quince demócratas, y no los hay. No se va a dar el caso de Mark Hatfield. En el año 1996 el Partido Republicano planteó en el congreso de los Estados Unidos una enmienda a la constitución para que se prohibiera el déficit presupuestario. Hatfield, un viejo republicano, votó en contra porque consideró que se estaban perjudicando las políticas sociales, a las que él consideraba un triunfo de las clases populares y un fruto de la democracia norteamericana.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;M.P.: ¿Hay estudios que contrasten que esta medida de introducir topes de déficit en la constitución contribuyan a arreglar el problema?.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;D.M.R.: Yo no conozco ninguno, aunque yo no lo sé todo. Pero sí conozco el ejemplo más claro: el de, sin ir más lejos, Alemania. Este país incumplió los compromisos sobre el tope del déficit e incluso incumplió también el de endeudamiento pactado en Maastricht, tope impuesto, precisamente, por &lt;/span&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;la misma Alemania. Pese a ello, consiguió una suspensión temporal de los compromisos. Más tarde, creo recordar que en el 2009, Alemania hizo una reforma constitucional muy parecida a la que ahora quieren llevar a cabo Rodríguez Zapatero y Rajoy, pero volvió a incrementar su déficit de una forma importante. Sin embargo, los mercados siguen creyendo en la fuerza del bono alemán.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;M.P.: Entonces usted no cree que esta medida sea eficaz.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;D.M.R.: Es posible que en un corto plazo contribuya a paliar el problema, pero no sólo no lo va a resolver sino que, a largo plazo, puede ser la gran rémora del desarrollo. El gasto del sector público español se corresponde con el propio de una economía mucho menos desarrollada que la española, por cuanto el PIB per cápita es hoy de un 95 por ciento de la vieja Europa de los quince mientras que aquel gasto es de poco más del 70 por ciento. No es cierto ese sambenito que tanto predican algunos, Rajoy repetidamente, de que hemos vivido por encima de nuestras posibilidades. Es todo lo contrario: nos han tratado muy por debajo de las posibilidades del nivel de desarrollo económico.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;M.P.: Entonces, ¿no es excesivo el peso del sector público en España?.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;D.M.R.: Por supuesto que no lo es. Lo que pasa es que a los desreguladores de la derecha más salvaje de Europa, entre la que milita la española, toda presencia de lo público les parece “excesiva”. Por ejemplo, en España está en el sector público uno de cada diez trabajadores, mientras que en Suecia se encuentra en ese sector uno de cada cuatro. Otra cuestión es que haya mala gestión en algunos casos, prácticas corruptas en otros y un etcétera de dimensión más o menos grande, pero eso es otra cosa y se resuelve de otras maneras. El sector público español no es descomunal sino que se encuentra muy poco desarrollado. &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;M.P.: Argumentan que esta reforma es necesaria porque, pese a todas las reformas introducidas, los mercados no han parado de acosar a la economía española.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;D.M.R.: Vayamos por partes. Eso que llaman “los mercados” son movimientos especulativos que trabajan en el corto plazo. Por eso precisamente es por lo que no tiene sentido reformar toda una constitución que, por definición y vocación, es una norma para estructurar un estado durante muchos años. Además cabe preguntarse si es que la crisis ha seguido porque las reformas han sido escasas o si la crisis se ha alimentado de esas reformas. Por ejemplo, si en mayo de 2010 la prima de riesgo de España se situaba en 130 puntos básicos, a mediados de agosto de 2011, tras las reformas, llegaba a los 400. Y cuando Rodríguez Zapatero anunció nuevas reformas de la misma naturaleza que las anteriores, anduvo rondando los 500 en tan solo una semana. Y lo mismo vimos en Portugal, Irlanda, Italia y Grecia.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;M.P.: ¿Qué hacer entonces?.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;D.M.R.: No es fácil acertar plenamente, pero sí podemos evitar el error permanente. Y nuestros gobiernos llevan errando desde hace dos años. Cuando se habla de “hacer los deberes” al primero al que se le debería recordar que no ha cumplido con su obligación es al Banco Central Europeo y, muy específicamente, a su presidente Trichet. Hace ya más de un mes que debería el banco haber anunciado la compra del “stock” de deuda española e italiana, mostrando a los mercados la solvencia de la Unión Europea. El euro tal vez se depreciaría pero, aparte de hacer ganar competitividad en el comercio internacional, actuaría como una quita silenciosa frente a los acreedores. Pero el problema está en que Trichet no está al frente de un banco central, sino de una especie de oficina de control de precios, conforme a su mediocre visión política y su trasnochada política monetaria. Algo parecido se podría decir de Fernández Ordóñez, gobernador del Banco de España. Se trata de un burócrata –de los mejor pagados del mundo- al que tan solo le quedan competencias para velar por la salud del sistema bancario español y que no se enteró de nada de lo que estaba pasando, seguramente porque andaba más ocupado en pedir flexibilización del mercado laboral y recorte del gasto público. De hecho, tanto Trichet como Fernández Ordóñez, se han preocupado más de criticar a las comunidades autónomas, de impulsar los contratos desregulados o de cantar las bondades de los convenios colectivos de empresa.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;M.P.: ¿No es un problema la lentitud de la aplicación del acuerdo europeo del 21 de julio?.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;D.M.R.: Ese acuerdo no aborda los problemas en su verdadera dimensión ni con la profundidad debida. No es cierto que el problema se encuentre en que los mercados exigen una mayor celeridad en su puesta en marcha. El problema es la debilidad de la Unión Europea. Sólo con un Banco Central Europeo que actúe como tal, en el seno de una Unión Europea que se muestre firme y cohesionada frente a los especuladores, se podrá frenar esta espiral infernal. Cuando las fuerzas del mercado se desbocan, lo más contraproducente es seguir sus normas de juego porque, de hacerlo, se desbocarán más. El acuerdo del 21 de julio alimenta esa espiral. Lo que hay que hacer es oponer una fuerza de signo contrario y eso requiere la firme intervención pública, a través del Banco Central. La solución no está en los rescates ni en los créditos entre estados. Muchas veces, para apaciguar tensiones sociales o frenar reivindicaciones, se nos cuenta la cantinela de que “el dinero es miedoso”. Eso es verdad, pero tiene miedo a muchas cosas, no solo a los sindicatos reivindicativos o a las fuerzas emergentes. Los especuladores temen a las instituciones democráticas y por eso tratan de debilitarlas. Una política activa de la Unión Europea a través del Banco Central haría temer a los especuladores que sus ganancias de hoy se conviertan en pérdidas mañana. Esa es la política que siguen Estados Unidos y el Reino Unido, y por eso, pese a todo, aguantan mejor los ataques especulativos. Por el contrario, cumplir con los deseos de Merkel y Sarkozy, como plantean Rajoy y Rodríguez Zapatero, sin contar con eurobonos ni con política económica común, es echar un freno potentísimo a la construcción de Europa, tal vez con consecuencias irreversibles.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;M.P.: ¿Y por qué no se plantea esa política europea que usted dice?.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;D.M.R.: Fundamentalmente porque la canciller Merkel, con su miopía neogermanista, está jugando a un populismo en el que está bien visto eso de no ayudar a los “vagos” del sur. Si las cosas continúan por esta senda podríamos ver a España e Italia siguiendo los pasos de Grecia y Portugal. Eso llevaría al euro a una situación muy difícil y, en su caída, la moneda arrastraría a Alemania. Mientras Merkel y su gobierno no quieran enterarse de que la unión monetaria está a punto de romperse y no tomen conciencia de que Alemania es la gran beneficiaria de esa unión monetaria, seguiremos igual. Por eso es necesario que Rodríguez Zapatero y Rajoy se dejen de tonterías dialécticas en la Carrera de San Jerónimo y se dediquen, con otros políticos periféricos, a sacar a Merkel de su ensimismamiento suicida y a hacerle ver la bondad de la intervención. Los especuladores saben que los estados de la eurozona están incapacitados para actuar y que la unión monetaria se desangra en sus contradicciones, así como que tienen aseguradas las ganancias mientras no haya una fuerza que se les oponga.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;M.P.: De todas formas, sí es verdad que los indicadores económicos cada vez son peores.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;D.M.R.: Efectivamente, y mucho peores que antes de tomar medidas. Por cierto, ¿qué sabemos de Islandia?. Allí no se tomó medida alguna: se dejó caer a los bancos y, previo referéndum, se decidió no pagar la deuda. Comprendo que es un país pequeño, con poco peso en la economía mundial, pero mi pregunta sigue en pie: ¿por qué nada se dice de Islandia?. Pero lo que el común de la gente no sabe es que nos encontramos ante un caso típico de profecía autocumplida. La mayoría de las operaciones que llaman “de mercado” no obedecen a transacciones reales sino a simples apuestas. Cuando un jugador que no es “mano” corta el “mus”, suele envidar a “chica” y a “grande” simultáneamente, con lo que siempre hace temer a los contrarios por un fatídico “duples” o por un “juego” de su compañero. En este juego financiero, mediante los CDS, seguros que protegen ante la caída del bono, los especuladores apuestan a la subida de la prima de riesgo de los bonos, mientras que, paralelamente, es la propia intervención de esos especuladores lo que provoca la subida.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;P.M.: Sé que es una pregunta un tanto estúpida pero, ¿alguna receta?.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;D.M.R.: Mirando alto y lejos, la única receta posible es trabajar para cambiar este modelo económico, insostenible social y ecológicamente. Pero a día de hoy cabe exigir algo muy sencillo: incrementar los ingresos del estado y hacerlo equitativamente. Los ingresos públicos representan en España poco más del 30 por ciento del PIB, mientras que la media europea alcanza el 45por ciento, y Suecia anda en torno al 55. Además, en España no existe un impuesto sobre la renta, sino un impuesto sobre el salario, como queda reflejado en que, en términos promedios, los trabajadores pagan más impuestos por renta que los empresarios que los contratan.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;a href="javascript:print()"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Imprimir&lt;/span&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/4551723212919686499-21743450664237547?l=davidm-rivas.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/feeds/21743450664237547/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/08/los-especuladores-temen-las.html#comment-form' title='4 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/21743450664237547'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/21743450664237547'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/08/los-especuladores-temen-las.html' title='“Los especuladores temen a las instituciones democráticas”'/><author><name>David M. Rivas</name><uri>http://www.blogger.com/profile/08336637697995468785</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://1.bp.blogspot.com/-C1X0mXkmRuM/TlbWm525J-I/AAAAAAAAAPM/ZpuBaD9BS6M/s72-c/473_Villaviciosa_%252808%2529%255B1%255D.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>4</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-4551723212919686499.post-1205143023546976884</id><published>2011-08-08T22:50:00.001+02:00</published><updated>2011-08-26T02:06:15.690+02:00</updated><title type='text'>San Salvador</title><content type='html'>&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://2.bp.blogspot.com/-M5JK9LK6hpQ/TkBMEw8xVEI/AAAAAAAAAPI/BbED-3HxyCI/s1600/salvador_1%255B1%255D.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; cssfloat: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"&gt;&lt;img border="0" naa="true" src="http://2.bp.blogspot.com/-M5JK9LK6hpQ/TkBMEw8xVEI/AAAAAAAAAPI/BbED-3HxyCI/s1600/salvador_1%255B1%255D.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;D’una miente un tanto chocante, la fiesta de san Salvador pasa desapercibía nun calendariu braniegu enllenu de folixes y de fiestes de toa triba. El 6 d’agostu namás s’enteren de que dalgo pasa los vecinos (pocos y menos esti añu que cayera en sábadu) y los turistes qu’anden a eso’l meudí na rodolada la catedral d’Uviéu. Y digo que ye chocante porque tamos falando d’una cellebración que mos vien dende’l sieclu VIII, dende los primeros tiempos de la nuesa monarquía.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;El reinu asturianu y la ilesia uvieína, cuando tuvieran que ponese embaxo la tutela de dalgún santu o santa, nun s’entaramangaran pa tirar parriba y sofitáronse directamente en san Salvador, esto ye, nel salvador, nel mesmu Cristo. De fechu, la diócesis asturiana sigui tando embaxo l’advocación de san Salvador. Ye de una gran importancia la talla de Cristo, de piedra policromada y cola esfera l’universu na mano esquierda, mientres que fae cola drecha un signu bendición. Atópamosla na catedral asturiana, la “sancta ovetensis”, a la manzorga l’altar mayor. Esta imax de Xesucristo en maxestá, datada pente finales del sieclu XI ya entamos del XII y que mide 180 centímetros, ye una bona amuesa de cómo les formes d’un góticu naciente diben penetrando n’anterior tradición iconográfica románica.&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;a name='more'&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Demientres les cruzaes, cuando empezó garrar un espoxigue descomanáu el camín de Compostela, los pelegrinos francos, que formaben la mayoría, falaben nos sos primeros romances de “saint Sauveaur d’Esture”, esto ye, de san Salvador d’Asturies, ya un poco más sero cantaben lo siguiente:&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;“qui a esté en saint Jacques&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;et n’esté a saint Salvateur&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;a visité le serviteur&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;et a laissé le seigneur”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;El conciliu de Nicea, cellebráu nel añu 787, diera un emburrión perfuerte al cultu directu a Xesucristo y a les reliquies de la so vida y les de la vida los sos allegaos. Entrambes coses supunxeran qu’Asturies se convirtiere nun referente européu de pelegrinación. Non namái que yera la nación cristiana avanzada contra l’islam nel occidente, sinon tamién la sé’l santu sudariu (el “pañolón”), les sandalies de san Pedro, el llechi la Virxe, el cachu más grande de la cruz de Xesús ya un llargu etcétera. Entá anguaño, escaecíes dalgunes reliquies de calter ridículo, como les plumes del arcánxel Gabriel, el pañolón sigui siendo obxetu d’investigación científica.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;La ceremonia principal de san Salvador tien llugar, llóxicamente, na catedral d’Uviéu, anque, como dicía, ye mui poco popular y prácticamente namás que relixosa, lo que contrasta colo qu’esta advocación significó pa l’Asturies naciente. En definitiva, al salvador fora consacráu el primer reinu cristianu d’Europa –aunque ye necesario dicir que namás que determinaes élites yeran cristianes daquella- ya embaxo la so protección punxo Adefonso II a tolos territorios del reinu asturianu pente’l Cantábricu, l’Ebru ya’l Taxu, quier dicise, lo que güei ye Asturies, Galicia, Castiella y Llión, Cantabria, País Vascu, La Rioxa, la metada de Portugal y la metada d’Estremaúra.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Nel so día órniase la imax de Cristo con ramos de lloréu y cellébrense mises con muncha pompa y siguiendo los antigos rituales. Cuando acaben les ceremonias los fieles lleven ramos o fueyes d’esi lloréu pa protexer les sos cases de les fuerces del mal. Hasta hai bien poco vendíense les “paxarines pintes”, feches de fariña y azafrán, qu’inda güei son vistes pa san Mateo, festividá profana que ganó la batalla al mesmu Xesucristo.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Tamién tien interés el festexu de Fuentes, nel conceyu de Villaviciosa, riba tóo pola presencia na procesión de la so lexendaria cruz, la conocía, precisamente, como “cruz de Fuentes”. Trátase d’una cruz procesional de l’alta edá media, pero na parroquia maliayesa namás que podemos contemplar una copia, porque la cruz orixinal salió d’Asturies hai munchos años y güei ta asitiada nel Metropolitan Museum de Nueva York.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;a href="javascript:print()"&gt;Imprimir&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/4551723212919686499-1205143023546976884?l=davidm-rivas.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/feeds/1205143023546976884/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/08/san-salvador.html#comment-form' title='16 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/1205143023546976884'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/1205143023546976884'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/08/san-salvador.html' title='San Salvador'/><author><name>David M. Rivas</name><uri>http://www.blogger.com/profile/08336637697995468785</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://2.bp.blogspot.com/-M5JK9LK6hpQ/TkBMEw8xVEI/AAAAAAAAAPI/BbED-3HxyCI/s72-c/salvador_1%255B1%255D.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>16</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-4551723212919686499.post-7094998898443604116</id><published>2011-08-03T17:05:00.002+02:00</published><updated>2011-08-26T02:07:59.734+02:00</updated><title type='text'>Al rodiu d’un nuevu llibru d’Hevia Llavona</title><content type='html'>&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://4.bp.blogspot.com/-Y09UveuWMRs/Tjljg0INBbI/AAAAAAAAAPE/ag0Y40VK_KE/s1600/459%252520Arga%25C3%25B1osu%252520%252807%2529%255B1%255D.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"&gt;&lt;img border="0" height="320" src="http://4.bp.blogspot.com/-Y09UveuWMRs/Tjljg0INBbI/AAAAAAAAAPE/ag0Y40VK_KE/s320/459%252520Arga%25C3%25B1osu%252520%252807%2529%255B1%255D.jpg" t$="true" width="240" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;El pasáu 29 de xunetu presentárase’l llibru d’Inaciu Hevia Llavona “Sidra y lagares tradicionales en tierras de Maliayo”. Trátase d’una obra estraordinaria nel fondu y na forma asoleyada en Villaviciosa pola Fundación José Cardín Fernández. Magar que se centra particularmente, como siñala’l títulu mesmu, na vieya tierra de Maliayo, que se correspuende más o menos cola “marca” actual de “Comarca de la Sidra”, el llibru ye una aprosimación mui documentada a la sidra n’Asturies en xeneral.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Pa un llector que sepia poco del mundiu, la historia y la ellaboración de la sidra, percorrer les páxines d’esti llibru permitirá-y algamar un conocimientu cabal del asuntu. D’otra banda, la abondosa bibliografía (unes setenta referencies que na realidá pasen de cien puesto que l’autor cita les obres collectives con una entrada namás), abre tou un abanicu de posibilidaes nel que siguir avanzando.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Pel so lláu, pa los que conocemos un poco d’esti productu que ye, como entitulé nel mio llibru d’hai unos años, “bébora, ritual y símbolu”, el trabayu d’Hevia Llavona tamién mos ye de gran utilidá. Sacantes los técnicos agronómicos o pomolóxicos, la mayoría de los conocedores del mundiu la sidra tamos mui centraos nos aspeutos más cuotidianos (el consumu, la espicha, el chigre) o nos aspeutos más histórico-culturales (la evolución histórica, les lleendes, la mitoloxía), pero perdémosmos notres munches custiones. El llibru d’Inaciu Hevia vien a atapar esi furacu porque desplica cola claridá que nun siempres tienen los especialistes les custiones más técniques, como los curiaos necesarios nuna pumarada, los detalles constructivos de los llagares y la so evolución ya’l so funcionamientu, la fabricación del vidriu pa botelles y vasos ya un llargu etcétera.&lt;br /&gt;&lt;a name='more'&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Como dicía, esti libru tamién ye estraordinariu na so forma. La parte gráfica ta perfechamente ensamada col testu, afuxendo d’esi vezu perespardíu d’echar semeyes enriba la lletra que convierte a munchos llibros en cenciellos cuelmos de “santos”. La esbilla fotográfica ye esclariadora d’un testu mui curiáu ya escritu, como ye lo propio de xente que nun tien el castellán como llingua materna, nun español llimpiu y de lléxicu afitáu. Pesie a ello, de xuru que lleváu pol mesmu tema d’estudiu, dalgunos asturianismos alcontramos. Pongamos un exemplu: diz Hevia que “(…) para no tener pérdidas por entre “les duelles” (…)”. ¡Esi “por entre”…!. Anque igual l’asuntu tien una desplicación tipográfica y l’autor quixo escibir “(…) para no tener pérdidas “per entre les duelles” (…)”. Pero, en fin, qu’esto ye deformación profesional típica de profesores: cuantisque abrimos un llibru, lo primero qu’atopamos ye un erru tipográficu, especialmente si’l llibru ye de nueso.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Y siguiendo col soporte iconográficu, llama l’atención el descomanáu archivu qu’Inaciu Hevia Llavona debe de tener porque, quitando les semeyes antigües, cuatro o cinco actuales, documentos históricos y dalgunos dibuxos d’Álvarez Peña, toles fotografíes son del autor. Y tamos falando de 186 semeyes. Tuve l’aquél de cuntales. Namás qu’esi fechu faenos atalantar l’esfuerzu y la perseveranza a lo llargo’l tiempu d’Inaciu Hevia y xustifica y desplica la calidá’l so trabayu. Ya ye que nun tamos escontra un investigador de gabinete sinon d’un investigador que pisa la tierra, sabe del tastu d’una llagarada y mete les manes na masera la magaya. Nun pertenez Hevia Llavona a la corripia de los que, como diz con muncha retranca el mio amigu L.luis Fernández Álvarez, igual van a trabayar a la conseyería en bici peles cais d’Uviéu pero planifiquen el mediu ambiente ensín saber per onde mexa una vaca.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;La presentación del llibru diera pasu a un alderique granible nel que se viera clariquino la práctica unanimidá de los que, amás de gustamos la sidra, tamos esmolecíos pol so futuru como sector económicu y como referente cultural. Na mesa taben, amás del autor, Víctor Fernández Coalla, Lluis Nel Estrada, Elías Carrocera y José María Osoro. La entrada públicu fora considerable, especialmente si tenemos en cuenta que yera un vienres de xunetu a les siete la tardi. Y la participación de les persones ellí aconceyaes fixo que l’actu durara más de dos hores.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Dengún sector del entramáu socioeconómicu sidreru dexó d’arrecibir unes cuantes vergaxaes: los mazaneros, los llagareros, los chigreros y hosteleros, l’alministración ya inclusive los consumidores. Al respective, echárase en falta la presencia de dalgún responsable del sector públicu. Nun sé si porque nun fora convidada l’alministración o porque naide quixo participar, unos porque pa qué diben llevar palos agora que marchen ya otros porque pa qué responder de lo que nun fixeran.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Si toviere que centrar l’alderique nun par de puntos principales, quedaríame colos discutinios al rodiu la dialéctica tradición-innovación y al rodiu la diferencialidá como fundamentu de competitividá.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;El primeru podemos exemplarizalu na consideración de la espicha. ¿Qué ye una espicha?, ¿cómo caltener la espicha cuando lo cierto ye que la espicha como ritual de reciprocidá queda abellugada nel ámbitu rural?. ¿Podemos llamar “espicha” a cualisquier banquete cellebráu nun llagar?. ¿Qué se debe comer nuna espicha que seya tala?. Paecen entrugues simplayes pero asigún lo qu’arrepostiemos taremos derivando la espicha per un camín o per otru.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Paez evidente que la espicha tradicional nun pué ser el modelu a siguir porque yá dexó de ser un actu de reciprocidá nel que l’amu’l llagar convidaba a los vecinos qu’echaren un gabitu pa corchar. Entós l’asuntu trata de cómo evolucionar ensin perder lo fundamental de la estructura, magar de perder parte’l simbolismu. Equí hebo unanimidá na crítica al vezu de poner vinu nuna espicha ya entamó con muncha gracia Osoro: “¿por qué pones vino de mano nes meses?... por si nun-yos gusta la sidra… home, si asina entamamos, que nun vengan a una espicha…”. Onde yá nun hebo tantu consensu fora nel menú d’una espicha, discusión divertidísima pero con fundamentu pente un más lliberal Estrada (los Estrada siempre foran mui lliberales, véase don Álvaro) ya unos más tradicionalistes Carrocera ya yo mesmu, a quien dieron vela nel intierru.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Como tol mundiu sabe, una espicha cellébrase de pies, anque haiga unos bancos pa poder sentase aquel que canse. Eso naide lo va discutir. Pero Lluis Nel Estrada fixo una observación mui interesante, derivada de la so llarga esperiencia como baranda d’hostelería. Cuntáramos como munchos empresarios descubrieran que la estructura de la espicha, en vertical y danzando de círculu en círculu, permitía una comunicación que ye mui necesaria cuando se faen negocios o se trata de proxectos collectivos. La comunicación pente persones que nun se conocen o se conocen poco ye muncho más fácile nesti modelu que nel de la mesa tradicional, na que, por mui reonda que seya, namás fales con dos o tres persones. Con esti asuntu entramos nel otru puntu discusión, el de la diferencialidá como ellementu de competitividá.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Sidra bebe muncho xente, munchos pueblos, dende Alemaña a los Estaos Uníos, pasando pol País Vascu y Australia, pero la forma de facelo, la cultura sidrera d’Asturies, ye única. Nun mundiu calterizáu pola globalización, la diferencialidá ye una ventaxa competitiva. Agora, pa qu’asina lo seya, ye necesario qu’esa diferencialidá s’asuma y se defenda. L’escanciáu, por exemplu, ye una forma evidente de la fórmula “I+D+i”, por más qu’esa terminoloxía seya de recién. La botella ya’l vasu sidra son los mesmos dende van más de cien años. Concretamente, la botella sidra nun evolucionó dende entóncenes porque ye la más afayaíza pa echar la sidra. Los sidreros diéronse cuenta de que l’efectu de la espicha podía consiguise si se dexaba cayer el llíquidu dende lo alto y los llagareros buscaron un diseñu de botella apropiáu ya un estilu de servir tamién apropiáu. Eso nun ye otra cosa que “I+D+i”, lo que mos lleva otra vuelta al puntu anterior: la tradición y la innovación nun tan reñíes la una cola otra, sinón que puen complementase perfechamente.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Fora nesti puntu onde más critiques arrecibió l’alministración, considerao polos ponentes y pol públicu como responsable –anque non en solitario- de la perda de diferencialidá porque, con contaes esceiciones, tarrez de la cultura asturiana y xuega a la uniformización cultural, a l’asimilación de la nuesa cultura nel mecigayu al que llamen “cultura española”. Hai munches situaciones: la persecución al etiquetao n’asturiano, la non consideración del sector llagareru como sector caltenible ambientalmente conforme a les directrices de la Unión Europea, la prohibición d’echar sidra na cai, la falta d’exemplaridá cuando cuasi siempres los nuesos políticos brinden con cava o con “vino español” (el cava salvárase d’esa indigna calificación que nin tansiquier respeta les denominaciones d’orixe), la non aplicación de la normativa que define qué ye un “chigre” o una “sidrería” (si aplica la que define qué ye un “tablao”), etcétera, etcétera.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;De toles formes, pesie a los quexúmenes de los más averaos a la cultura tradicional –pente los que m’atopo-, apocalípticos polo xeneral nos sos analises, la conclusión del alderique fora bastante optimista. Y, llevantando la sesión, marchamos a tomar sidra a la Plaza’l Güevu. &lt;/div&gt;&lt;a href="javascript:print()"&gt;Imprimir&lt;/a&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/4551723212919686499-7094998898443604116?l=davidm-rivas.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/feeds/7094998898443604116/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/08/al-rodiu-dun-nuevu-llibru-dhevia.html#comment-form' title='26 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/7094998898443604116'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/7094998898443604116'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/08/al-rodiu-dun-nuevu-llibru-dhevia.html' title='Al rodiu d’un nuevu llibru d’Hevia Llavona'/><author><name>David M. Rivas</name><uri>http://www.blogger.com/profile/08336637697995468785</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://4.bp.blogspot.com/-Y09UveuWMRs/Tjljg0INBbI/AAAAAAAAAPE/ag0Y40VK_KE/s72-c/459%252520Arga%25C3%25B1osu%252520%252807%2529%255B1%255D.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>26</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-4551723212919686499.post-6457143672769951828</id><published>2011-07-28T10:40:00.001+02:00</published><updated>2011-08-26T02:08:40.916+02:00</updated><title type='text'>Santana</title><content type='html'>&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://2.bp.blogspot.com/-UXdMDRKRz2w/TjEgXukJ7CI/AAAAAAAAAPA/mKL9omMUxv4/s1600/Santana%255B1%255D.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"&gt;&lt;img border="0" height="320" src="http://2.bp.blogspot.com/-UXdMDRKRz2w/TjEgXukJ7CI/AAAAAAAAAPA/mKL9omMUxv4/s320/Santana%255B1%255D.jpg" t$="true" width="282" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;El 26 de xunetu cellebramos Santana. Ana, madre de María y, polo tanto güela de Xesús, tuvo una veneración mui seroña ya escosa pente los cristianos, lo que ye mui chocante si tenemos en cuenta quién yera. Asina, san Xeromu reconoz nun saber res d’ella y ponse a investigar, sacando poco provechu de la so pesquisa. De fechu, los evanxelios canónicos nin tan siquier la mencionen, anque sí lo faen los llamaos “apócrifos”. Tuvo ser, diz la tradición cristiana popular, la mesmísima Virxe la que s’apaició a un xustu varón de nome desconocíu pa dicí-y que la so ma, por selo, merecía veneración.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Por embargo, Santana, teóricamente güela’l fíu de Dios, ye mui venerada n’Asturies. Ye considerada aduyaora pa parexes infértiles, bona comadrona nos partos y, en xeneral, entemediaora nos problemes matrimoniales. Amái d’esto, hai un esconxuru perespardíu per Asturies que mos introduz la sospecha de qu’embaxo’l cultu a Santana amatágase’l cultu a la diosa madre antigua. L’esconxuru entama asina:&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;“Ana parió a Santana,&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Santana parió a María,&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;María parió a Xesús”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Si, como paez lo normal, Santana ye la güela de Cristo, ¿quién ye la bisgüela Ana cola que la tradición fae entamar la saga femenina’l fíu de Dios?. Y, d’otra banda, ¿por qué san Xuacu, esposu de Santana y padre de María, siempres queda tapecíu pola muyer?.&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;a name='more'&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;El casu ye qu’Ana tien el so tresuntu notros países del paganismu atlánticu: Anna, Ahu Dana o Dón. En toa Irlanda los “tuatha de’Danann” son, testualmente, “les tribus d’Ana”, mientres que nos montes de Kerry alcuéntrense unos gumiales a los que llamen “paps of Ann”, esto ye, “les tetes d’Ana”. Pel so lláu, en Gales llámenla Dón y reconócenla como Riannon (“la gran raina”) o Modron (“la maternal”). Y, pa terminar, Dana ye considerada como la diosa madre de siete fíes que queden identificaes colos siete grandes rigos conocíos n’antigüedá: Nilu, Tigris, Éufrates, Danubiu, Indu, Níxer y Rin.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Nos rellatos griálicos cúntiase que les hermanes del rei Arturu yeren tres: una yera Ana y les otres dos Morgana y Bibiana. Evidentemente “Ana” ye “Ana”. Pela so banda, el nome de “Morgana” (“Fata Morgana” delles vegaes, ye dicir, “la fada Morgana”) vien del mestedal del britónicu “morigena” (“nacía de la mar”) y del gaélicu “morrigan” (“la gran raina”), diosa l’amor y la guerra y que se manifestaba en forma de cuerva. Y Bibiana (nome mui espardíu per Asturies) ye la diosa’l llagu de les histories artúriques y ta relacionada con Bo Vinda (“la vaca blanca”), llevando por nome nel antigu irlandés Boann y Boyne (“la madre nutriente”).&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Pero tamos escontra un mitu más espardíu o más universal. Na India alcontrámosmos con Anna Purna (“Ana la qu’apruve”) y nel imperiu romanu con Anna Parenna (“Ana la que pare”).&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;N’Asturies les xanes que cuntien con nome son toes Ana. El mesmu nome “xana” yá mos remite a “ana”. N’El H.ortigueru (Cabrales) ye Ana Susana, en Cangues (Cangues d’Onís) ye Ana Quiliana, n’Urbiés (Mieres) ye Ana. Amái, en países vecinos asocede lo mesmo colos personaxes asemeyaos a la xana: nel Ourense de cultura astúrica –nun pasa lo mesmo nel restu de Galicia- ye Ana Manana y nel País Vascu ye Ana Mari.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Asina les coses, n’Asturies el cultu a Ana hebo ser perantigu, mui anterior al cristianismu ya inclusive a los escosos cultos que los romanos introduxeron nun país que dominaron poco y a dures penes. &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;a href="javascript:print()"&gt;Imprimir&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/4551723212919686499-6457143672769951828?l=davidm-rivas.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/feeds/6457143672769951828/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/07/santana.html#comment-form' title='9 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/6457143672769951828'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/6457143672769951828'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/07/santana.html' title='Santana'/><author><name>David M. Rivas</name><uri>http://www.blogger.com/profile/08336637697995468785</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://2.bp.blogspot.com/-UXdMDRKRz2w/TjEgXukJ7CI/AAAAAAAAAPA/mKL9omMUxv4/s72-c/Santana%255B1%255D.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>9</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-4551723212919686499.post-385104804089276747</id><published>2011-07-25T09:00:00.001+02:00</published><updated>2011-08-26T02:08:16.439+02:00</updated><title type='text'>Dempués de la investidura</title><content type='html'>&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://2.bp.blogspot.com/-YxE1JB6Rpew/Ti0UksRixOI/AAAAAAAAAO8/FYf6wxE5mCI/s1600/Cascos_1%255B1%255D.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"&gt;&lt;img border="0" src="http://2.bp.blogspot.com/-YxE1JB6Rpew/Ti0UksRixOI/AAAAAAAAAO8/FYf6wxE5mCI/s1600/Cascos_1%255B1%255D.jpg" t$="true" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Yá pasara una selmana dende’l debate d’investidura d’Álvarez-Cascos, tenemos gobiernu ya unos cuantos viceconseyeros y conocemos les reacciones de los principales grupos políticos y sociales d’Asturies.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Pa entamar voi dicir qu’esta ye la primer vegada que tuvi interés pol debate d’investidura. De fechu, siguiéralu per televisión y per radio, alternando, cosa qu’enxamás fixera dende la investidura de Pedro de Silva, que yá lloviera d’aquello. Y sé d’amigos y collacios que fixeran lo mesmo. Eso yá mos amuesa que l’alderique parllamentariu d’esti añu nun yera igual que los d’años anteriores. Per primer vegada –sacantes aquel discursu programáticu de Silva pa los que yá somos un tanto mayulones- el plenu la Xunta Xeneral tinía “morbo”.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Prestaríame dar cuatro pincelaes sobro lo que me paeció’l discutiniu y sobro dos o tres coses concretes que na Xunta falaran. Paezme, pa entamar, que la talla política d’Álvarez-Cascos obligaba a los demás a xubir el tonu les sos intervenciones, planes y retóriques dende siempres, pero namás que la esquierda fora a ello. La intervención d’Isabel Pérez Espinosa fora llamentable nel fondu y na forma, llegando a echar en cara’l candidatu’l fechu de que copiara dellos puntos del programa’l Partido Popular. Pérez Espinosa convirtió lo que podía ser una delda d’Álvarez-Cascos pa col PP nuna criminalización del programa’l mesmu PP. Hebo momentos nes que paecía –nun quiero que se tome esto como “tic” machista- una novia abandonada. Pela so banda, Álvarez Sostres, abondo atropielláu, fixo de “poli malu” –igual tienen repartíos los roles pente elli y Cascos- y paez que va ser “el Guerra” d’Asturies. La so intervención yera más propia de la nueche’l sábadu nel chigre la mio collación que d’un parllamentu.&lt;br /&gt;&lt;a name='more'&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Javier Fernández, al que poco tinía sentío, paeciérame home capaz, de bona dialéctica y al qu’hai qu’agradecé-y que fale ensin papelos. Nun ye que seya un gran orador pero sí que tien un efectivu tonu convincente. Y, reconozo que pa la mio sospresa, fora Jesús Iglesias el verdaderu contrincante d’Álvarez-Cascos. Nun cayó n’armadía que Cascos-y preparó cola so retórica, típica de la drecha tradicional, d’echar flores al grupu más a la esquierda na cámara. Entró a les dos o tres custiones nes que’l candidatu asomó’l so focicu más conservador y acertó nello. Iglesias fora, ensin duldia, el portavoz que meyor pescanció que yera la hora de midise con un políticu de raza y que la dómina del “dolce far niente” taba finada. Na mio opinión, n’Izquierda Unida puen tar contentos del papel que fixeran.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Llámame muncho l’atención –deformación profesional- cuálos foran los economistes nos que se sofitaron los intervinientes. Álvarez-Cascos sacó a la bolera a Madison y, mui especialmente, a Buchanan. Al primeru recurrió no xenérico, pa illustrar la so visión de la evolución de los sistemes económicos y defender la so repetida idega de “I+D+i”. Pero fora muncho más interesante la referencia al neolliberal Buchanan cuando faló del conceptu de “votar colos pies”. Esta ye una fras cola que Buchanan desplicaba que cuando un gobiernu aperta muncho fiscalmente los capitales tienden a marchar. Con eso quería Álvarez-Cascos dicir que con una Asturies más dura fiscalmente que Castiella y Llión, Galicia y Cantabria les empreses pueden treslladase. La teoría de Buchanan nun queda mui confirmada empíricamente pero’l casu ye que nin el PSOE nin IU entraran a ello. Otra vuelta’l PP quedó mirando pal techu. ¿Qué diba dicir si Cristóbal Montoro dixo lo mesmo que Cascos una selmana enantes?. &lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Pela so parte, Fernández citó a Friedman nun contestu que yo nun entendí mui bien. Dixo daqué asemeyao a que “prefería a Friedman que a Buchanan”. Igual quixo dicir que, puestos a dir de neolliberales, meyor el mayestru que’l discípulu. Y equí fora onde Izquierda Unida perdió la so gran ocasión. Iglesias citó a Krugman, un economista más críticu pero que tampoco pertenez a otra escuela que nun seya la conservadora. La única diferencia de Krugman colos otros ye que nun niega la empiria y reconoz les disfunciones del sistema, pero nun propón nada que ponga en custión al mesmu sistema. Con Cascos y Fernández enartaos con Buchanan, bien pudiere Iglesias llevantar, a lo menos, la bandera de la socialdemocracia, una bandera que’l PSOE tiró hai tiempu pa garrar la de la famosa “tercera vía” de Blair. Y nun yera mester buscar autores raros o desconocíos: con un par de cites de Keynes taba tóo resuelto.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Del discursu d’Álvarez-Cascos, un tanto soporíferu na presentación y muncho más rellumante nes repliques a los voceros, quédeme con tres coses que, tamién por deformación, téoles un pocoñín cercanes. Plantega FAC la racionalización de la sanidá pero, al empar, asegura que va caltener el calter públicu de la mesma. Esta ye, como dicíen los vieyos positivistes, una “proposición tramposa”. Nos servicios públicos ye necesario estremar pente “titularidá”, “xestión” y “prestación”. D’esta miente, la sanidá pue ser de titularidá público, esto ye, que la propietaria ye l’alministración, pero, paralelamente, la xestión pue tar cedía a una empresa privada. Del mesmu mou, siendo otra vuelta la titularidá público, nun hai torga denguna pa que la prestación seya privao. Toi seguru que nun miente Álvarez-Cascos cuando diz que la sanidá va siguir siendo público, pero ye mui probable que tea falando cenciellamente de la so titularidá. Pero la xestión y la prestación podrían pasar a ser privaes. Na Comunidá de Madrid yá se lleva faciendo esta política unos cuantos años. Yo mesmu, cuando, tando en Madrid, tuvi l’accidente d’hai poco más d’un mes, fora lleváu nuna ambulancia privada a un hospital de titularidá público con prestación privao. Ya esa sospecha de privatización de la prestación y la xestión queda resforciada cuando dicen dende’l nueu gobiernu que van aplicar criterios de “coste-beneficiu”, cuando lo que se tien d’emplegar nos servicios públicos son criterios de “coste-eficiencia”. Y nun podemos apelar a que los conceptos nun queden mui perfilaos porque, precisamente, esti gobiernu presume de ser un gobiernu de “profesionales”, esto ye, que saben mui bien qué ye lo que dicen.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;La segunda nota llamativa ye la práctica supresión del impuestu sucesiones. Equí la esquierda emburria d’una forma demagóxica. La supresión d’esti impuestu ye mui razonable y non namái que polos criterios del yá mentáu Buchanan sinon por otros muncho más cenciellos. Les grandes fortunes hai años que nun s’hereden personalmente. Los ricos constituin sociedaes mercantiles. ¿Dalguién piensa que Bill Gates va pasá-y al so fíu la heredá con nome y apellíos?, ¿o Cosmen, Masaveu, etcétera, etcétera?. L’impuestu sucesiones amachuca, a lo contrario, a los campesinos y a les families que tienen un par de pisos.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Quédame la última custión de les que me llamaron l’atención nel debate: la Universidá Politécnica nel campus de Viesques. Ye una vieya idega d’Álvarez-Cascos que retomó con afoguín Carmen Moriyón, agora alcaldesa de Xixón. Nel principiu yo toi d’alcuerdo con esa idega. Ye más: yá nel 1999, encabezando entóncenes la llista d’Andecha Astur, espublicé un artículu nel que proponía una universidá d’eses calterístiques. Pero lo que me sosprendió l’otru día ye’l modelu referencial que Cascos sopelexó nel parllamentu. Pal actual presidente d’Asturies el modelu ye’l Massachusetts Institute of Technology (MIT). Eso desplica que plantegue una nuea universidá prácticamente ensin presupuestos financieros y que la propuesta la presentara amestada a la potenciación de los “cluster”. El modelu’l MIT, que conozo bien porque trabayé ellí, afítase n’aportación de capital privao. Por eso nun tien rempuesta la entruga que’l PP d’Uviéu fixo hai unos díes, custionando si esa universidá en Xixón nun diba significar una perda recursos pa la Universidá d’Uviéu. Non, seguramente non, porque’l gobiernu d’Álvarez-Cascos ta pensando nun modelu mui estremáu.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Voi terminar con una reflexón de calter políticu. Amás d’estes custiones ya otres que nun trato, Álvarez-Cascos faló d’Asturies como “país”, citó la llingua como rasgu diferencial, sofitose en Salvador de Madariaga (“Asturies quier parecese a sigo mesma”), cargó la escopeta d’asturianismu y de illustración, yaesu. Ya estes considerances foran les qu’enllenaron les páxines de los periódicos. La esquierda asturiana poco opinó sobro la universidá, l’impuestu sucesiones, la sanidá o los puertos de Xixón y d’Avilés. El problema yera otru: un presidente poco menos que “separatista”.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Luis M. Alonso, un home atrabiliariu a lo que paez, escribe esto en “La Nueva España”: “un país, una lengua, componen la inquietante ecuación que ya conocemos. No hay que referirse a ningún ejemplo en concreto porque lo tenemos al alcance de nuestro entendimiento, todas las horas y toos los días”. ¡Acoyonante!: Álvarez-Cascos camín de la “kale borroka”. Yá lo dicíen los “sensatos y pensantes” hai trenta años: “entamen coles gramátiques y acaben coles metralletes”.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Les declaraciones de los dirixentes del PSOE y d’IU marcharon al empar: “Cascos engodóllase na bandera asturiana”. Ye posible que seya verdá, ye posible que’l presidente seya un oportunista. Too eso ye posible. Pero’l so discursu –oportunista o non- amuesa qu’hai un conflictu. La victoria de FAC amuesa la fondera esmolición de los asturianos, fartos por desobra del PP y del PSOE, esti últimu colos sos perendengues “ad hoc” asigún vengan los vientos. Y Álvarez-Cascos ta obligándolos a lo que nunca quixeron: dicir que nun tienen interés por Asturies ya, inclusive, que siempres arrenegaron d’Asturies.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Pela so banda, dempués d’esti cambéu tan xabaz, nada paez dicir el nuesu nacionalismu. Hasta Sánchez Vicente, finu elli, mexó fuera la candelexa col so “país de les cebolles y les pataques”. Namái qu’Andecha Astur fixo una valoración, enforma probe pal mio atalantar pero la única. De Conceyu Abiertu nada lleí y de BA-UNA menos entá. D’esti grupu sé que’l so principal dirixente andaba pa Gaza en misión humanitaria. Y que quede clariquino que nun lo censuro, namás que lo describo, pero yo soi de la opinión de que, dempués de lo que pasó, los que pretenden refundar el nacionalismu asturianu deben tar n’Asturies. Ya ye qu’un vuelcu políticu como esti y que tien una clave asturiana –preste o nun preste Álvarez-Cascos- debería atendese con procuru. Eso pienso, quitando que teamos na idega de qu’estes ellecciones certificaron la defunción del nacionalismu asturianu. Pero, en fin, como yá lo escribiera Xuan: “spiritus ubi vult spirat”.&lt;/div&gt;&lt;a href="javascript:print()"&gt;Imprimir&lt;/a&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/4551723212919686499-385104804089276747?l=davidm-rivas.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/feeds/385104804089276747/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/07/dempues-de-la-investidura.html#comment-form' title='20 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/385104804089276747'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/385104804089276747'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/07/dempues-de-la-investidura.html' title='Dempués de la investidura'/><author><name>David M. Rivas</name><uri>http://www.blogger.com/profile/08336637697995468785</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://2.bp.blogspot.com/-YxE1JB6Rpew/Ti0UksRixOI/AAAAAAAAAO8/FYf6wxE5mCI/s72-c/Cascos_1%255B1%255D.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>20</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-4551723212919686499.post-6966146002159660028</id><published>2011-07-13T11:33:00.000+02:00</published><updated>2011-07-13T11:33:52.057+02:00</updated><title type='text'>¡Que vien el llobu!</title><content type='html'>&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://3.bp.blogspot.com/-FYJXSNMr8N4/Th1mdr18GYI/AAAAAAAAAO4/7TDjenyM2Qg/s1600/Lobo.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"&gt;&lt;img border="0" height="240" m$="true" src="http://3.bp.blogspot.com/-FYJXSNMr8N4/Th1mdr18GYI/AAAAAAAAAO4/7TDjenyM2Qg/s320/Lobo.jpg" width="320" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Les llobes más atrasiaes, les preñaes allá pa mayu, tan al puntu parir nestos díes. Dientro nada los sitinos más seroños entamarán a ver el mundiu y, llóxicamente, entamarán tamien a deprender a cazar. Son los momentos más cruciales pa los ganaderos y tamién pa una especie que, ensin tar nel carel de la estinción, ye mui vulnerable a la intervención humana. Les infraestructures, la perda l’hábitat y, riba too, la persecución que carez, pon al llobu nuna situación cuando menos enguedeyosa.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Son estos menses pente xunetu ya ochobre cuando los ganaderos y los alcaldes, delles vegaes les mesmes persones, presionen sobromanera al gobiernu y a les autoridades medioambientales. Tolos años planteguen la reforma’l plan de conservación del llobu dende’l vieyu comité consultivu, una reforma que lo que significa de verdá ye un “plan d’esterminiu”. Esi plan esterminador tien como referencia fundamental la creyación de “zones llibres de llobos”, talo como se plantegó nel 2002 pal Cuera. Y tolos años escaecen que’l plan del Cuera fora un fracasu descomanáu porque falar de fasteres “llibres de llobos” ye una quimera ecolóxica.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Los llobos pueden percorrer cuarenta o cincuenta kilómetros nuna nueche, colo que ye imposible controlar tarrentorialmente la so población. Un llobu que mate una oveya nel Cuera puede perfechamente regresar al so tarrén tradicional nos montes de Piloña o de Ponga. Desta forma, la sierra’l Cuera fairía d’efectu sumideru, poniendo a llobos que nun viven ellí habitualmente nel puntu mira los rifles de la guardería “ambiental”. Por eso ye mui raro que se verifiquen les denuncies, porque la so presencia nun pue ser contrastada. D’esta forma, tan matando llobos nel Cuera que pertenecen a poblaciones de la rexón de los Picos d’Europa, onde deberíen tar protexíos por tratase d’un parque nacional pero onde son persiguíos inclusive na dómina criyanza, contraviniendo la normativa europea de la Rede Natura. Y, amás, esti fechu lleva a que, na realidá, nun hai censos de la población de llobos, non namái que nestos cordales orientales, sinon en dengún lláu d’Asturies.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Voi remembrar dalgunos datos perconocíos (o eso supongo) pa poner nel so xustu términu l’impactu los llobos na ganadería asturiana. Les cabeces mataes o mancaes pol llobu malapenes lleguen al 0,50 por ciento’l total, anque nun hai datos pal ganáu equín, pente otres coses porque nun hai censu real de caballos. Paez ser que dalgunos propietarios conocen más el númberu llobos que los caballos que tienen. Si de ganaderos falamos, los afleutaos pol llobu nun pasen del cuatro por ciento y d’esi total namás que la cuarta parte pudo demostrar dalguna perda considerable, llamando “considerable” a los quinientos euros. En resume, el pagu por daños del llobu representa un 0,80 por ciento del total de subvenciones qu’arreciben les esplotaciones agropecuaries ya un 0,20 por ciento de la renta total agraria.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Por embargo, esto contrasta con que’l ochenta por ciento de les indemnizaciones por ataques del llobu en tou’l reinu d’España páguense n’Asturies. Ye un ochenta por ciento d’indemnización escontra un trenta por ciento de población de llobu. Dalgo nun cuadra. Y menos cuadra cuando sabemos que la dieta’l llobu n’Asturies ye básicamente silvestre, escontra’l casu d’Andalucía, onde ye básicamente ganadera. Ya eso sábese porque les cagaes de los llobos son bien visibles porque los cánidos, por el contrario los félidos, nun entierren los cagayones. Ye mui fácile conocer la dieta d’un llobu.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Equí axúntense dos realidaes típiques del modelu sociopolíticu asturianu. D’un lláu una cultura la subvención que bien que conocemos nos conceyos minero-industriales ya una cultura la indemnización qu’hebo ponese en marcha pa torgar que, hai un par de décades, nel occidente acabaran colos osos coles mesmes argumentaciones qu’agora sentimos al rodiu’l llobu. Y, per otra banda, tamién mos alfrentamos a que persones que se llamen “ganaderos” son xente con otra ocupación, ensin profesionalización y qu’acupen montes comunales o públicos con reses que van ver una vegada al mes y de les qu’inclusive nun saben el númberu. Tamién se da la circunstancia que nes esplotaciones más afleutaes polos llobos hai años que desapaecieran los mastinos. Con too, ye significativo que la escayenza la ganadería nun caltién correlación denguna cola presencia’l llobu, como yá reconocieran los ganaderos del comité consultivu hai siete años. Igual ye qu’esos ganaderos yeran, de verdá, “ganaderos”, y non prexubilaos industriales que tienen ganao onde les condiciones ambientales nun permiten ocalitos. &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Y a esto vien sumase otru asuntu mui desentrellizador. El plan de conservación tien una serie de llínies preventives, empobinaes a facer difícile que’l predador s’allegue al ganao. Pues el casu ye que, si los mios datos nun son falsos, namás que cuatro ganaderíes solicitaron sofitos financieros pa ello. Ya ye qu’hai xente a la que-y toca la llotería cuando un llobu-y mata una oveya que nin curia nin llenda.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Los que me conocen de va tiempu saben del mio ruralismu y de la defensa encamentada que faigo del mundiu rural, nel que vivo. Pero camiento que la nuesa cultura rural ye verdaderamente importante porque caltuvo un equilibriu, delles vegaes inestable, col mundiu xabaz. Nun esistiría la vida rural asturiana ensin el riesgu que produz vivir metanes la naturaleza. Lo que pon en pelligru la nuesa cultura rural, la nuesa vida rural y la nuesa producción rural nun son el llobu nin el osu. Tolo contrario. El nuesu mundiu ta en pelligro por esi conxuntu porgüeyos de políticos que viven de la “política” y de ganaderos que nun viven de la “ganadería”, bien sofitaos por matarifes que se llamen “cazadores”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Hai unos cuantos años tuve nun conceyu científicu n’Heredia, en Costa Rica. Quixo la suerte que na cena protocolaria tocárame al delláu de Morowitz, el gran biólogu, ún de los “padres” de la teoría la biodiversidá. Nun momentu, arrepostiando a una dama de l’alta clase llocal, dixo esta fras: “si entruga vusté cuánto val una especie, debería entrugase en qué mundiu quier vusté vivir”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;a href="javascript:print()"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Imprimir&lt;/span&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/4551723212919686499-6966146002159660028?l=davidm-rivas.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/feeds/6966146002159660028/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/07/que-vien-el-llobu.html#comment-form' title='5 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/6966146002159660028'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/6966146002159660028'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/07/que-vien-el-llobu.html' title='¡Que vien el llobu!'/><author><name>David M. Rivas</name><uri>http://www.blogger.com/profile/08336637697995468785</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://3.bp.blogspot.com/-FYJXSNMr8N4/Th1mdr18GYI/AAAAAAAAAO4/7TDjenyM2Qg/s72-c/Lobo.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>5</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-4551723212919686499.post-7813522746948257219</id><published>2011-07-02T17:02:00.000+02:00</published><updated>2011-07-02T17:02:16.179+02:00</updated><title type='text'>Lo de Caxastur yera inevitable pero FAC tinía razón</title><content type='html'>&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://1.bp.blogspot.com/-pQV9-bq2hU0/Tg8y7LJQfGI/AAAAAAAAAO0/h7-RbizVFNk/s1600/Caxastur%255B1%255D.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; cssfloat: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"&gt;&lt;img border="0" i$="true" src="http://1.bp.blogspot.com/-pQV9-bq2hU0/Tg8y7LJQfGI/AAAAAAAAAO0/h7-RbizVFNk/s1600/Caxastur%255B1%255D.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Naide podrá estrañase de lo que votaran los participantes nel conseyu de Caxastur el pasáu 29 de xunu, y naide podrá facelo porque, d’una miente paradóxica, too taba escrito y determinao. Digo que ye paradóxico porque, dao que la mayoría de los votos correspuenden a los impositores, lo normal ye que nun seya mui fácile aldovinar la so posición colectiva. Pero nesti modelu que n’Asturies vien impuestu dende la “inmaculada transición”, lo menos importante ye la opinión de los ciudadanos. Sedrá entóncenes lo fundamental la opinión de los propietarios mayoritarios, podrá pensase. Non, tampoco ye eso yá que nes caxes nun hai accionistas como nos bancos y nel restu’l sistema financieru. Entós, ¿quién toma les decisiones equí?. Pues tómales la oligarquía política y sindical, emplegando unos medios de comunicación que participen d’una cadarma que constitui un verdaderu réxime.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;La victoria ellectoral el 22 de mayu d’Álvarez-Cascos ya’l so partíu (FAC) ye la clave pa pescanciar lo que pasara, ta pasando y seguirá pasando, porque’l procesu entamáu en Caxastur pué ser irreversible –cosa un tanto discutible, de toles formes- pero entá nun terminó. FAC ganara les ellecciones ensin mayoría absoluta pero eso prendiera les lluces d’alarma del “pactu’l duernu”. Yera necesario acelerar determinaos procesos nun fuera que’l nueu grupu gobernante decidiera entrar a analizar determinaes coses y, en casos concretos, pensar en soluciones estremaes. Pero como la ciudadanía taba mui entetenío con la operación Marea, los desafueros de Villa Madalena o si l’AVE tien que parar o non en La Pola L.lena, namás qu’a última hora entamó saber que se taba poniendo na mesa la decisión más importante dende’l puntu de vista económicu de la historia reciente d’Asturies, una operación namái comparable a la reconversión industrial de los ochenta.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Los diputaos ellectos de FAC, escontra la inminencia la decisión sobro Caxastur, punxeron sobro’l tapete la posibilidá d’emplegar la fórmula de la fundación envede la fusión con otres caxes d’aforros. Yera mui sero pero que fora sero nun mos diz nada sobro si esa opción ye meyor o peor qu’otra. La fórmula de la fundación tien les sos ventaxes y los sos inconvenientes, pero lo mesmo podemos dicir del procesu fusión. Pero les primeres reacciones a la propuesta nun fueron pel camín de la confrontación d’idegues, sinon de la descalificación estemporánea.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Eses primeres reacciones, lo mesmo dende les files del PSOE que dende les del PP fueron les d’afirmar que los plantegamientos de FAC xeneraben incertidume y poníen en pelligru la estabilidá financiera de Caxastur y la mesma estabilidá económica d’Asturies. La traducción a una llingua normal ye esta: “¿a qué vien agora alterar esti piteru tan tranquilín que tenemos montáu dende hai unes décades?; ¿quién ye esta xente p’alteriar la paz del nuesu pelsebre?”. Nesti sen, el tratu qu’en tou esti procesu arrecibiera FAC fora la qu’arrecibiría un partíu estraparllamentariu, xustamente lo que yera hasta’l 22 de mayu. Pero agora tamos delantre’l partíu más votáu y que, lo más probable, va configurar el gobiernu de los cuatro años vinientes. La perplexidá qu’esto provocaría nun país democráticu normalizáu sedría descomanao: ¿cómo ye que proponer dalgo dende les instituciones representatives ye daqué pecaminoso?, ¿y qué decir si eso se propón dende’l partíu más votáu nes ellecciones de recién?. &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Si la postura del PSOE y del PP responde a la lóxica partitócrata del “pactu’l duernu”, lo escenificao polos sindicatos mayoritarios y pola esquierda “tresformadora” nun queda en meyor llugar. Lo mesmo Izquierda Unida qu’UGT y CCOO lleven defendiendo que les caxes nun seyan privatizaes, situación a la que lleva de toes toes la política de fusiones. Bien ye verdá que la solución de FAC nun aseguraba necesariamente que Caxastur quedara nel ámbitu públicu pero sí lo facía posible. La posición lóxica d’estes fuerces nun sedría otra que forzar el retrasu la decisión hasta conocer la composición del gobiernu asturianu y la posición mui especificada d’esi gobiernu. Pero prefirieron xugar dientro les llendes del réxime: tildaron la propuesta de constituir una fundación como una “ocurrencia” o afirmaron que FAC quería ganar lliquidez. Ye más, argumentaron dalgo tan cínico como esto: “la propuesta ye bona pero como Cascos ye de dreches nun la creyemos”. Asina, una solución que facía posible una salida final al gustu la esquierda yera refugada porque la proponía “un puntu de dreches”. A la escontra, la fusión de les caxes, qu’obliga a la privatización paecía meyor porque, paez ser, defendíenla dos “esquierdistes” tan encamentaos como Javier Fernández ya Isabel Pérez Espinosa.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Mentanto, n’Estremaúra, la otra comunidá más afleutada pola fusión propuesta, igual porque la raza porcina ibérica nun come en duernos, la situación yera mui diferente. El presidente entrante, Monago, del PP, intentaba paralizar la operación de fusión, plantegando una solución del tipu de la que FAC facía n’Asturies. Pela so banda, Fernández Vara, el socialista derrotáu nes elllecciones, dicía que Cascos taba faciendo “un patriotismu mal entendíu” y caendo na “miopía nacionalista”. Acabáramos. El problema nun yera la posición de FAC, sinon que, por primera vegada, un cuasi seguru futuru gobiernu asturianu tomaba una decisión autónoma, ensín obedecer a naide sentáu nun despachu al sur del Payares. Al probe Monago debió-y cayéi una bona porque tuvo qu’abstenese na votación de les fusiones tres díes dempués, reconociendo públicamente que’l PP estremeñu nun tinía tiempu nin sofitos pa aparar la operación.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Son meyores les pallabres d’Ana Muñiz, la que, defendiendo la fusión (aún reconociendo nel primer párrafu que nun sabe muncho d’economía), desplicaba hai unos díes la realidá meyor que nadie. Escribía Muñiz qu’a FAC el PP ya’l PSOE nun lu diben dexar sacar p’allantre la so propuesta “non pol so propiu convencimientu, sinon porque esti tema yá se trató n’instancies superiores y tol mundiu arrecibió les indicaciones”. Y nun son peores les observaciones de Serafín Abilio Martínez, presidente de la Confedeación Asturiana de la Construcción y poco sospechosu de ser “asturchale”: “el gobiernu asturianu tapó una gran cantidá de mentires que mos cuenten dende Madrid”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;El casu fue que’l 29 de mayu púnxose fin a la única institución financiera asturiana que quedaba, porque la otra, el Bancu Herrero, ye una mera marca del Grupu Sabadell. Los avariciosos banqueros necesiten facer presa nes caxes p’amortiguar la cris que provocaron y, pente toes elles, la más apetecible ye Caxastur, precisamente porque entró mui poco nel xuegu inmobiliariu al que se dedicaran con afoguín Bancaja, Caja del Mediterráneo o Caja de Castilla La Mancha, güei verdaderes bisarmes nel mercáu financieru. Ya esos avarientos cuntien pa los sos fines colos políticos cooptaos que, dempués de ser escabalgaos nes ellecciones, entá van siguir un tiempu llargu nos puestos representativos. Eso ensin escaecer a los directivos que tienen apautaos sueldos blindaos y compensaciones astronómiques que son decidíos dende los puestos políticos al marxe de cualisquier criteriu racional.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;La fundación, voi repetilo, nun garantizaba “per se” el caltenimientu de Caxastur nel ámbitu de lo público y tamos nel drechu de pensar que FAC acabaría por facer dalguna operación d’esta triba. Pero lo único cierto hasta agora ye que la fusión lleva necesariamente a la privatización, polo que meyor yera fialo a la opción de FAC. Y tamos falando d’una caxa abondo sana y que cuntia –contaba, vamos dicir yá- con seiscientos mil impositores asturianos, los verdaderos amos de la entidá. Pero, ensin contar con ellos, la coalición PSOE-PP-IU-UGT-CCOO fairán un buen serviciu a la gran banca vendiendo a bon preciu la entidá a terceros, a cambio, eso sí, de bonos favores personales y políticos.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Tamién se dixo desde la partitocracia cleptómana, bien amplificao polos medios afines, que los críticos de la fusión –non sólo FAC, sinon tamién la CSI, los voceros del 15-M, sectores nacionalistes y dalgunos cuntaos economistes (voi cítame a migo mesmo)- emplegábamos como mentira repetío que la operación tinía como compromisu amatagáu el de malvender el capital social de Caxastur. Pues bien, ensin dir más lloñe, Bankia –la entidá encabezada por ún de los principales impulsores de les fusiones de les caxes como Rato- acaba d’anunciar (menos de doce hores dempués del conseyu de Caxastur) que va salir a bolsa con un descuentu de hasta’l setenta por ciento’l so valor contable actual. Y Rato y los sos técnicos aconseyen esi camín pa les demás caxes. N’Asturies siguimos, como dicía Galbraith, nuna atmósfera de miseria público ya opulencia privao. &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;a href="javascript:print()"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Imprimir&lt;/span&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/4551723212919686499-7813522746948257219?l=davidm-rivas.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/feeds/7813522746948257219/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/07/lo-de-caxastur-yera-inevitable-pero-fac.html#comment-form' title='19 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/7813522746948257219'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/7813522746948257219'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/07/lo-de-caxastur-yera-inevitable-pero-fac.html' title='Lo de Caxastur yera inevitable pero FAC tinía razón'/><author><name>David M. Rivas</name><uri>http://www.blogger.com/profile/08336637697995468785</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://1.bp.blogspot.com/-pQV9-bq2hU0/Tg8y7LJQfGI/AAAAAAAAAO0/h7-RbizVFNk/s72-c/Caxastur%255B1%255D.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>19</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-4551723212919686499.post-8420461983665849154</id><published>2011-06-22T21:59:00.000+02:00</published><updated>2011-06-22T21:59:32.637+02:00</updated><title type='text'>La nueche san Xuan</title><content type='html'>&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://4.bp.blogspot.com/-5ioc1KF87So/TgJJnmvZXjI/AAAAAAAAAOw/3_iY3vbLN4Q/s1600/27_San_Xuan.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"&gt;&lt;img border="0" i$="true" src="http://4.bp.blogspot.com/-5ioc1KF87So/TgJJnmvZXjI/AAAAAAAAAOw/3_iY3vbLN4Q/s1600/27_San_Xuan.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Xuan, fíu de Sabel y sobrín de María, la madre de Xesús, ñaciera, asigún la tradición, díes o menses enantes qu’esti últimu. L’evanxeliu preséntamoslu como un predicador un tanto intransixente ya estravagante que daba anuncia del final de los tiempos y qu’aconseyaba a la xente que fore preparándose pa la llegada’l “mesíes”, l’unviáu de Dios. Frecuentaba les bárcenes del rigu Xordán y bautizaba coles sos augües a los que lu siguíen, razón pola que se lu coñoz polo ñomatu “bautista”. Una de les persones que pidiera bautizase fora’l mesmu Xesús, del que Xuan falara diciendo que lo mesmo qu’elli bautizaba con augua, otru diba venir que lo diba facer col fuéu de la salvación. Por too esto, Xuan el Bautista ye consideráu como’l precursor de Xesús el Cristo.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Xuan recriminaba de contino la mala vida’l rei Herodes, un iduméu, esto ye, árabe, que gobernaba Israel col sofitu de les llexones romanes. Criticába-y especialmente les sos rellaciones cola muyer del so mesmu hermanu ya’l deséu evidente ya incontenible que tinía por Salomé, la fia d’aquella. Nuna ocasión, Salomé bailló pal rei una danza erótica y como pagu por ello pidiera la cabeza de Xuan, entóncenes presu nes mazmorres de Xerusalén por encabezar desordes públicos. Herodes, dicen que perpesarosu, consintiéralo y la cabeza’l bautista llegó-ys a Salomé y a la so madre nuna bandexa plata.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Hasta equí la historia más o menos canónica. Pero Xuan el Bautista vien teniendo una lleenda perestremada, una historia un tanto atapecía pola historia eclesiástica oficial. Pa delles tendencies cristianes, Xuan yera’l que de verdá encabezaba’l movimientu de renovación relixosa y política d’Israel, colo que Xesús yera un siguidor más, cosa que quedaríe probao por permitir sometese al ritu’l bautismu de les sos manes, un ritu ayenu a les tradiciones xudíes. Pa munchos de los seguidores d’esta idega, Xesús yera’l rei, mentanto que Xuan yera’l sumu sacerdote que lu unxía pel augua. Xesús yera Moisés, Xuan yera Aarón. Xesús yera David, Xuan yera Melquisedec.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Pero hai más. Los principales mártires cristianos, los más antigos, sobrovivíen a tolos tormentos pero finaben cola decapitación, siendo la decapitación de Xuan la más importante y famosa de toes elles. Pero resulta que la cabeza de Xuan el Bautista fora la reliquia más buscada dementres l’alta edá media, xunta’l santu grial. Y la cimera espresión d’esa guetada represéntenla los templarios, que, embaxo les directrices de Bernardo de Claraval, san Bernardo, adoraben una cabeza. Los inquisidores del rei de Francia y del papa d’Aviñón quixeron ver nesa cabeza, a la que nomaron “Baphomet”, un cultu al demoñu, pero too paez indicar que los monxos guerreros yeran “xuanistes”. Esa tradición continuara y, anguaño, la orde los rosacruces revindícase siguidora de Xuan, mentanto que les lloxes masóniques escocistes reclámense como “lloxes de san Xuan”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Siguinendo les vieyes tradiciones paganes cristianizaes, san Xuan bendiz na so nueche l’augua. Ye por eso polo que cuasi naide s’atreve bañase nel rigu, nel llagu o na mar enantes de la medianueche. Enantes d’esa hora ye vezu que los mozos, homes y muyeres, aporten a les fontes pa facer la “enramada”, l’engalane les mesmes con arcos de lloréu y flores, actividá que desendolquen mientres canten. Más lluéu, al alborecer, dempués de saltar el fueu y ver morrer les fogueres, van coyer la “flor del augua”, que ye la nidia llámina superior d’un fontán, na que pue apreciase flotando les gotes de la rosada y qu’entama vese atravesao pola lluz del sol. Si se bebe esa flor tarase asegurando’l bientar pal añu. Y si una muyer cerquino’l casamientu se llava con ello, sedrá feliz nel matrimoniu. Tamién yera tradicional echase a rodar per un prau moyáu d’esa mesma rosada.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Al mesmu tiempu ye nesta nueche cuando ye posible alcontrar tréboles de cuatro fueyes. Ye vezu dir a la gueta d’esa herba pero la tradición desplica que la suerte allega al que l’alcuentra por casualidá. Por eso diz la canción popular:&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;“a coyer el trébole,&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;el trébole, el trébole,&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;a coyer el trébole&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;na nueche de san Xuan;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;a coyer el trébole,&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;el trébole, el trébole,&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;a coyer el trébole&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;los miós amores van”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;La tradición solsticial ta mui enraigonada en tola cultura occidental pero les calterístiques qu’adicamos n’Asturies namái que les alcontramos nes tradiciones atlántiques, enforma estremaes de les mediterránies. Una nueche de san Xuan asturiana que seya conforme a la tradición tien los mesmos componentes que la descrita por Shakespeare na so obra élfica “A midnight summer dream”. Dase’l casu de qu’esti llibru normalmente traduzse mal yá que ye intituláu como “El suañu d’una nueche branu”, cuando na llingua inglesa “midnight summer” quier dicir “nueche’l solsticiu branu”. Esto ye, que la obra’l dramatutgu inglés tornaríase como “El suañu d’una nueche solsiticiu branu” o como “El suañu d’una nueche san Xuan”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;En dalgunos llugares d’Asturies cellébrase a san Xuan Verde. Ye una tradición perantiga y ta relacionada col “home verde” de los mitos de la viesca, una figura de rexeneración y fertilidá que pue alcontrase en capitales y pórticos de les ilesies. Asina se canta nuna vieya danza:&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;“yá vien san Xuan Verde,&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;yá vien y yá vuelve”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Na mesma catedral d’Uviéu, nuna de les puertes, hai un home verde talláu. Trátase d’una cabeza con barba y cuernos a la que-y salen de la boca motivos florales y vexetales, siendo una representación, como yá dixe, de los principios xeneradores del monte. Esti personax fora mui popular en toa Europa, especialmente cuando’l románico, conociéndose como “green man” o como “Jack the Green” n’Inglaterra. En dellos casos el cristianismu llegó a identificalu con un faunu o con un home xabaz ya inclusive col mesmu diablu. A esti respective, tampoco podemos escaecer la semeyanza iconográfica del home verde col Baphomet que persiguíen los inquisidores franceses nel procesu contra los templarios.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Tamién esta nueche arrecibe’l nome de “nueche les trastaes” nes parroquies rurales. Los más mozos faen bromes, cafiantes delles vegaes, como quitar les portielles, cambiar los preseos de sitiu, esconder los tiestos o, inclusive, descolgar les campanes de la ilesia. Como esto último requier maña y muncha fuerza, la trastada más habitual ye la de forrales con trapu pa que, al día siguiente, metanes la procesión, nun toquen.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;El centru ritual d’esta nueche ye la foguera, na que se quema simbólicamente tolo que representa’l pasáu, lo escuro, lo frío. Ye por eso polo qu’en dalgunos llugares quémense los trastos inservibles que fueron acumulándose demientres l’añu. Alredor d’esta foguera báillase la “danza prima”, la reconocida polos asturianos como la so danza nacional. Báillenla conxuntamente homes y muyeres enllazaos polos muñinos y pue ser abierta o zarrada, esto ye, en llínia o en círculu, anque por san Xuan lo normal ye que seya circular por tener el fuéu como centru. El so ritmu vien marcáu por un antigu y llargu romance mui repetitivu, cantáu por un home al que tolos danzantes arrepostien a coro. Ye una danza yá rexistrada nos escritos d’Estrabón y tien un aniciu guerreru, razón pola que, delles vegaes, los homes lleven un palu na mano. Hai una versión “culta” de raigañu medieval na que se bailla con espades.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;La lletra la danza prima ye mui asemeyada en tolos sitios, anque apaecen diferencies, motivaes, ensin duldia, pol usu que d’ella fixeran les xentes dende la remota antigüedá. Pesie a too, hay tres versículos que se repiten en toles versiones y que sopelexen perbién el so significáu arquetípicu:&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;“¡ai!, un galán d’esta villa,&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;¡ai!, un galán d’esta casa”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Dempués el “galán” busca a la “neña blanca”, a la que de xuru que dalguién tien encantada, y va alcontrala&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;“al pie d’una fonte fría,&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;al pie d’una fonte clara”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Ya entá ufierta más datos, espectaculares polo que de míticos tienen:&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;“onde canta la culiebra,&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;onde la culiebra canta”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;De toles formes, convién señalar qu’hai dos celebraciones de san Xuan onde la danza central ye otra distinta de la danza prima. Asina, en Mieres del Camín, posiblemente la villa que meyor caltuvo la tradición solsticial nos escuros años del nacionalcatolicismu, executen la so propia “danza san Xuan”:&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;“señor san Xuan,&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;güei ye la nueche’l señor san Xuan;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;¡viva la danza&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;y los que nella tan;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;señor san Xuan.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;“señor san Xuan,&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;yá na foguera nun hai que quemar;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;¡viva la danza&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;y los que nella tan!;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;señor san Xuan.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;“señor san Xuan,&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;yá les estrelles a mecese van;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;¡viva la danza&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;y los que nella tan!;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;señor san Xuan”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Pela so banda, nel conceyu de Cabrales báillase’l “corricorri”, otra danza que podemos tamién alcontrar nos escritos d’Estrabón sobro los ástures de la edá’l fierru. Seis muyeres con una rama lloréu na mano drecha arrodien al “baillín”, un home vistíu de collorao, y al son del pandoiru, que marca un ritmu monótonu, van faciéndo-y un cercu que s’estrecha y s’espurre siguiendo les voces d’un coru femenín. Too paez indicar que ye un resclavu de les dances sexuales de la prehistoria, nel que’l baillín ye una figura de calter fálico.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Demientres el franquismu, dalgunos sectores de la ilesia consideraran la nueche san Xuan como un resclavu’l paganismu y, magar que nun fora prohibía, la cellebración amatagárase nes aldegues, abellugárase nel mundiu rural. Pero como la cris de l’agricultura tradicional nun allegó a Asturies hasta bien entrada la década los setenta’l sieclu XX, los campesinos nun emigraron a les ciudaes hasta mui sero. Eso supunxo que los vieyor ritos perdudaron y, cuando’l xeneral molancín yá yera historia, recuperaron espacios perdíos.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;La nueche san Xuan cellébrase en toa Asturies y nun hai aldega, por pequeña que seya, que nun lo faiga anque seya de la manera más cenciella. Dende’l grupín de diez vecinos de los llugares más arrequexaos del país hasta la villa de Xixón, los rituales son esautamente iguales. Namái cambia la dimensión y, llóxicamente, una cierta artificiosidá multicultural nel casu les urbes, onde les tradiciones conviven con modes recién importaes, propies de la mundialización económica. &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Paradóxicamente, l’ésitu de la nueche san Xuan nes ciudades ta suponiendo l’aculturación de la mesma, aportando una perda de xacíu ritual y de componente máxicu. Les villes y les ciudades compiten coles sos folixes d’una mena descomanada, tratando d’atrayer público. D’esta manera, les fogueres son cada añu más grandes ya espectaculares, colo que nadie puede saltales porque la columna de fuéu pue ser de vente metros. Per otra parte, por esi tamañu tan colosal, la xente tien que tar a una montonera metros de la foguera, que nun muerre n’hores, nun siendo raro que seyan los bomberos los que tienen qu’apagala.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Ya pa pela mañana, entá hai llugares onde les moces salen a por herbes melicinales, como les fueyes de la verbena, que preserven de la picaúra la víbora. Dempués dancen escontra’l sol cuando entama riscar. Asina diz la tradición:&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;“al que cueye la verbena&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;na mañana de san Xuan&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;nun-y pica la culiebra&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;nin bichu que-y faiga mal”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;La importancia d’esta planta ye tala qu’acabó por dar nome la la fiesta posterior a la romería: “la verbena”. La tradición atlántica presenta esta flor como enllena de sacralidá, porque fora recoyía por vegada primera pola divinidá primixenia. Pero, y d’ehí’l so espardimientu perdayuri, los romanos emplegaben augua de verbena como ermunu llíquidu pa llimpiar los altares de Xúpiter, el so principal dios.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Tamién se recueyen les flores del benitu o sabugu porque dizse que san Xuan mexa penriba d’esti arbustiu enantes del amanecer y otórga-ys propiedaes máxiques.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Una tradición yá perdía yera la de pasar al ganao, especialmente a les vaques, pol augua’l rigu y, dempués, pente’l fumu de dos fogueres. Asina pretendíen asegurar la salú de los animales. Amái de les custiones mitolóxiques, la realidá material ye que les vaques, llavaes y afumaes, quedaben desparasitaes.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;a href="javascript:print()"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Imprimir&lt;/span&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/4551723212919686499-8420461983665849154?l=davidm-rivas.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/feeds/8420461983665849154/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/06/la-nueche-san-xuan.html#comment-form' title='15 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/8420461983665849154'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/8420461983665849154'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/06/la-nueche-san-xuan.html' title='La nueche san Xuan'/><author><name>David M. Rivas</name><uri>http://www.blogger.com/profile/08336637697995468785</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://4.bp.blogspot.com/-5ioc1KF87So/TgJJnmvZXjI/AAAAAAAAAOw/3_iY3vbLN4Q/s72-c/27_San_Xuan.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>15</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-4551723212919686499.post-3626698536730495862</id><published>2011-06-03T17:09:00.000+02:00</published><updated>2011-06-03T17:09:46.150+02:00</updated><title type='text'>Hacia un nuevo modelo de negociación colectiva</title><content type='html'>&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://4.bp.blogspot.com/-l4q8puEYJZs/Tej5MCYQHOI/AAAAAAAAAOo/9ofZl72nSiQ/s1600/recorte.gif" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"&gt;&lt;img border="0" height="223" src="http://4.bp.blogspot.com/-l4q8puEYJZs/Tej5MCYQHOI/AAAAAAAAAOo/9ofZl72nSiQ/s320/recorte.gif" t8="true" width="320" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Enrique Arenas. “El Comercio”, Gijón, mayo de 2011.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Los agentes sociales se preparan para abordar una nueva era en la negociación colectiva, más estructurada, articulada y eficaz, que sea útil a los trabajadores y a las empresas y consolide la recuperación económica. El modelo que ha estado vigente en las tres últimas décadas ha mostrado en esta crisis graves carencias y síntomas de agotamiento.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;España ha generado al menos dos millones y medio de parados desde comienzos de 2008, lo que le llevó a duplicar la tasa de desempleo mientras que la mayor parte de los países europeos iniciaban la senda de la recuperación sin grandes empachos. Asturias no ha sido una excepción y aunque su tasa de paro -el 15,97% de media en 2010- es inferior a la del conjunto nacional, prácticamente duplica a la de hace tres años. De hecho, la región ha pasado de los 40.100 parados con que cerró 2007 a los 76.800 del pasado ejercicio.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Algunos economistas apuntan hacia la negociación colectiva como origen del ineficiente funcionamiento de nuestro mercado de trabajo que se traduce en el uso intenso de la contratación temporal en los momentos de crecimiento y en un aumento del paro muy superior al que se registra en los países de nuestro entorno durante las recesiones.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Las patronales CEOE y Cepyme y los sindicatos son conscientes de la necesidad de reformar el actual sistema de negociación colectiva para que las crisis cíclicas del sistema no sigan desembocando de forma inevitable en un desmedido aumento del desempleo y todo lo que esto conlleva para las finanzas públicas: menos ingresos y más gasto en desempleo y ayudas sociales.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;La negociación de la reforma colectiva tiene un claro protagonista: la flexibilidad y una propuesta incómoda para las centrales y con la que no contaban: el cambio del sistema salarial ligado a la inflación que ha estado vigente hasta ahora por otro que apuesta por la productividad para incentivar a los trabajadores.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Aunque la tasa de paro ha tenido en Asturias durante la crisis una evolución más favorable que en el conjunto del país los expertos no atribuyen este dato al actual modelo de negociación colectiva sino, fundamentalmente, a contar con un importante tejido industrial.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;El investigador del Instituto de Análisis Económico (CSIC), Ángel de la Fuente; el profesor titular de Estructura Económica de la Universidad Autónoma de Madrid, David Rivas; el director de la cátedra de Capital Humano y Empleo de la Fundación de Estudios de Economía Aplicada (Fedea), Florentino Felgueroso; el catedrático de Fundamentos del Análisis Económico de la Universidad de Oviedo, César Rodríguez; el también catedrático de Economía y Premio Príncipe de Asturias, Juan Velarde y el presidente del Colegio de Economistas, Miguel de la Fuente, opinan sobre los términos más destacados de la reforma.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Más flexibilidad no significa sólo poder despedir más fácilmente, sino que las empresas puedan reaccionar de forma distinta ante una crisis. Es la opinión del economista Florentino Felgueroso para quien lo importante de la flexibilidad es que las empresas puedan poner en marcha mecanismos no tan traumáticos, como la movilidad, los ajustes de salarios, horarios u otras posibilidades, ante una crisis. También Ángel de la Fuente opina que «es bueno que se llegue a acuerdos con los sindicatos y que se diga que en vez de despedir va a haber situaciones más flexibles». «Necesitamos flexibilidad y que se abra el mercado», completa Juan Velarde. Más cauto se muestra David Rivas, para quien «una flexibilidad total supondría eliminar las categorías y funciones y que allá donde haya varios centros de trabajo la movilidad fuera total». Para el profesor, «las empresas lo reclaman como si fuera una necesidad a la producción flexible, cosa que no es cierta».&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;César Rodríguez considera que los convenios podrían tener una vigencia máxima de uno o dos años, pero incide en que lo importante es que la reforma que está en marcha consiga la capacidad de «renegociación». No es el único economista que aboga por recortar la vigencia de los convenios. Miguel de la Fuente tilda de «barbaridad» un convenio a tres años. «Como mucho deben durar un ejercicio», asume.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;De ahí que Florentino Felgueroso vea «muy lógico» que las empresas quieran eliminar la ultraactividad de los convenios, es decir, la prórroga automática de los mismos una vez expire su vigencia hasta la firma de un nuevo pacto. Para Ángel de la Fuente, por su parte, la ultraactividad tendría que desaparecer porque «es un asunto bastante disparatado» y porque «en época de crisis lo lógico es que haya nuevos acuerdos y que , por ejemplo, los salarios vayan a la baja». Sin embargo, cree que no puede desaparecer de forma radical, sino «dejando una prórroga tras el vencimiento que podría ser de un año». David Rivas vuelve a discrepar en este asunto y considera que «con su eliminación pretenden anular gran parte de los derechos que los trabajadores consiguieron incluso con sangre y lo peor es que parte de la izquierda lo acepta».&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;La mayor parte de los expertos consultados opinan que el descuelgue es «muy razonable», pero también señalan que «lo ideal sería no tener que aplicar los convenios del sector». Es el caso de Ángel de la Fuente quien recuerda que en la crisis de los 80 empresas que podían haberse salvado tuvieron que cerrar porque no pudieron descolgarse de los convenios sectoriales. «La aplicación indiscriminada de los convenios territoriales entre las empresas de un sector productivo homologa los costes laborales y los hace insensibles a las diferentes existentes entre ellas (grandes, medianas, pequeñas...)», explica Rodríguez para quien la «insensibilidad» de los convenios a las características particulares de las empresas es «fuente de rigideces» y perjudica la competitividad en sus mercados.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;¿Pero cuál es la fórmula para tener éxito? «Dividir más los convenios colectivos para que sean de ámbitos más locales», concluye Velarde. Opinión que comparte el presidente del Colegio de Economistas de Asturias quien recuerda que si a las empresas les damos «más flexibilidad» en caso de crisis no acudirán tanto a los despidos. Florentino Felgueroso, por su parte, opina que «hay que dar más pasos adelante para que el descuelgue sea más fácil todavía y David Rivas advierte sobre la necesidad de evitar que haya abusos y que las empresas no sólo dejen de aplicar el incremento salarial pactado, sino todas las condiciones laborales.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;¿Cuál será en el futuro la variable que marcará lo evolución de los salarios? ¿El IPC o la productividad? Aunque este asunto podría ser aparcado en la actual negociación de la reforma de los convenios, está encima de la mesa con todas sus consecuencias. Para Miguel de la Fuente la conclusión es clara: «ligar salarios a productividad es lógico y normal, para lo bueno y para lo malo». También Velarde se muestra partidario de moderar salarios con arreglo a la productividad porque, argumenta, si no cada vez seremos menos competitivos. Para Rivas, sin embargo, aplicar la productividad a los salarios es complicado porque «la productividad no depende de los trabajadores, sino del empresario que es quien tiene los medios como capitalización o formación continua». Para Ángel de la Fuente el asunto también «es complicado». Según señaló, «si la productividad la pudieras medir bien sería lo más correcto, pero no es fácil hacerlo. Lo mejor sería un intermedio pero, en todo caso es preferible aplicar el IPC europeo.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Otros economistas coinciden en que aplicar el IPC conlleva más inflación. Y es que las cláusulas de revisión anual de salarios en función del IPC que recogen algunos convenios se aplican independientemente de que las ventas o los productos estén aumentando o disminuyendo. Como muestra, el convenio de la construcción que se negoció para el periodo 2007-2011 con una cláusula de revisión que preveían unos incrementos salariales anuales del 3,5% para 2008 y 2009, lo que permitió a los trabajadores obtener una ganancia de poder adquisitivo superior al 4% en esos años.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;La desaparición de la ultraactividad llevaría a la aparición de una nueva figura en el panorama de las negociaciones colectivas: el árbitro o mediador, una persona con conocimientos y experiencia suficiente para poder aunar criterios y dar una solución a las controversias. David Rivas opina que el problema en este caso es el laudo de obligado cumplimiento porque «ello podría significar vaciar de contenido la acción sindical y el derecho de huelga». Por otro lado cree que «en España no hay árbitros imparciales porque está todo politizado en el peor sentido de la palabra». Florentino Felgueroso, por el contrario, cree que la figura del arbitraje «es muy importante pero tiene que ser personas con características muy concretas y me temo que no habrá árbitros suficientes».&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Para David Rivas «es deseable que haya convenios de ámbito superior que establezcan mínimos de referencia a superar en los convenios de niveles inferiores» y Ángel de la Fuente cree que «alguna referencia sectorial debería haber». Felgueroso, sin embargo, cree que «son buenos, pero el problema no es el sector, sino el ámbito territorial o autonómico o provincial y este último es la peor estructura». A medio plazo, coinciden Rodríguez y Velarde, podría diseñarse una nueva negociación colectiva basada en dos rondas negociadoras. Algo semejante a lo que existe en el modelo alemán. En la primera ronda, los convenios de sector afectarían únicamente a las empresas y trabajadores pertenecientes a las organizaciones firmantes de los mismos. En una segunda, cabría la posibilidad de extender esos beneficios al resto de trabajadores. De hecho, apostilla el catedrático de Fundamentos del Análisis Económico, la inmensa mayoría de las empresas obligadas por un convenio optan voluntariamente por extenderlo a sus trabajadores para no crear situaciones de discriminación que pueden ser conflictivas.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Para Florentino Felgueroso los convenios de empresa «son importantes» pero, según señaló, «estamos en el país con menos convenios de empresa de Europa». Para el economista es importante tener la posibilidad de negociar un convenio propio en cada empresa al margen de lo que indique el convenio del sector. Ángel de la Fuente, por su parte, considera que «los convenios de empresa hacen más fácil el descuelgue y que la empresa negocie directamente con los suyos es lo preferido. La negociación a nivel de empresas se practica, sobre todo, según recuerda Rivas en grandes compañías que tienen sus propios convenios y condiciones laborales. Según explica, su traslación mecánica a otras empresas supone la atomización de las relaciones laborales.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Para Florentino Felgueroso es muy importante que la reforma de los convenios colectivos influya en este terreno porque «muchas empresas tienen menos de seis trabajadores y carecen de representantes». Según señaló, las pymes «están bastante al margen y son las que más restricciones tienen en los convenios de sector. Además son el eslabón más débil ya que en ellas es donde suele haber más jóvenes, mujeres e inmigrantes». David Rivas defiende los convenios «supraempresariales» para estas empresas y Ángel de la Fuente apuesta porque haya un convenio específico para las pymes.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;a href="javascript:print()"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Imprimir&lt;/span&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/4551723212919686499-3626698536730495862?l=davidm-rivas.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/feeds/3626698536730495862/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/06/hacia-un-nuevo-modelo-de-negociacion.html#comment-form' title='10 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/3626698536730495862'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/3626698536730495862'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/06/hacia-un-nuevo-modelo-de-negociacion.html' title='Hacia un nuevo modelo de negociación colectiva'/><author><name>David M. Rivas</name><uri>http://www.blogger.com/profile/08336637697995468785</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://4.bp.blogspot.com/-l4q8puEYJZs/Tej5MCYQHOI/AAAAAAAAAOo/9ofZl72nSiQ/s72-c/recorte.gif' height='72' width='72'/><thr:total>10</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-4551723212919686499.post-1318238585542503882</id><published>2011-05-27T17:15:00.000+02:00</published><updated>2011-05-27T17:15:40.159+02:00</updated><title type='text'>La señaldá d’Ignaciu Llope</title><content type='html'>&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://1.bp.blogspot.com/-aLbcACq1zbk/Td-_-txvFBI/AAAAAAAAAOk/2m9IyOnroVI/s1600/untitled.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"&gt;&lt;img border="0" height="240" src="http://1.bp.blogspot.com/-aLbcACq1zbk/Td-_-txvFBI/AAAAAAAAAOk/2m9IyOnroVI/s320/untitled.jpg" t8="true" width="320" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="border-bottom: medium none; border-left: medium none; border-right: medium none; border-top: medium none; text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Comoquiera que soi mui dau a enrollame, como de xuru que saben munchos de los que güei tan equí, y dao qu’apautara con Xuan Cándano dexar bon cachu pal alderique, decidí escribir cuatro notes pa facer les coses más breves y meyor afitaes.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Les llínies que van darréu tan escrites del mesmu mou, dafechamente, ensin correiciones posteriores. Asina que perdonen los erros d’esti escribidor.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Vaiga per delantre que voi falar del llibru, más bien del ambiente’l llibru, d’Ignaciu Llope, Nachín de Villamar o de Castañeras, un home pol que teo cariñu como persona, respetu como políticu y almiración como lliteratu.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;“Asturies nun existe”, dizmos Llope… Y col so llibru certifica… la so esistencia.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Cuando supe qu’Ignaciu Llope escribiere un nueu llibru entituláu “La casa gris” pensé nun llibru poesía. Yera tala la fuelga que me dexare’l poema que musicara Llan de Cubel, qu’escaecí dafechamente que tamién esi yera’l titular de la so columna en “Les Noticies”, una columna a la que siempres-y presté atención, y muncho, cosa que nun pueo dicir d’otres collaboraciones.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;De toles formes, l’espíritu de la columna ya’l del llibru ye’l mesmu: l’enfrentamientu de l’Asturies real, la nuesa, la inmanente, la que se caltién nos raigones; escontra otra Asturies irreal, oficialista, falsa pero visible, inventada dende fuera pero asumida polos asturianos nuna triba de “racismu interior”. Por eso’l llibru ye poéticu, históricu y políticu.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Amás, como tou llibru fechu de paciencia y conocimientu, tamién ye autobiográficu. Hai muncho d’esti Llope pente les llínies d’esta sentimentalidá céltica que tan bien descrita queda. Esa ye una de les coses que más me presta de Llope y d’esti llibru no concreto: esa mezcolanza tan granible de vida y reflexón. Esa ye una de les principales señes de la maurez d’un escritor ya inclusive d’un científicu…, nun digamos yá d’un ideólogu o d’un políticu. Y digo esto porque en Llope converxen toes estes calterístiques.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Ignaciu ya yo somos amigos dende van años, anque podemos pasar llargues temporaes ensin vemos. Siempres caltuvimos posiciones mui asemeyaes y, cada vuelta que viníen tiempos malos –que nel nuesu nacionalismu son cuasi toos- recurrimos l’unu al otru. Y pueo asegurar, ensin enquivocame migaya ya ensin traicionar secretos, que si la intelixencia y la xenerosidá de Llope tovieren xeneralizaes, otru gallu diba tar cantando nel piteru.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Nestos momentos difíciles no socioeconómico y no político, nos que l’Asturies falsificada puede tar al puntu de dar un güelpe definitivu o, cuando menos lletal a l’Asturies inmanente y resistente, a poques hores d’unes ellecciones lampedusianes, nes que too va cambiar pa que nada cambie, ye necesario mirar pa dientro. Ye pernecesaria una mirada a llibros como’l de Llope y, a mayores, otra mirada al propiu autor. Porque nel foyeru nel que tamos metíos, Ignaciu Llope igual non siempres fora la solución, pero enxamás fora un problema. Tolo contrario –y dígolo en primera persona y sabiendo bien de lo que falo-, Llope, por esta nación, pautaría con Mefistófeles, como dixo nel so día Churchill si’l demoniu-y asegurare que yera antinazi.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Ya ye mui posible qu’esa converxencia venga de que, pol fechu de compartir un mesmu mundiu referencial d’orix, tenemos un mesmu horizonte históricu, vemos d’un mou mui asemeyáu’l porvenir. Esi aniciu sobro’l qu’afitamos la nuesa continxencia ye una cosmovisión propia, idéntica ya identitaria, la cosmovisión de los celtes, na que la señaldá, ellementu central del llibru de Llope, tien un pesu vital, en tolos sentíos de la pallabra “vital”.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Si esiste una civilización plural na historia d’Europa, esa ye la civilización céltica, que s’espardió dende los fisterres insulares atlánticos hasta les valles del Danubiu y los Balcanes, pasando a Anatolia y llegando a les viesques de cedros del Llíbanu. La so influencia na cultura caltúvose nel sustratu d’una forma tan discreta como profunda. Por eso, a los güeyos del européu’l presente, la tradición celta ye un tanto ambigua, un tanto secreta. Por ello, nun ye raro que los mitos célticos sobrovivieran nel somatu de sociedaes cuando menos “discretes”, como podemos lleer n’autores del altor de Yeats.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Ye mui posible qu’esi secretismu provenga de la estricta oralidá que calterizó a los celtes hasta la so seroña cristianización. Pero, d’una forma aparentemente paradóxica, esa oralidá tan “intransixente”, como diz Markale, ye precisamente la que dotó a la cosmovisión celta de la so potencia, permitiendo-y perdurar hasta anguaño. La tradición oral, el rellatu, puede dir tresformándose col pasu’l tiempu, mentanto que la pallabra escrita fosilízase. El llibru, el pergamín, el codix, puen reinterpretase milenta vegaes, pero enxamás rescribise; mientres que la tradición oral modifícase, adaptándose a les necesidaes y circunstancies de los homes. Por eso la cultura celta sigue viva, porque l’universu de pallabres y de sabiduría de los celtes nunca amosteció y la so marcha espiritual continúa.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Estes tradiciones orales aúnen tolos ritmos de la humanidá, acueyen toles variantes que permiten afirmal o ñegar cualisquiera cosa, o duldiar d’ella. D’ehí lo desconcertante’l mundiu celta, un mundiu nel que’l suañu y la pallabra tan íntima ya indisolublemente lligaos. Porque los celtes de tou tiempo y llugar, si por dalgo se caltericen ye pol gustu poles pallabres y la capacidá de suañar. Mientres que la heredá romana mos llegó’l pensar históricamente, la heredá céltica mos llegó’l pensar míticamente.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Toa esa tradición secreta, fondera y callada, surde como l’augua d’una fonte en delles tierres, pente elles les d’Asturies, como queda bien amosao nel llibru de Llope. Dicía Diodoro de Sicilia que “los celtes tienen una voz de resonancies graves y ruques, y na conversa los sos parllatos son breves, enigmáticos, enllenos d’alusiones y sobroentendíos, con frecuencia hiperbólicos”. Esti ye’l celta’l sieclu I enantes de Cristo, pero, ¿nun ta l’helenista describiendo a un campesín asturianu del XXI dempués de Cristo?.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Dicía que la señaldá ye una de les calterístiques más acusaes de la cosmovisión celta y bien visible que ye na obra de Llope. Pa los asturianos la señaldá ye una forma ser y nun petenez a la nuesa cultura aquél que nun seya tan “pervertíu” como pa nun notar el placer de la señaldá. Pal asturianu que ta lloñe la patria la señaldá amétese col dolor de l’ausencia y piensa n’aldega o nel pueblu al que vuelve dacuando envez, dos o tres vegaes al añu pa los que nun tan abondo lluenxe. Pero hai otra señaldá nel corazón de los que siguimos equí: la señaldá que mos lleva al país de verdá, a l’Asturies referencial, al rellatu míticu que perdimos pero que sabemos qu’esiste, a la pallabra perdía de los celtes.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Por eso’l llibru ta marcáu por una triba pesimismu, porque n’él amósase un final de dómina, la muerte d’un mundiu, la mesma muerte que describen los autores asturianos de finales del XIX. Pero nesa repetición ta la esperanza de que l’Asturies inmanente, envuelta en señaldaes, reñaza como l’ave fénix, que nel simbolismu cristianu ta representada pol pelícanu, l’ave que col sangre’l so corazón alimenta a los sos pitinos.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;La señaldá ye un patriotismu sentimental qu’enllaza cola sabiduría de la tierra, una lligazón más fuerte que’l nacionalismu decimonónicu porque nun identifica patria ya estáu. La señaldá ye espresión d’esi sentimientu, más fuerte qu’un movimientu políticu, imperecedera como enxamás lo sedrá un movimientu políticu. La señaldá ye la pertenencia al llugar propiu, que s’algama cuando establecemos un pautu col llugar nel que vivimos, nel que desendolcamos la esistencia y nel que s’asitia la nuesa raza. Esa allianza pente ún mesmu y la tierra ye lo que mos puede permitir un día tocar colos deos eso que llamamos “sabiduría”.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Llope avérase a esa sabiduría porque afínxase nesta tierra y nesa casa gris, “cao del mio llar”, pero tamién porque ye l’autor del matiz. Nun ye autor pa melindrosos elitistes de la estética vacua, pero tampoco pa xente intelectualmente vago, esa xente que, nin na política nin na lliteratura conoz el matiz. Hai unos menses escribía yo al rodiu de los eternos ya ermos procesos d’unidá del nacionalismu asturianu y referíame a Llope con estes pallabres: “tamién falé con un más intelixente Nacho Llope, enartáu munches vegaes na so propia intelixencia”. Munchos vieron una crítica xabaz, pero non asina’l mesmu Llope. Elli sabía qu’esa crítica yera tamién una autocrítica. Los que sabemos de matices prauticamos la duldia metódica y sistemática, alloñada d’un dogmatismu delles vegaes necesariu n’actividá política cuotidiana.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Xugando a la comparanza orteguiana podemos dicir que l’alma d’Asturies queda bien reflexao na casona, mentanto que l’alma de Castiella faelo, evidentemente, nel castiellu. Al señor de la casona abásta-y pa sobrovivir con controlar los pasos d’entrada a la valle. Al señor del castiellu nunca-y abasta nada porque les sos frontieres son infinites. Por eso’l señor de la casona permanez ancláu na so tierra mentanto que’l del castiellu guerrea en tolos puntos de la rosa los vientos. Pero, cuando los tiempos de gloria pasen, del castiellu namái que queden piedres y blasones. Por contra, na casona siguin amburando los tochos d’una vieya estirpe.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Inaciu Llope nun tien, pel momento, fíos biolóxicos. En eso sí que mos estremamos. Yo teo dos fíes ya nun sedría d’estrañar que me vea de “güelu cebolleta” cualisquier día d’estos. Pero Llope déxamos guapos llibros pa que los fíos de les nueses vieyes estirpes pescancien meyor el mundiu al que pertenecen. Tamién mos dexa un facer políticu xenerosu y llimpiu, un facer políticu que ye insepartable del so llabor lliterariu.Porque ye falsa esa idega de que l’asepsia ye necesaria pa facer poesía o pa interpretar el mundiu, una idega falsa y falsaria que munchos pente nós, dellos teóricamente cercanos a Llope y a la so obra, espardieran, magar que teo pa min que tan batiéndose en retirada.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Con trabayos como estos, como esti “La casa gris”, Llope esbrexa pa que más nunca vuelva pasar lo del veloriu’l so tíu Marcial. Entóncenes, el pá d’Ignaciu, el capitán, díxo-ys a elli ya’l so hermanu Marcos, mientres señalaba pa un paisanu recién aportáu: “ésti ía l’últimu de la nuesa raza”. Yera’l postrer pariente vivu del güelu Gumersindo.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Termino en clave política, pensando nes dómines que vienen y amparándome nel sentíu de responsabilidá de Llope y nel so conceutu de “señaldá”. Nel sieclu XI, un escritu inglés pon na boca de Branwen, fía de Llyr, la siguiente historia:&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;“Un exércitu celta llega a un rigu d’imposible pasu ya los soldaos empobínense al que-ys manda: &lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;“-Señor, tu conoces el ser d’esti rigu: naide nun lu pue pasar y nun hai denguna ponte que lu crucie. ¿Qu’aconseyes que faigamos?.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;“-Nun veo otra solución qu’esta: que’aquel que seya’l xefe faiga de ponte. Yo sedré la ponte.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;“Aquella fora la primera ocasión na que se pronunciaran estes pallabres ya entá güei sirven de proverbiu. Echose pente les dos bárcenes del rigu y punxéran-y enriba un cañizu. Les tropes cruciaron pasando penriba’l so cuerpu”.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;La batalla ganose, el pueblu sobrovivió ya’l caudiellu militar pasó a vivir nes pumaraes d’Avalón.&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;Munches gracies pola so atención. &lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;a href="javascript:print()"&gt;Imprimir&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/4551723212919686499-1318238585542503882?l=davidm-rivas.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/feeds/1318238585542503882/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/05/la-senalda-dignaciu-llope.html#comment-form' title='23 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/1318238585542503882'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/1318238585542503882'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/05/la-senalda-dignaciu-llope.html' title='La señaldá d’Ignaciu Llope'/><author><name>David M. Rivas</name><uri>http://www.blogger.com/profile/08336637697995468785</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://1.bp.blogspot.com/-aLbcACq1zbk/Td-_-txvFBI/AAAAAAAAAOk/2m9IyOnroVI/s72-c/untitled.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>23</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-4551723212919686499.post-5978582956341405549</id><published>2011-05-23T19:30:00.000+02:00</published><updated>2011-05-23T19:30:57.264+02:00</updated><title type='text'>Una revuelta imparable</title><content type='html'>&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://1.bp.blogspot.com/-2ie6lp6nmJs/TdqZwjSkzRI/AAAAAAAAAOg/NnYPhcQskuk/s1600/19_Ricardo.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"&gt;&lt;img border="0" height="240" j8="true" src="http://1.bp.blogspot.com/-2ie6lp6nmJs/TdqZwjSkzRI/AAAAAAAAAOg/NnYPhcQskuk/s320/19_Ricardo.jpg" width="320" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Nun voi d’adivín, pero, por vieyu más que por sabiu, talamente como’l diañu, prestaríame remembrar un fechu d’hai yá diez menses, entá enforma enantes de les revueltes árabes y de la “insumisión financiera islandesa”. Escribía yo entóncenes nesti mesmu mediu, con motivu de la fuelga xeneral y como párrafu caberu l’artículu lo siguiente: “Y, como avisu pa navegantes, viera xente mozo abondo encabronao. La historia ye bona mayestra: les insurrecciones entamen por cualisquier tolada”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Nun voi ser tan inocente nin tan dramáticu como pa falar d’”insurrección”, evidentemente, pero los sucesos de los últimos díes confirmen aquella percepción que tuve nel pasáu setiembre y que vengo detectando pente los mozos, por más que siempres teo’l sesgu universitariu.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Pero, dende esi sesgu, creyo pescanciar lo que ta pasando. L’anuncia dende’l FMI –güei nos medios por una presunta violación física, porque la violación socioeconómica consúmala de contino- de que los condergaben a ser una “xeneración perdía”, sacó a los estudiantes de quiciu. Nun son, no básico, “antisistemes”. Hailos inclusive que son “conservadores” en munches coses. Pero lo que son ye xente fartuca de ver como’l so futuru queda hjipotecáu por unos políticos ya unos grandes empresarios que xueguen con ellos como si foren mercancíes y, amás, mercancíes barates. Pa encima, siendo como son de clas media, tan viendo como la pensión del so güelu nun da pa nada, l’hermanu ta en paro ya’l padre en precario. Saben, pa enriba, que la OMS yá comunicó que los neños que tan ñaciendo agora tienen, por primera vegada na historia, menos esperanza vida que los sos pás. Y, fartos y bien fartos, alcuñaran un eslogan mui bien trayíu: “ensin casa, ensin trabayu, ensin pensión, ensin miéu”. Esti cartelu yá lu viera yo na Universidá Autónoma’l cursu pasáu, inclusive enantes de la fuelga xeneral. El “sistema” ye’l meyor ideólogu pa facer “antisistemes”: al quitá-y a la xente too, quitó-y la llerza. Xente qu’hai diez años nun s’esmolecía por nada, güei yá nun tien nada que perder. &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Y salieran a la cai. Ya ellí alcontráranse con una sociedá que los poderosos quieren segmentar, alcontráronse cola otra parte de la realidá. Marcharon xuntos con rapazos de la so edá que nun estudiaron, que carecieran el fracasu escolar, que tienen entá peores horizontes qu’ellos y que bornien la marxinalidá en dellos casos. Y, dempués de creyer que, discutiendo nes aules y sacando del arcón a Bakunin o a Tocqueville, taben solos nun mundiu conformista, alcontráronse con trabayadores en paro, con ames de casa que nun tienen qué poner na mesa el día vente de cada mes, con tanta otra xente… Y, dalgunos por primera vegada, pescanciaron lo que ye la clas subalterna, el sector oprimíu ya escaecíu, pero, tamién… la mayoría social.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Y, como pa dá-ys más la razón –porque la tienen-, los políticos tan echando un gabitu. La semeya de Rajoy con Camps l’otru día en Valencia (“tienes el mio sofitu y la mio amistá sincera”) ye un bon resume de lo que la xente que ta echao a la cai odia y censura. O la fras del mesmu Rajoy, esa fatada de “ye fácile criticar a los políticos”, que sopelexa una descomanada miseria moral. Porque, ¿qué ye lo difícile?, ¿sufrir en silenciu los “desvíos” de la corrupción como si foren almorranes?. ¿Y aú tan les pallabres critiques de Javier Fernández haza una trama “Renedo” que tien tola pinta de convertise en trama “Riopedre-Migoya”, y de la qu’Álvarez Areces escapó pola complicidá parllamentaria d’Izquierda Unida, cosa que Cayo Lara nun debe saber, cosa que bien m’estrañaría. Pela so banda, Zapatero yá alcontró la so solución, la de siempres: “hay d’escuchar”. Eso lleva faciendo unos cuantos años: engorguzar la cabeza pa, tres les ellecciones facer lo que-y dé pola gana o, pior entá, lo que-y manden. Esi ye’l rasgu principal de la mediocridá de los nuesos políticos: un populismu demagóxicu qu’escuende la so incapacidá pa dexar de ser criaos, eso sí, perpagaos. &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Dempués de la independencia de los Estaos Uníos, un diplomáticu inglés del que nun me recuerdo’l nome visitó la so antiga colonia. Cuando tornó pa Llondres fixo esti comentariu: nun me gustó nada que los norteamericanos seyan tan racistes, pero tampoco me gustó que tean tantos negros. ¡Caro!, fácile ye nun ser racista cuando la to sociedá ye monoétnica.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;La xente apaez como un problema pa esta democracia delegativa. Hai unos menses los ciudadanos de Barcelona salieran a la cai pa protestar contra los recortes descomanaos del gobiernu catalán. Artur Mas, ensin despeinase –yá sé que ye un chiste malu-, dixo qu’elli gobernaba pa la mayoría silenciosa y que nun taba impresionáu por una manifestación, por mui masiva que fora. L’otru día, Esperanza Aguirre dixo daqué asemeyao, qu’ella nun taba esmolecía por un aconceyamientu “antisistema”. Como’l diplomáticu inglés, la ciudadanía ye respetable cuando ye silenciosa y ta bien amarradina dientro’l sistema. Por cierto, que na xíriga política española, ser “antisistema” ye l’escalón previu pa ser “terrorista”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;La ciudadanía ye una cosa molesta y la democracia un modelu qu’hai d’aguantar cada cuatro años. Nos quince díes de campaña ellectoral nun hai otra que soportar a la xente, sorrir y dar besos a los neños. Pero tóo finaliza ya un domengu pa pola nueche échense a durmir y… hasta dientro cuatro años, “negrinos” del presente.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;La ciudadanía qu’ocupa les places estos días, mayoritariamente mozos pero non namás que mozos, tienlo claro. Nun hai un programa nin tampoco porgüeyos ocultos, magar que siempres apaecen nestos casos grupos de presión y “lobbies” interesaos. Yá tan unos diciendo que ye cosa’l PSOE pa meter miéu nes ellecciones del domengu, mentanto qu’otros dicen que ye cosa’l PP porque too esto desmoviliza a la esquierda. O los de más allá, los d’IU faciendo creyer que los de la Puerta del Sol de Madrid, la Plaza Mayor de Xixón o la Plaza del Obradoiro de Compostela son los suyos. Nun saben nada. Esta movilización ye contra toos ellos, tamién contra la mayor parte de la esquierda estraparllamentaria, por más que nun quiera enterase. Y tampoco ye cosa pa escaecer el fechu de qu’el 15 de mayu salió más xente a la cai qu’el día 1, porque los sindicatos yá tienen menos predicamentu del que presumen.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Ye difícile saber en qué parará esto. Igual en nada pel momentu pero’l biltu ta semáu. Tamos asistiendo a un movimientu irreversible. Sedrá más rápidu o más llentu, pero ye imparable. Dende Islandia a Siria, pasando por Francia y Grecia, una nueva pantasma percuerre’l mundiu. Nun pasarán munchos menses pa que surdan movimientos nel somatu’l sistema, nos Estaos Uníos, onde la sociedá civil nunca perdiera la so xixa.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;La entruga ye una entruga fonderamente democrática: ¿pa qué siguir cola farsa?. Nel nuesu casu, ¿pa qué ellexir a unes dames y a unos caballeros que, ensin idegues de nada sacantes dalgunes custiones morales y la demagoxa al rodiu d’ETA, van llimitase a cumplir instrucciones del FMI o d’esa bisarma que llamen “los mercaos”?. Nun queremos que s’aprovechen más de nosotros pero tampoco mos abasta, como pretenden facer los más permeables, con que gobiernen pa la xente. Lo que queremos ye que gobiernen cola xente, esto ye, autogobernamos.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Aprovechando la indefinición que cualisquier movimientu emerxente presenta, hai quien diz qu’esto nun tien futuru porque , testualmente, nun lleva una “propuesta articulada”. Y, ¿pa qué se quieren “propuestes asticulaes”?. ¿Nun yera una propuesta articulada lo del plenu emplegu, la potenciación de la universidá pública o la defensa a ultranza de les pensiones del PSOE?. Y, ¿aú parara tanta propuesta articulada?. ¿O yera una “propuesta articulada” invadir Irák a pocos menses del segundu gobiernu’l PP?, ¿ye que taba “articulao” nel programa que mos presentaran?.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Pues vamos facer, asina, ensin pensalo muncho, una “propuesta articulada”: que dengún sueldu multiplique por diez el salariu mínimu; que la banca rescatada seya pública; que se repartan les viviendes agora vacíes ensin motivu (como se fixera coles tierres agrícolas hai ochenta años); que se grave col másimu llegal inmediatamente inferior al puntu d’incautación a los beneficios de la especulación y se dediquen esos fondos a fines educativos y sociales; que s’erradique la esclavitud llaboral y sexual; que se reconoza’l drechu d’autodeterminación; que se denuncie’l concordatu y que nun se financie denguna práctica relixosa, nin se construya con dineru público ilesies, mezquites o sinagogues; que se llegalice la droga y se controle sanitariamente la so calidá; que se xulgue a los responsables de les llaceries carecíes, seyan condergaos a devolver lo arrobao y dempués seyan indultaos de les penes de cárcele y arreciban la pensión pública que-ys corresponda. ¿Nun ye una propuesta enforma “articulada”?.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Ya un últimu apunte en clave doméstico: el nacionalismu asturianu debería tomar nota, especialmente el sector que más nagua polos procesos institucionales. Cuando un movimientu global (mundial) se pon en marcha, los movimientos llocales tienen qu’amosar axilidá y flexibilidá. De lo contrario pueden ser fagocitaos, otra vuelta, nel dixestor de la historia.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;a href="javascript:print()"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Imprimir&lt;/span&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/4551723212919686499-5978582956341405549?l=davidm-rivas.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/feeds/5978582956341405549/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/05/una-revuelta-imparable.html#comment-form' title='6 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/5978582956341405549'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/5978582956341405549'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/05/una-revuelta-imparable.html' title='Una revuelta imparable'/><author><name>David M. Rivas</name><uri>http://www.blogger.com/profile/08336637697995468785</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://1.bp.blogspot.com/-2ie6lp6nmJs/TdqZwjSkzRI/AAAAAAAAAOg/NnYPhcQskuk/s72-c/19_Ricardo.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>6</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-4551723212919686499.post-8251026964191786287</id><published>2011-05-13T23:07:00.002+02:00</published><updated>2011-05-13T23:07:57.610+02:00</updated><title type='text'>Rosario de Acuña vuelve al Ateneo de Madrid</title><content type='html'>&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://4.bp.blogspot.com/-WBB-PzMNiv8/Tc2doTKNqTI/AAAAAAAAAOc/DpbYFa3e6As/s1600/rosarioacu%25C3%25B1a.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"&gt;&lt;img border="0" height="320" j8="true" src="http://4.bp.blogspot.com/-WBB-PzMNiv8/Tc2doTKNqTI/AAAAAAAAAOc/DpbYFa3e6As/s320/rosarioacu%25C3%25B1a.jpg" width="221" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;El 5 de mayo de 1923, hace ahora 88 años, moría en Gijón, sobre los acantilados del este de la bahía, frente a la mar de Asturias, Rosario de Acuña. Había nacido en Pinto (Madrid) en 1851, en el seno de una familia acomodada. Recorrió media España dejando profunda huella de sus obras dramáticas y de su poesía, así como de sus escritos políticos, impregnados de librepensamiento y de republicanismo.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;De Rosario de Acuña dice Pérez Galdós lo siguiente: “ella ha abordado todos los géneros de la literatura, la tragedia, el drama histórico, la poesía lírica, el cuento, la novela corta, el episodio, la biografía, el pequeño poema, el artículo filosófico, político y social, y la propaganda revolucionaria”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Fue también una protofeminista, defensora de la igualdad de la mujer y de su consideración como persona con la misma capacidad que el hombre. De elevadísima cultura, participó en debates y tertulias, siendo, lógicamente, dada la época, una de las pocas mujeres que lo hacía. En 1883 sale por la puerta grande del Ateneo de Madrid, tras haber subido a la tribuna de la “Docta Casa”, tribuna hasta entonces vetada a las mujeres. Su discurso, poderoso y convincente, levanta los aplausos de los ateneístas y las críticas más favorables en la prensa liberal y republicana. Por otra parte, su radical librepensamiento y su defensa de la laicidad la hacen acreedora de una enorme atención por parte de los masones.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Un año después, en 1884, organiza una velada poética en el mismo Ateneo que acaba en gran polémica y con una sonada trifulca protagonizada por los socios más conservadores y católicos. La selección de autores, franceses en su mayor parte, irritó profundamente al sector reaccionario de la casa. Tamayo Bauss, en una encendida carta que refleja muy bien el choque emocional que provocaba su actividad en el Ateneo, escribe lo siguiente: “dichosa usted, señora, que puede brillar entre los hombres por su talento, y entre las mujeres buenas por su bondad. Natural es, por consiguiente, que merecer el afecto de usted, alegre y envanezca a su respetuoso y apasionado amigo y servidor”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;En 1886, para mayor incremento de su halo inconformista y rebelde, ingresa en la francmasonería, una sociedad de tradición exclusivamente masculina, convirtiéndose en la primer mujer que viste el mandil de la orden de la escuadra y el compás. Lo hace en la logia Constante Alona, de la masonería levantina, quizás la más liberal de cuantas existían entonces en España.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;En 1909 se instala en Gijón, atraída por la gran actividad de su burguesía liberal y, sobre todo, por el nivel cultural y activista de su proletariado. En aquellos años Gijón era uno de los centros más importantes del federalismo, del republicanismo y del anarquismo. De otro lado, la proliferación de logias masónicas era notable. Rosario de Acuña toma contacto con la villa a través de una institución de la que ya nunca se iba a separar: el Ateneo-Casino Obrero. La casa que levanta en El Cervigón y que comienza a habitar en 1911, solitaria, blanca y bien visible desde la ciudad, es un icono para quienes nacimos a la orilla de esa mar. Yo, que nací frente a ella, cuando, siendo niño, me asomaba al balcón por la mañana, veía en una esquina de la playa la iglesia de San Pedro y en la otra la casa de Rosario d’Acuña (permítaseme apostrofar, como se hace en la lengua asturiana). Y miraba hacia ambas con una misma sensación de religiosidad, porque, en casa, “doña Rosario” pertenecía a esa especie de santoral laico que aún conservamos los herederos de federales y anarquistas.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;A poco de instalarse en esa punta del cabo San Llorienzu (que hoy lleva su nombre porque la gente lo transformó en un “rosarioacuña” y pasó a ser topónimo), tiene que exiliarse para no ser encarcelada. Había publicado un artículo contra lo que llamaba “la jarca universitaria” en “L’Internationale” de París. Cuando fue traducido al español por “El Progreso” de Barcelona se produjeron violentos altercados en la universidad. Volvería pronto, en 1913, gracias a la buena disposición del gobierno liberal de Romanones.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Se queda a vivir en su casa gijonesa, dedicada a la escritura, a la denuncia y a colaborar con el aún hoy existente Ateneo Obrero. En esa casa, contemplando la brava mar cantábrica, morirá el 5 de mayo de 1923, sin ver una nueva república, ni la separación de iglesia y estado, ni la emancipación de la mujer. El cortejo fúnebre queda grabado a fuego en los anales de la ciudad. Es enterrada en el cementerio civil de Ciares, a las afueras de Gijón, donde sigue reposando muy cerca de la fosa común de cientos de republicanos, un dirigente anarcosindicalista y un gran maestre francmasón. Una de las últimas cosas que escribió deja una advertencia al pueblo entre el que quiso vivir: “el día que Asturias salga de su noche de ignorancia y fanatismo, la aurora de la libertad habrá comenzado en la patria”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Ochenta y ocho años después, en un renacido mayo, Rosario de Acuña vuelve al Ateneo de Madrid, como bandera de una candidatura de “renovación tradicionalista”. El Ateneo está hoy sometido a una serie de privatizaciones empresariales encubiertas que están acabando con el espíritu de la que, con razón sobrada, siempre fue llamada “Docta Casa”. Bajo la presidencia de un intelectual de izquierda como Carlos París y con el auxilio de activos militantes que se pretenden definir como comunistas o como republicanos, la marcha hacia un modelo empresarial y mercantil viene siendo la característica desde hace un par de años. Aún se puede evitar semejante deriva porque el Ateneo es experto en reaccionar. Lo sé muy bien porque fui su secretario durante seis convulsos años.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;La candidatura “Rosario de Acuña”, compuesta por Eloy Martín, Enrique Vega, Javier Álvarez-Souto, Juan Merinero y Zita Mondéjar puede ser un revulsivo importante, renovador en tanto que mantiene la tradición del Ateneo de Madrid, que es propiedad de los socios y no de una ejecutiva autista y autoritaria. Un revulsivo como lo fue el aldabonazo que, en 1883, diera una mujer que, significativamente, tenía como nombre simbólico en su orden mistérica el de “Hypatia”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Ilustres consocios que me leen, que son ustedes unos cuantos: voten a la candidatura “Rosario de Acuña”. Sus integrantes no prometen nada. No “prometen”, sino que se “comprometen”. Lo más importante para el Ateneo no es “qué hay que gestionar”, sino “quién lo tiene que gestionar”. Los viejos ateneístas –yo ya voy para mayor- lo sabemos bien. Esta candidatura es una garantía de supervivencia y de independencia. Voten, por necesidad, a los candidatos de la “Rosario de Acuña”. No es una cuestión política ni una opción ideológica, por más que sus componentes se enmarcan en una izquierda antidogmática y, por ello, pactista y abierta, como lo fue la librepensadora a la que invocan. Se trata, simplemente, de una cuestión de supervivencia para el Ateneo de Madrid, para que, sabiendo que estamos en el siglo XXI, la “Docta Casa” siga siendo lo que siempre fue: “el Ateneo”. &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;a href="javascript:print()"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Imprimir&lt;/span&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/4551723212919686499-8251026964191786287?l=davidm-rivas.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/feeds/8251026964191786287/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/05/rosario-de-acuna-vuelve-al-ateneo-de.html#comment-form' title='27 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/8251026964191786287'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/8251026964191786287'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/05/rosario-de-acuna-vuelve-al-ateneo-de.html' title='Rosario de Acuña vuelve al Ateneo de Madrid'/><author><name>David M. Rivas</name><uri>http://www.blogger.com/profile/08336637697995468785</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://4.bp.blogspot.com/-WBB-PzMNiv8/Tc2doTKNqTI/AAAAAAAAAOc/DpbYFa3e6As/s72-c/rosarioacu%25C3%25B1a.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>27</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-4551723212919686499.post-6313357719332483148</id><published>2011-05-07T20:37:00.000+02:00</published><updated>2011-05-07T20:37:22.022+02:00</updated><title type='text'>“Ben Laden estaba ya muerto para los árabes”</title><content type='html'>&lt;div align="center" style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://3.bp.blogspot.com/-fC65-laNNHA/TcWQpywi-PI/AAAAAAAAAOY/Z_FXc4zvD24/s1600/david.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"&gt;&lt;img border="0" j8="true" src="http://3.bp.blogspot.com/-fC65-laNNHA/TcWQpywi-PI/AAAAAAAAAOY/Z_FXc4zvD24/s1600/david.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Félix Trillo: Buen conocedor del cercano oriente y de los Estados Unidos, experto en estructura económica mundial y uno de los mejores representantes del pensamiento crítico de nuestra universidad, el profesor Rivas concede una entrevista a “Intransigencia”. ¿Le sorprendió la noticia de la muerte de Ben Laden?.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;David M. Rivas: No. Era una noticia esperada. De hecho algunos piensan, con fundadas razones, que lleva muerto un tiempo pero que lo han hecho público ahora. Obama maneja los tiempos mucho mejor que Bush.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;F.T.: Hay una potente discusión entre quienes defienden lo hecho por el ejército norteamericano y quienes dicen que se debía haber tratado de detener a Ben Laden y llevarlo ante un tribunal internacional.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;D.M.R.: Yo me encuentro entre los segundos, evidentemente, sobre todo si tenemos en cuenta que las mismas fuentes militares afirman que Ben Laden estaba desarmado. En su muerte hay algo paradójico: le pusieron como nombre en clave el de Gerónimo, lo que, en principio, me parece de mal gusto. Pero resulta que, en 1886, el gran Gerónimo, el jefe de los apaches chiricaguas, se rindió al ejército sin ofrecer resistencia. Hasta llegar a donde estaban los oficiales recorrió unos cuantos metros con un winchester en la mano. Ni disparó ni le dispararon. Si nuestra sociedad puede presumir de algo frente a otras es que la gente tiene derecho a un juicio; que sólo un país, Estados Unidos, aplica la pena de muerte y, además, no en todos sus estados; y que no se practican ejecuciones extrajudiciales. Hasta los jerarcas nazis tuvieron juicios con garantías. No obstante, posiblemente, la jurisdicción no hubiera sido internacional sino norteamericana.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;F.T.: ¿Por qué no lo hicieron?.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;D.M.R.: No lo sé pero supongo que arrestar a Ben Laden y llevarlo a cualquier país para someterlo a un proceso que iba a ser larguísimo era un engorro. Con él vivo y encarcelado, el riesgo de atentado sería constante y la posibilidad de secuestros chantajistas iba a ser muy alta en todo el mundo, porque el secuestro es un acto muy fácil de realizar ya que no se necesita preparación militar ni una gran infraestructura. Todas las empresas, trabajadores, cooperantes, etcétera, estarían en peligro todos los días en todo el mundo. Por otra parte, también puede que alguien temiera sus declaraciones sobre pasadas relaciones, cuando colaboró con la CIA en la guerra entre los talibanes y los soviéticos e incluso después de aquello. Por otra parte, también estaba muy enterado de las estrechas relaciones de empresas y políticos norteamericanos con el régimen saudita, el gran amigo de occidente y, a la vez, el principal sostén de Al Qaeda. Hay, por ejemplo, una larga historia común entre los Laden y los Bush. En fin, que Ben Laden declarando ante un tribunal no iba a ser muy digerible para algunos.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;F.T.: Incluso algunos apuntan a que la noticia es falsa.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;D.M.R.: Yo creo que la muerte de Ben Laden es cierta. A lo sumo acepto la posibilidad de que estaba muerto desde hacía tiempo y lo han aireado ahora para beneficiar al presidente Obama o para otros objetivos menos confesables. De no ser así, alguien o él mismo habría hecho algún movimiento. Ahora, es verdad que el gobierno norteamericano ha puesto en bandeja el menú para los conspiranoicos. Pero no se preocupe, todo se andará. Alguna fotografía acabará filtrándose a las redes. Siempre acaba pasando. Igual algún soldado se hizo una foto con el cadáver tirándole de la barba y acaba en el “facebook” de cualquiera. Si pasó con Sadam Husein o con las cárceles de Irak, ¿por qué no ahora?.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;F.T.: Algunos políticos españoles han hablado, estrictamente, de “terrorismo de estado”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;D.M.R.: Creo que sólo se lo oí a Gaspar Llamazares. Me parece un término exagerado. Es una acción de guerra que puede ser criticada desde un punto de vista democrático y de respeto a los derechos humanos por el resultado. Pero si Ben Laden hubiera sido capturado vivo y llevado, pongo por caso, ante el tribunal de La Haya, cosa que parece ser que aplaudirían los que ahora protestan, ¿cuál habría sido la calificación?. Porque seguiría siendo una intervención armada en un país con el que Estados Unidos no está en guerra para arrestar a un ciudadano de una tercera nacionalidad. Sería, entonces, igualmente “terrorismo de estado”, porque el concepto no nace del resultado de muerte, sino de la acción en sí misma. Cuando ETA mata a un concejal es terrorismo pero, con esos criterios, ¿qué cosa es cuando secuestra a otro o cuando exige dinero a un industrial?. En su día nadie calificó de “terrorismo de estado” al secuestro de Eichman en Argentina y su posterior traslado a Israel, donde fue juzgado con garantías procesales. Fue ahorcado, cosa que yo, ferviente contrario de la pena de muerte, sí que critico.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;F.T.: Pero demasiada algarabía callejera, demasiados parabienes, demasiados artículos laudatorios y justificativos…&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;D.M.R.: Eso sí me parece preocupante, porque son síntomas de una enfermedad política. Sí es preocupante que los nietos de la generación que firmó la constitución de las Naciones Unidas y que generalizó la “Declaración de los Derechos Humanos”, estén hoy poco menos que justificando la ley del talión, la ejecución extrajudicial, la tortura como sistema de interrogatorio, cualquier medio que justifique el fin propuesto y un largo etcétera. Es la misma gente que cree que un preso con un historial particularmente repugnante no debe tener derecho a beneficios que la ley otorga a todos y cosas similares. Además, ha vuelto a funcionar la “argumentatio ad hominem”. ¿Qué hubieran dicho algunos de nuestros políticos hoy satisfechos si la orden de tirar a matar la hubiera dado Bush en lugar de Obama?.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;F.T.: ¿Tan importante era su localización y su muerte?.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;D.M.R.: Para los norteamericanos, sí. La herida abierta en su sentimiento y en su orgullo con los ataques a Nueva York sólo podía cerrarse si encontraban a Ben Laden. Para los norteamericanos, para el pueblo llano, esto es como el final de una guerra. El general enemigo, ejemplo y símbolo de todo lo odiado, fue cazado en su guarida y abatido. Después sus cenizas fueron lanzadas al viento o, como es el caso, su cuerpo arrojado a las profundidades marinas. Las noticias que nos llegan señalan, significativamente, que la alegría popular era comparable a como si hubiera muerto Hitler por segunda vez. Los norteamericanos recuperan su orgullo nacional malherido hace nueve años y vuelven a verse como la potencia benefactora y altruista que libró al mundo dos veces en el siglo XX. Tanto Obama como Bush buscaban con ahínco volver a interpretar este relato épico nacional. Estados Unidos no tiene hondas raíces históricas, como sí tenemos los europeos o los asiáticos, y tiene que reconocerse en una mitología distinta, una mitología que encuentran en su revolución política, en su constitución y en su modelo de vida. Desde Wilson primero y Roosevelt después no se veía delirio igual. Porque lo de Corea o lo de Cuba y, sobre todo, lo de Vietnam, eran espinas demasiado grandes en la memoria de los norteamericanos.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;F.T.: También es curioso que sea un hombre como Obama quien logre el éxito, frente a la impotencia de un “halcón” como Bush.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;D.M.R.: Sí, y por eso cabe la interpretación de que se trata de un acto oportunista. Sólo un presidente reciente realizó la misma gesta, Reagan, que ganó la guerra fría sin pegar un tiro y que, curiosamente, es uno de los mandatarios de toda la historia norteamericana que menos guerras provocó. Invadió Granada y bombardeó Trípoli, un historial de niño pequeño si atendemos a la historia de los Estados Unidos. Pero, como puede suponer, la guerra no acaba aquí, aunque es difícil adivinar cómo van a venir las cosas en un futuro próximo.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;F.T.: ¿Actuará Al Qaeda en nuestros países para vengar la muerte de su “emir”?.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;D.M.R.: Ganas no le faltan, pero no lo sé. No soy un experto en terrorismo y movimientos armados. Dicen los que saben de esto que lo van a intentar pero que están muy desarticulados. Incluso hay un grupúsculo que acaba de afirmar que tienen una bomba atómica escondida en algún lugar de Europa. Me parece un farol de mal jugador de mus. Además, si eso fuera cierto, estaríamos hablando, con alta probabilidad, de alguna región de la fenecida Unión Soviética y Rusia es, precisamente, quien más trabas pone a la intervención internacional en Asia y África. Los islamistas no son gente irracional, sino con una racionalidad distinta a la nuestra. No tendría ningún sentido atentar contra Rusia o contra los países de influencia rusa. Creo que quienes corren peligro ahora mismo son los secuestrados en algunos países, los miembros de las ONG que trabajan en la región y los sacerdotes y monjas católicos que hacen lo mismo. Evidentemente, también pueden sufrir represalias las comunidades cristianas presentes en países de mayoría musulmana.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;F.T.: ¿Y la reivindicación de Al Andalus?.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;D.M.R.: Me parece pura retórica. Es cierto que hay una “sura” en el “Corán” que dice algo así como “vuelve a donde te expulsaron y mátalos a todos”. Pero si no interpretamos literalmente la “Biblia” judía ni el “Evangelio” cristiano, ¿por qué hemos de hacerlo con el “Corán” musulmán?. Su Al Andalus es una especie de paraíso perdido. “Yo suspiro por los jardines de Códoba”, dice Alec Guinness en su papel de Feisal en “Lawrence de Arabia”, pero seguro que mejores son hoy los jardines de los palacios de Riad que los de Andalucía. Las élites árabes actuales gozan de un nivel de riqueza material tremendamente superior a la existente en la corte de Abderramán el Grande.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;F.T.: ¿Supone el fin de Ben Laden un punto de inflexión en el cercano oriente y, en general, entre los musulmanes?.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;D.M.R.: Aquí es conveniente diferenciar más que nunca lo que significa “musulmán” y lo que significa “árabe”. Ben Laden estaba ya muerto para la historia del mundo árabe. Su presunto carisma había finalizado. A finales del año pasado los tunecinos iniciaban sus exequias. El silencio de Al Qaeda en todos estos meses de revueltas desde Libia hasta Siria demuestra lo que ya era sabido: que la lucha de Ben Laden había sido inútil. Los ciudadanos, con sus revueltas, estaban consiguiendo lo que la brutalidad “yihadista” no había conseguido. Desde el famoso once de septiembre, los terroristas islámicos no lograron nada. Ni un soldado occidental se retiró un paso, ni un palmo de tierra fue entregado por Israel, ni un régimen despótico árabe fue derribado. Las proclamas milenaristas se habían convertido en extravagancias para unos pueblos que se echaron a las calles para pedir libertades y progreso económico.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;F.T.: Pero no hay duda del predicamento de Al Qaeda y de su principal dirigente en el mundo árabe.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;D.M.R.: Pero se observaba una pérdida de influencia. La práctica “yihadista”, ilusionante en algún momento para unas masas explotadas y embrutecidas, unas masas que pudieron ver en Ben Laden a un vengador de tanta tiranía y corrupción como había en la “umma”, cosechó su propio fracaso. La sustitución del belicista Bush, otro fundamentalista, por un negro con orígenes familiares musulmanes que jamás criminalizó al islam ni a las etnias árabes, contribuyó a ello. Por otra parte, una juventud conectada al mundo por internet, de cultura más urbana y con ideales democráticos, aunque tal vez vagos todavía, nada tenía que ver con el islamismo fundamentalista. Más de un tercio de la población árabe, porque hablamos de naciones demográficamente muy jóvenes, desconoce prácticamente a Al Qaeda y a sus dirigentes. Parece ser que el propio Ben Laden deja en su testamento la encomienda a sus hijos de que no colaboren con Al Qaeda. Es posible que él mismo se diera cuenta de la desconexión con el pueblo. A fin de cuentas, estamos hablando de un árabe cultivado. No es de extrañar el hecho de que el prestigio que les pudiera quedar a estos fanáticos sólo lo encontramos en Afganistán y Pakistán, países musulmanes pero que no son árabes, o en regiones muy periféricas de Yemen o del Sahel.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;F.T.: Lo veo muy optimista.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;D.M.R.: Lo que tengo es cierta esperanza, pero tampoco dejo de reconocer que existe el peligro de que los jóvenes más demócratas agiten el árbol y, luego, los fundamentalistas recojan las manzanas. Pero, de momento, parece ser que los jóvenes árabes están buscan caminos mejores hacia una liberación de sus pueblos, no sólo de la dominación exterior, sino, y quizás fundamentalmente, de los regímenes que, apoyándose en potencias extranjeras, los llevan explotando desde el fin de los protectorados europeos. Es posible que hoy los árabes estén más cerca de tener una oportunidad de ingresar en la modernidad y que, de otro lado, los occidentales tengan la ocasión de dejar de asociar injustamente a una raza y a una religión con el terrorismo.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;F.T.: Pero el islam ha provocado un amplio rechazo en casi todo el mundo que no practica esa religión.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;D.M.R.: Porque desenfocamos las cosas. No creo que haya mucha gente “antiislámica”, como tampoco la hay “anticristiana” o “antijudía”. Lo que sí hay, y me parece cosa sana, es “antiislamistas”, como habría, aunque las palabras no se emplean, “anticristianistas” o “antijudeistas”. Hace siglo y medio, lo mismo liberales protestantes que radicales republicanos afirmaban sin empacho que los católicos eran incapaces de gobernarse en democracia, con argumentos similares a los utilizados ahora con los musulmanes. Yo mantengo mis reticencias hacia el islam de Asia central, pero veo con esperanza la nueva revuelta árabe. De hecho, es en Pakistán y en Afganistán donde se han alzado voces en gran número para amenazar a occidente por la muerte del líder islamista. De nuevo vemos la diferencia: en los países árabes apenas ha habido tumulto. Y, como dato significativo, la frontera entre Palestina e Israel, tan sensible siempre, mantiene una tranquilidad sorprendente.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;F.T.: ¿Qué podría suceder en la zona?.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;D.M.R.: Es en Pakistán donde más cara puede salir esta operación propagandística e innecesaria. Los norteamericanos y sus alegres aliados, con su regocijo tras anunciar la ejecución extrajudicial de Ben Laden y darle reposo en el fondo del mar de Arabia, han canonizado a un fantasma, han hecho de quien era un muerto en vida un mártir para continuar con su verdadera política: la toma de posiciones en Asia central, tratando de cortar la expansión de China y Rusia, potenciales países dominantes de la zona. No sé lo que podría suceder. Tenga en cuenta que yo soy un buen conocedor del cercano oriente pero no tanto de estos otros países. Pero sí parece probable que el gobierno central paquistaní, de dudosa lealtad a sus compromisos internacionales, todo sea dicho, puede verse en el medio de una guerra civil, dado que una parte importante del ejército está cercano a las tesis de Al Qaeda. Además hablamos de un país con armamento nuclear y enemistado desde siempre a la India, también potencia nuclear. Y la historia nos muestra que, frecuentemente, una típica huida hacia adelante para evitar tensiones internas es la guerra en el exterior.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;F.T.: Antes hablaba de cuáles eran los intereses occidentales para ocupar militarmente toda una amplia zona desde Irak a Pakistán.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;D.M.R.: Son intereses económicos, como es habitual. La intervención en Irak y Afganistán no tuvo otro motivo que mover posiciones en la región. No fue estrictamente el petróleo, cantinela muy al gusto de una izquierda europea que arrastra los “tics” de los setenta, sino el control de un mercado creciente que estaba siendo ocupado por las empresas rusas y chinas, además de otras de capital indio. Y si un recurso natural va ser de vital transcendencia estratégica en esa región en los próximos años, ese no es otro que el agua. Por eso era inexplicable el belicismo de Aznar y, por el contrario, muy lógica la posición de Rodríguez Zapatero. A España nada le mueve en aquellos lugares. Los beneficios que obtiene de esas guerras han sido nulos o más bien pocos. Sin embargo, sí que tiene intereses en el cercano oriente y en el norte de África. Por eso la guerra de Libia es respaldada sin apenas disidencia por casi todos los partidos políticos y los grupos económicos. Y si se quedaron en Afganistán no fue por otra cosa que para recomponer las relaciones con los Estados Unidos, representados por Obama, al que los socialistas, ingenuamente, quisieron presentar como el Zapatero norteamericano.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;F.T.: Queda el sempiterno asunto de Irán.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;D.M.R.: Efectivamente. En este contexto lo que me preocupa es el conjunto de movimientos que ha dado recientemente la familia Saud. La satrapía saudita se está convirtiendo en actor principal de la región y, por vez primera, ha lanzado amenazas a Irán, al que acusa de estar detrás de los disturbios de Yemen y Barhéin. Es muy posible que Arabia Saudita, gran avalista de Al Qaeda, haya entregado la cabeza de Ben Laden a cambio de aplastar al régimen de los ayatolás. Si esto es así, no descartemos un ataque a Irán, un país muy debilitado tras los sucesos de Siria y los acuerdos entre Hamas y Al Fatah y donde, conviene no olvidarlo, la influencia de Al Qaeda es nula.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;F.T.: En definitiva, que la muerte de Ben Laden cambia muy poco el panorama, salvo en lo emocional, desestabiliza más Pakistán y puede traer un conflicto en Irán.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;D.M.R.: Podría suceder. De nuevo la esperanza está en la transformación de las sociedades árabes, de forma que obligaran al rey saudita a ser prudente y a no intentar aventuras. Este partido que empezaron jugando Bush y Ben Laden ha acabado con un empate a cero goles. Pero es un empate que sirve para poco y que se ha producido sobre un campo de cadáveres, cientos de miles de civiles, unos centenares de militares y un par de docenas de terroristas. Todo un logro de la estrategia, como vemos. Ahora bien, podemos encontrar una lección positiva para un futuro tan incierto como el que adivinamos. Se comprueba que para vencer al terrorismo no es necesaria una guerra global e indiscriminada, como la emprendida por Bush, Blair y Aznar. Lo de Ben Laden, si algo positivo tiene, es que demuestra que basta con perseguir a los terroristas y no hacer pagar con sangre sus facturas a todo un pueblo, a millones de personas.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;a href="javascript:print()"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Imprimir&lt;/span&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/4551723212919686499-6313357719332483148?l=davidm-rivas.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/feeds/6313357719332483148/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/05/ben-laden-estaba-ya-muerto-para-los.html#comment-form' title='4 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/6313357719332483148'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/4551723212919686499/posts/default/6313357719332483148'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://davidm-rivas.blogspot.com/2011/05/ben-laden-estaba-ya-muerto-para-los.html' title='“Ben Laden estaba ya muerto para los árabes”'/><author><name>David M. Rivas</name><uri>http://www.blogger.com/profile/08336637697995468785</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://3.bp.blogspot.com/-fC65-laNNHA/TcWQpywi-PI/AAAAAAAAAOY/Z_FXc4zvD24/s72-c/david.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>4</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-4551723212919686499.post-1383583125996249686</id><published>2011-04-30T22:48:00.000+02:00</published><updated>2011-04-30T22:48:41.526+02:00</updated><title type='text'>La homofobia asturianista</title><content type='html'>&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://3.bp.blogspot.com/-VUhi8OcQEyI/Tbx1nI8VwTI/AAAAAAAAAOU/j0XPHjxB7Ok/s1600/999%255B2%255D.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"&gt;&lt;img border="0" height="258" j8="true" src="http://3.bp.blogspot.com/-VUhi8OcQEyI/Tbx1nI8VwTI/AAAAAAAAAOU/j0XPHjxB7Ok/s320/999%255B2%255D.jpg" width="320" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Igual yá too ta echao a prau, pero yo sigo insistiendo en pidir que se respeten les pallabres. “Homofobia” nun ye “manía a los homosexuales” sinon “odiu a lo igual”, porque’l términu “homo” nun significa otra cosa qu’”igual” o, meyor entá, “lo mesmo”. Por eso plantego que nel asturianismu, lo mesmo nel ámbitu cultural que nel políticu, hai unes dosis d’homofobia que lleven dafechamente a l’adicción. Ye posible que toos seyamos culpables, pero, dende lluéu, hailos unos más culpables qu’otros.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Nos últimos tiempos pudimos ver, cuando menos, cuatro historietes mui illustratives, les cuatro nel ámbitu cultural o científicu, estaya más proclive a la moderación y al reposáu alderique que lo que ye propio de la discusión política y la griesca partidista.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Ye posible que too entamara cuando dellos escritores de los ochenta-noventa decidieron que nada nun esistía enantes d’ellos y que, sacantes un par d’autores del surdimientu, too yera puxarra. Con esi despreciu tan propiu de los egos pubescentes, escaecieron una lliteratura que nun yera peor que la mayor parte de la esistente notres llingües minorizaes y poco menos que queríen encomparar a Cuesta con Tennyson. Pero nun se dieron cuenta de que la lliteratura fecha n’español por asturianos yera tan malo o peor que lo escrito n’asturiano. Amás, con aquel refugu a una lliteratura, sigún ellos, “de cuchu y madreña”, perdieron la ocasión de conocer un descomanáu reservoriu llingüísticu, un reservoriu que yá nun alcontraba la mayoría d’ellos nes sos families, aculturizaes ya en total ayén.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Pero, vamos dir a lo que díbamos. L’acasu más antigu de los que quiero remembrar tuviera que ver con un gaiteru que dirixía dos o tres bandes. Grabara un discu onde ametiéra-y a pieces tradicionales un tema de “bacalao” ya un tema de Verdi. Pueden gustar más o menos. A mín, concretamente, lo del “bacalao” nun me presta un res. Pero lo qu’esti gaiteru heterodoxu taba faciendo yera amosar que la gaita val pa cualisquier xéneru. Pos el casu ye qu’un par de críticos musicales diéran-y a mamplén, tratándolu poco menos que de traidor a la patria. Por embargu, esos mesmos críticos callaben como afogaos escontra l’esbarrumbe ya’l desaniciu que taben faciendo dalgunos hasta col cancioneru de Torner.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Un poco dempués, coincidieran nel tiempu dos espublizaciones mui llamatives. Nuna d’elles, en formatu llibru, un asturianista d’esquierdes, asesor por entóncenes del grupu parllamentariu d’Izquierda Unida y miembru de l’asociación cultural L’Arribada, asoleyó un poemariu entituláu, significativamente, “Desencantu”. Nelli, nuna obra ficción, poética pa más señes –con independencia de la so calidá-, dicía que nun-y gustaben los árabes y que-y prestaba una Europa que caltuviere la so tradición occidental. Ye verdá qu’emplegaba frases que nun sedríen, precisamente, propies d’un sermón franciscanu, pero tamos falando d’un poemariu col título de “Desencantu” y que, por si fore poco, acaba d’esta manera: “psiquiatra, nun me fales y dame más pastielles”.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Paralelamente, nun formatu dixital, apaez un antiasturianu con cargos públicos en Llión qu’afirma que l’Academia de la Llingua Asturiana ye una “secta”, que los antropólogos ya etnógrafos asturianos son “asturnazis” y que lo que se fala a unu ya otru lláu’l cordal son llingües diferentes pero que los asturianos tenemos afoguinos imperialistes. Pa mayor tracamundiu, esti puntu que califica de “nazis” a los nuesos investigadores ya estudiosos dirixía una “mierdipedia” na que dicía que l’holocaustu nun fora talo y que’l gas ciklon-b emplegárase nos “campos d’axuntamientu” –nome llamativu pa los campos de concentración ya esterminiu- pa “desparasitar a los internos”. Nesa llamada “llionpedia” otorgába-y más espaciu a Heinrich Himmler qu’a los reis de Llión, lo que dicía bastantina. &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;¿Cuálu de los dos personaxes fora maltratáu hasta dicir abasta nes páxines asturianistes, lo mesmo en papel que dixitales?. Evidentemente, cabe suponer, qu’esi verdaderu nazi ya enemigu d’Asturies. Pos non. Del faxista esti llionés poco se falara, mentanto que d’un poemariu sacárase sangre como pa facer una tonelada morcielles. Y, otra vuelta les nueses rareces, fora particularmente belixerante la camándula nacionalista d’esquierdes, dende les sos páxines web, que ventilaran lo de la “mierdipedia” con cuatro capotazos toreros –equí sí ye bono esta terminoloxía- y caltuvieron l’otru asuntu cuasi dos menses.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"&gt;Vamos al tercer asuntu. N’Asturies nun hai facultá d’antropoloxía porque nel so día decidieron qu’igual diba ser un ñeru d’”asturchales” –testual, nun ye una llicencia lliteraria pela mio parte- ya entregáran-y la materia a un falanxista residual piesllacategorial. Dende entóncenes pacá tola antropoloxía oficial de la nuesa universidá ta marcao por un enfotu: amosar una Asturies ensin cultura “asturiana”. Y resulta qu’hai un añu y poco apaez un llibru d’introducción a la cultura asturiana, escritu en llingua asturiana pa más bemoles, obra d’un reconocíu antropólogu y filólogu. ¿Y qué pasó?. Pos que les critiques más xabaces, qu’enxamás se fixeran a los pseudoantropólogos del réxime, cayeran como bastiazos enriba l’autor. Ye posible que dalguna crítica tea xustificación, pero, ¿por qué namás qu’a esti autor?.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family: Arial, Helvet
